Un globus sonda? 

La púrria feixista catalanofòbica ha demanat recentment la il.legalització de la CUP, l'MDT, les JERC i del Casal Independentista El Forn de Girona. Segurament molta gent deu pensar que és la típica boutade dels C's que volen tocar el que no sona.

Jo no ho veig així. Per a mi és clarament un globus sonda. És un primer pas per exportar la Llei de Partits Polítics d'Euskadi a Catalunya. Vistos els magnífics resultats que ha donat a les tres províncies, ara volen aplicar-la a les quatre, començant per Girona, segurament la més difícil, atès que el PP és un partit extraparlamentari.

Els globus sonda, per definició, es llancen per copsar la reacció de l'opinió pública i de la publicada. Per temptejar el terreny, i segurament també per fer enquestes els resultats de les quals es mantenen en secret, per part de les oligarquies governamentals i dels partits. Vull dir que es dissemina una notícia amb força impacte, encara que no es tingui la intenció d'aplicar-la en tot el seu abast i de forma immediata, però se n'avalua el seu impacte (suport, rebuig, coneixement, etc.) i en funció dels resultats es prenen una sèrie de decisions al respecte.

I és que els partits ecspanyols (PSOE, PP, C's) no només tenen com a objectiu comú l'extermini dels partits independentistes i autonomistes, objectiu que ja s'ha aconseguit a nivell governamental (tal i com ja vaig explicar en un post anterior), sinó que porten a terme una estratègia coordinada. Uns ataquen via la (micro)mobilització al carrer, els altres a través de la justícia i els altres a través dels mitjans de comunicació i de tots els seus potentíssims resorts de poder. 

No ens equivoquem. La Llei de Partits Polítics s'acabarà aplicant també a Catalunya, amb ETA o sense ETA. I segurament més d'una organització independentista o associació serà il.legalitzada si veuen que l'independentisme avança sense deturador. I avança. 

Poden il.legalitzar ERC? I tant que sí, per suposat. Si ja han il.legalitzat Acció Nacionalista Basca, un partit històric que va plantar cara al feixisme durant la guerra, perquè no poden fer el mateix amb ERC, a la qual odien a mort? I amb CDC, diria que també. Per molta cara de bons minyons que posin, els matxacaran igualment. No s'aturaran davant de res. No s'aturaran si no els aturem nosaltres, per descomptat. O Europa, o els Estats Units. 

Ara que, si hem de fer cas de les paraules de la Secretària d'Estat, Hillary Clinton, ella no pensa interferir en els afers interns dels estats.... I llavors allò que va fer el seu marit a Kosova, què va ser? Un afer internacional? 

Bé, tal vegada, la Clinton ens assenyala el camí. Si volem que els Estats Units es mullin, la lluita independentista ha de ser, sobretot, un afer internacional i mai un afer espanyol. De manera, que si alguna llumanera vol anar a manifestar-se a Madrid, que amb nosaltres no compti. D'acord, Ignasi?

LA MEMÒRIA INDEPENDENTISTA: RAMON SUBIRATS I CORAL (1941-2008)

En aquest bloc m'he fet ressò dissortadament, del traspàs d'alguns dels referents del patriotisme independentista català, al llarg dels darrers cinc anys. Avui ho de tornar a fer, perquè si la històra secreta de la lluita per la Llibertat, no l'expliquem nosaltres, no l'explicarà ningú. Per sort, comencem a disposar d'una farcida producció bibliogràfica sobre l'independentisme català. Però encara queden enormes forats.

Avui em plau enllaçar aquest bloc, al servei sempre de la Lluita per la Independència, amb un post publicat pels companys de llibertat.cat (si ja sé que sóc un caragirada, fa molt que no col.laboro, però això ho solucionaré aviat).

Es tracta d'un post dedicat a la memòria d'un membre de la generació independentista que va enllaçar la militància en el FNC amb la del MDT, a més a més d'altres històries. Representa, un referent a tenir en compte, i que desgraciadament va morir a les primeries d'enguany.

