dimecres, 2 de juliol de 2008

DINAR

Avui he dinat amb l'Elisenda. Ha fet tard i, sense disculpar-se, no ha trigat gaire en abraonar-se sobre mi... pels meus posts sobre Esquerra Independentista i l'Uriel -ja no li diré més enfant terrible-, com a senyal de bon rotllo.

La primera part de l'àpat ha consistit en un davassall d'arguments per demostrar que no és cert tots els penjaments que els estrellats vam dir sobre ells.

Potser sí. No és que m'hagi convençut del tot, però li donaré el benefici del dubte. Però cal la prova del cotó. És a dir, els fets. No només paraules.

Naturalment passat aquest primer rampell, la cosa s'ha anat apaivagant, i com era lògic entre dues persones que fa uns quants anys que es coneixen i s'aprecien, la conversa ha pres un camí constructiu.

Realment ara per ara, allò que m'interessa més és el futur immediat i no tant el passat. Els resultats han estat els que han estat i ja no es poden modificar... però hi ha moooolt camí per córrer.

Fa realment llàstima veure ara en Puigcercós encaixant mans com un boig, per tal de simular que té amics fins a sota les pedres. L'hòstia que s'ha fotut ha estat monumental. Naturalment ell esperava aconseguir pel cap baix el 50% dels vots de manera que tindria les mans lliures per fer i desfer. Els fenomenus de lasantaespina li havien pronosticat entre un 45 i un 50%. Bé xavals, amb patates.

Ara fins i tot es dóna el bec amb en Mas. Més per necessitat que per cap altra cosa. En el fons, és una demostració fefaent de feblesa i té una credibilitat més aviat baixa.

I per acabar-ho d'arrodonir li va esclatar a la cara el cas Vendrell. Tancat a pany i forrellat durant tota la cursa electoral, exhibint, per contra, ara sí i ara també en Ridao, el Vendrell va reaparèixer en la proposta oficialista de l'executiva, i naturalment, els propis puigcercocistes que aspiraven a ocupar la seva cadira, van cridar el va de retro, i tot va acabar com és ben conegut.

Però com dic, ara interessa més el futur immediat, és a dir, els congressos regionals, que no pas el passat. Per exemple, el de la Federació de Barcelona. És en aquest escenari i en els de les altres federacions territorials, on realment es demostrarà si els estrellats estàvem equivocats i vam perdre una bona ocasió per callar.

De totes maneres, allò realment important, penso que sí que s'ha aconseguit. Reparar els petits desperfectes, copets i contusions, que es generen després d'una cursa entre amics... que per molt amics que siguin, tots volen guanyar.

Etiquetes de comentaris: , ,

2 Comments:

Anonymous Josep-Empordà said...

El més interessant d'aquest post, son les fotos.

La màquina de trinxar PSOEcialista, amb l'entussiàstica col.laboració de'n Toni Soler, una peça fonamental d'aquesta màquina, fa molt de temps que apunta i dispara contra l'Artur Mas i CiU, però ara dispara l'artilleria grossa contra ERC. Impagable la estora d'en Montilla de l'ùltim Polonia. Preneu nota, que és un avis per a navegants: qui es mou, trinxat!.

3 de juliol de 2008 a les 8:03:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

Tan implicat com estàs no pot ser que continuis d'independent. Et toca moure fitxa i afiliar-te a ERC. No pots ser una de les veus més importants del sector Carretero i caminar pel marge.

3 de juliol de 2008 a les 14:19:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home