EN COMENÇO A ESTAR TIP

En començo a estar tip. D’un discurset que difonen alguns dels nostres telepredicadors més mediàtics. És un discurs que parteix de la crítica al purisme de determinats indepedentistes i que advoca per embrutar-se les mans en la política real i per ocupar-se de (guess what?) efectivament… dels problemes que realment preocupen a la gent (no us sona aquesta cantarella?).

Els propagadors d’aquest discurset es presenten com a triomfadors. Consideren que sense haver renunciat a la ideologia independentista, han estat capaços d’arribar a llocs importants, fins i tot de responsabilitat en àmbits polítics i mediàtics, entre d’altres. S’autoperceben, doncs, com a superadors de les eternes querelles dels independentistes freakis, que és com caracteritzen l’independentisme revolucionari, sorgit de la crítica a la transició política i als règims autonòmics en els anys vuitanta, i que té com a màxima expressió a l’MDT i, sense cap mena de dubte, a Terra Lliure.

Aquests triomfadors, doncs, viuen actualment en el millor dels mons. Cobren sou astronòmics, i fan de pares de la pàtria, de salvadors del poble. La seva crítica a l’independentisme freaky, i de fet el seu menyspreu, arriba fins al límit de trobar-se més còmode parlant –o discutint- amb un del PP, que no pas amb un freaki independentista.

Començo a estar tip d’aquesta genteta que s’ha acomodat tant a la classe política i a la classe mediàtica, que pràcticament s’hi confonen. La veritat sigui dita, cal tenir molta barra per presentar-se com un màrtir per la causa independentista quan estàs xupant del sistema sense cap mena de pudor i envies a pastar fang a molts antics companys de lluita, senzillament per que et canten les quaranta a la mínima. Estem veient com vicepresidents de no se sap ben bé què, com presidents de parlaments de fireta, com presidents de diputació, com alcaldes, suposadament independentistes, un cop trepitgen la catifa vermella es converteixen en defensors aferrissats del sistema i el primer que fan és autoapujar-se el sou i vés a saber quins altres beneficis més.

Si un independentista català està més còmode, més a gust, amb un del PP que amb un altre independentista… que s’ho faci mirar. Perquè senzillament no ha entès res. O és que l’arbre no el deixa veure el bosc, o és que és un arbre més del bosc.

Em pregunto si realment estem contribuint a la generació d’una nova casta de mandarins que sota una pell independentista, amaguen un acomodament al sistema i en definitiva a un projecte nacional ecspanyol que es considera suficientment fort per tolerar l’existència d’un grapat de diputats soi-disants independentistes, que en darrer terme cedeixen gustosament a les formes de la gent com cal, que com tothom sap, són els de Madrid.

A tota aquesta genteta, que pressumeix d’embrutar-se les mans, de baixar a l’arena, d’ocupar-se dels problemes reals, jo els recomano el següent: No oblideu mai que el vostre ascens –si és que realment és un ascens més enllà del dels vostres comptes corrents- el deveu a milers de catalans que en els anys setanta i en els vuitanta, van sacrificar des de la vida, fins al seu benestar material, el seu equilibri emocional, la seva estabilitat sentimental, i moltes altres renúncies, per fer front a l’Ecspanya postfranquista, per fer front als arquitectes d’un canvi de règim on els botxins han passat a ser jutges i on les víctimes, han estat ignorades o bescantades. Les víctimes de debò, no les que han sorgit producte de l’enginyeria de les campanyes de contrainsurgència.

Ignoro si esteu capacitats per recapacitar. Em temo que no. Però intenteu-ho. Abans que la gent decent d’aquest país nostre, us escupi a la cara el fàstic i la repugnància que susciteu. He dit.