Em refereixo a Ramon Subirats i Coral (a la foto, a l'esquerra, acompanyat d'en Carles Sastre i d'en Ton Ribes). Us demano que llegiu tant la introducció històrica i contextualització escrita per l'Agustí Barrera, que segons sembla tornarà a ser l'orador estrella del Fossar, la propera Diada, com el recordatori biogràfic d'un camarada de lluita, en Robert Bargalló. Feu-ho, i després guardeu un minut de silenci, o tres.

Al Ramon no li faran un reportatge televisiu melodramàtic, ni crearà una fundació per ajudar nosequè... El Ramon quan el soterraren, a més del record emocionat dels seus companys i familiars, només s'emportà una estelada, a la qual a hores d'ara ja es troba per sempre unit.

EN COMENÇO A ESTAR TIP

En començo a estar tip. D’un discurset que difonen alguns dels nostres telepredicadors més mediàtics. És un discurs que parteix de la crítica al purisme de determinats indepedentistes i que advoca per embrutar-se les mans en la política real i per ocupar-se de (guess what?) efectivament… dels problemes que realment preocupen a la gent (no us sona aquesta cantarella?).

Els propagadors d’aquest discurset es presenten com a triomfadors. Consideren que sense haver renunciat a la ideologia independentista, han estat capaços d’arribar a llocs importants, fins i tot de responsabilitat en àmbits polítics i mediàtics, entre d’altres. S’autoperceben, doncs, com a superadors de les eternes querelles dels independentistes freakis, que és com caracteritzen l’independentisme revolucionari, sorgit de la crítica a la transició política i als règims autonòmics en els anys vuitanta, i que té com a màxima expressió a l’MDT i, sense cap mena de dubte, a Terra Lliure.

Aquests triomfadors, doncs, viuen actualment en el millor dels mons. Cobren sou astronòmics, i fan de pares de la pàtria, de salvadors del poble. La seva crítica a l’independentisme freaky, i de fet el seu menyspreu, arriba fins al límit de trobar-se més còmode parlant –o discutint- amb un del PP, que no pas amb un freaki independentista.

Començo a estar tip d’aquesta genteta que s’ha acomodat tant a la classe política i a la classe mediàtica, que pràcticament s’hi confonen. La veritat sigui dita, cal tenir molta barra per presentar-se com un màrtir per la causa independentista quan estàs xupant del sistema sense cap mena de pudor i envies a pastar fang a molts antics companys de lluita, senzillament per que et canten les quaranta a la mínima. Estem veient com vicepresidents de no se sap ben bé què, com presidents de parlaments de fireta, com presidents de diputació, com alcaldes, suposadament independentistes, un cop trepitgen la catifa vermella es converteixen en defensors aferrissats del sistema i el primer que fan és autoapujar-se el sou i vés a saber quins altres beneficis més.

Si un independentista català està més còmode, més a gust, amb un del PP que amb un altre independentista… que s’ho faci mirar. Perquè senzillament no ha entès res. O és que l’arbre no el deixa veure el bosc, o és que és un arbre més del bosc.

Em pregunto si realment estem contribuint a la generació d’una nova casta de mandarins que sota una pell independentista, amaguen un acomodament al sistema i en definitiva a un projecte nacional ecspanyol que es considera suficientment fort per tolerar l’existència d’un grapat de diputats soi-disants independentistes, que en darrer terme cedeixen gustosament a les formes de la gent com cal, que com tothom sap, són els de Madrid.

A tota aquesta genteta, que pressumeix d’embrutar-se les mans, de baixar a l’arena, d’ocupar-se dels problemes reals, jo els recomano el següent: No oblideu mai que el vostre ascens –si és que realment és un ascens més enllà del dels vostres comptes corrents- el deveu a milers de catalans que en els anys setanta i en els vuitanta, van sacrificar des de la vida, fins al seu benestar material, el seu equilibri emocional, la seva estabilitat sentimental, i moltes altres renúncies, per fer front a l’Ecspanya postfranquista, per fer front als arquitectes d’un canvi de règim on els botxins han passat a ser jutges i on les víctimes, han estat ignorades o bescantades. Les víctimes de debò, no les que han sorgit producte de l’enginyeria de les campanyes de contrainsurgència.

Ignoro si esteu capacitats per recapacitar. Em temo que no. Però intenteu-ho. Abans que la gent decent d’aquest país nostre, us escupi a la cara el fàstic i la repugnància que susciteu. He dit.