EN LA MEVA MODESTA OPINIÓ....

En la meva modesta opinió, i no és la primera vegada que l'expresso en aquest bloc, la CUP faria un mal negoci si opta per presentar-se a les eleccions regionals (altrament dites autonòmiques), en solitari. Corre el risc de perdre tot el que ha guanyat en els darrers anys. La CUP, en la situació actual, ha de consolidar-se com un espai de contrapoder i auto-organització popular vinculada clarament a les lluites concretes a nivell municipal o de barri. Aquesta és la seva gran força, i aquesta és la seva especificitat respecte la resta de forces polítiques, podríem dir que és el seu segell de qualitat.

Rifar-s'ho tot en una candidatura que, inevitablement, s'allunya dels ciutadans, és convertir-se en una llista més. Al.legar el triomf dels liquidacionistes dins d'ERC, és no comprendre que ha estat un triomf pírric i el que és més probable és que no se n'ensurtin. A més a més de ser oportunista, i començar a pensar en termes de curta durada, immediatistes, fet que posa en perill la solidesa del projecte.

Una altra cosa seria que es creés una mena de Bloc Català per l'Autodeterminació, unitari, on llavors sí que tindria lògica que la CUP hi participés conjuntament amb altres col.lectius, partits i associacions. Però no comprometre tota la feina feta que és molta, i sobretot tota la feina que encara manca per fer, que és encara moltíssima més. És cert que la CUP va obtenir uns resultats notables en el seu moment, com ja vaig analitzar en aquest mateix bloc, però encara no es pot parlar d'un moviment arrelat en el conjunt de la nació, i aquesta és la primera tasca que cal fer... Un cop això aconseguit, i si és possible, que la CUP esdevingui el referent de la mobilització popular i la lluita contra la corrupció urbanística i en defensa del territori, serà el moment de plantejar alguna mena d'iniciativa més arriscada. Però com els castells, abans de començar-los a aixecar, cal que la pinya sigui ben forta i estigui cohesionada.

Per altra banda, una candidatura al Parlament del Parc, al de les Illes o a les Corts Valencianes, probablement seria un objectiu preferent dels periodistes a l'hora de cercar diferències internes, reals o inventades, afavoriria els personalismes, pressions pel lideratge, etc.

En definitiva, cal tenir paciència, arrelar-se encara més en les lluites populars, combatre l'extensíssima fòbia que hi ha a les lluites pels drets dels treballadors i del territori, en gran part de l'opinió pública, començant pels grans popes de la comunicació (en Cuní, en Bassas...), que voldrien un poble submís i resignat a la seva explotació pel gran capital. I sobretot cal generar espais propis de comunicació social, com els que ja existeixen, però potenciar-los i que realment representin una opció antagònica als mitjans de (des)informació i desmobilització. Cal també fer de la lluita per la llengua, una de les prioritats principals, perquè estem arribant a una situació límit, tal i com corrobora el darrer baròmetre de la FUNDACC, al qual dedicaré un proper post.

Cal lluitar, lluitar i lluitar.