I, DONCS, QUÈ US PENSÀVEU?

Que moririen sense matar? No, home, no. Aquesta genteta, que ara veuen amenaçats els seus privilegis i el seu estatus sociopolític, faran el possible i l'impossible per evitar perdre'ls. Segons diuen hi ha 250 famílies que consideren que si guanya una determinada opció, la seva estabilitat econòmica se'n ressentirà, i en conseqüència faran el que calgui per evitar-ho. Així de fort. Així de bèstia.

Això és la conseqüència de crear una casta de polítics que no tenen més ofici ni benefici que seguir les ordres de dalt i executar-les cap abaix sense cap mena de qüestionament i dubte. I si algú es mou, se li talla el cap i punt. Naturalment, aquestes 250 famílies poden mobilitzar el seu entorn, i assolir un suport d'entre 1000 i 2000 familiars, amics, coneguts i saludats... però para de comptar. Per definició una estructura oligàrquica, quanta més gent beneficiï, menys hi haurà a repartir, per la qual cosa es fonamenta en l'exclusió de la immensa majoria.

ERC té la gran sort, la immensa sort... Corregeixo ERC té el gran mèrit, l'immens mèrit, de ser un partit assembleari on tots els militants tenen vot i veu en el Congrés, i aquest element és la millor garantia contra la oligarquització. No debades, en el Congrés anterior, els líders d'aquestes 250 famílies van intentar, sense aconseguir-ho, eliminar l'assemblearisme i instaurar un sistema de delegació. Això, sense cap mena de dubte, hauria significat la mort d'ERC com a partit progressista, i l'hagués convertit en un partit com qualsevol dels altres, perfectament arrenglerat amb les coordenades de la transició i la postransició.

Tota aquesta reflexió que acabo de fer, ve a tomb de la notícia que publica avui El Periódico, òrgan oficial del montillisme, que pretén iniciar una autèntica guerra bruta contra els candidats de Reagrupament.Cat, Joan Carretero i Rut Carandell. Concretament, hi ha una velada acusació de deslleialtat, encara que els protagonistes del fet noticiable no siguin ells si no un anomenat Col.lectiu 1 d'abril. Però el que realment aquí és rellevant i aquesta és l'estratègia típica de l'Iceta és l'acusació per associació, és a dir, s'associa a aquell que es vol enfonsar a un fet negatiu o reprovable, encara que l'al.ludit no sigui qui l'hagi comès. Només cal que qui se suposa que el comet, l'esmenti o hi estableixi qualsevol tipus de relació, sigui del tipus que sigui.

Salvant les distàncies, és la mateixa tècnica que es va fer servir en el cas Scala, per enfonsar la CNT, en plena transició política.

Hàbil i intel.ligent, com és, en Joan Carretero no ha trigat ni un segon a reaccionar. Sap molt bé quines són les trampes dels seus adversaris i ha posat els punts sobre les ís.

Tanmateix, crida l'atenció (o no) com un mitjà de comunicació de masses, s'avé a jugar en aquesta guerra bruta. Suggerir deslleialtat a un partit polític és, no cal dir-ho, el primer pas per acabar políticament amb l'al.ludit, normalment expulsant-lo de l'organització. I ja sabem del cert que els oficialistes, en l'hipotètic cas que poguessin, que no podran, ja han pactat un cordó sanitari enfront Reagrupament.Cat, els seus dirigents i quadres territorials.

Però no ens alarmem. De fet, cal agrair molt sincerament tota aquesta campanya. És el reconeixement objectiu que l'oligarquia oficialista, clarament liquidacionista i partidària de la integració dins del PSOE, estan tirant a matar, estan utilitzant munició grossa, a la desesperada, perquè ja constaten que se'ls acaba la menjadora. Per això perden els nervis i els estreps.

Com deia en el post anterior, ara que ja estem plenament en els darrers dies de campanya, hem de continuar ferms i no deixar-nos emportar per la confiança. La feina que s'ha fet és molta. Però encara falta la definitiva: omplir les urnes de vots per a l'RCAT, que rebentin de vots, per tal que el triomf sigui tan contundent que permeti començar a redreçar la nefasta evolució del partit dels darrers tres anys.

Per Catalunya. Per la República. Per l'Esquerra.