JUNTS... PER CATALUNYA? O PER ECSPANYA?

Vaig anar al Teatre Nacional, a l'acte d'Òmnium, no pas perquè la convocatòria m'interessés, sinó perquè tenia un compromís que no em volia perdre. La veritat que defensar el nyap, és a dir, l'estatutet de la Moncloa, retallat per totes bandes, no entra, com us podeu imaginar, en les meves prioritats patriòtiques. Jo, com en Carretero, espero i desitjo que el Tribunal ecspanyol de marres no deixi pedra sobre pedra, d'aquest avortament polític i jurídic.

Malauradament, o no, vaig arribar tard i no vaig poder entrar. Jo i més d'un centenar de patriotes que es consolaren dient que com a mínim l'acte havia tingut una bona acollida, òbviament. Mentre es desenvolupava de portes endins, al hall del Teatre vaig poder parlar amb tots d'amics i amigues, l'Imma, l'Albert, el Josep Maria, en Quim, la Magda...

Fins i tot vaig assistir a un acte de repugnància supina. Quan ja havien tancat les portes i tots nosaltres ens havíem quedat amb un pam de nas, va arribar un politiquet el cognom del qual comença per Vila i acaba per joana, que també havia fet salat... però llavors, la gent de l'organització, van fer mans i mànigues perquè el mamonet de marres i els seus acompanyants acabessin entrant tant sí com no. Es veu que per l'Òmnium hi ha catalans de primera i catalans de segona. I es veu que aquest polític basòfia no té cap mena de dignitat, perquè si la tingués, hauria d'haver-se conformat en quedar-se al hall amb la resta de dissortats. Però no, el molt caragirada, a mesura que anava avançant cap a la porta, ni tan sols mirava a la cara de la gent que l'envoltava, que, no tinc cap mena de dubte, menyspreava profundament. Aquest és el personal que embruta un partit com CDC... amb aquesta fauna, mai tindran el suport dels patriotes progressistes, i en canvi, sí que patiran el carronyisme del sector dels negocis i de les deixalles, fastigoses i pudents, del roquisme, de les quals aquest individu n'és la quintaessència.

Bé, però deixem els detritus de banda i tornem a l'acte. La meva principal crítica a la seva filosofia és que és totalment falsa. Hem de tallar amb la idea que l'unitarisme del poble català és un valor per ell mateix. Unitarisme... per fer què? Perquè per assolir la independència i la sobirania, està clar que amb els sociates no s'hi pot comptar! Hem de parlar clar... els sociates només volen construir Ecspanya, com els peperos. Són dues cares de la mateixa moneda. Ja és hora d'acabar amb els intents d'arrossegar-los cap al sobiranisme... Els independentistes catalans, siguin de dretes o d'esquerres, han de construir uns ponts de comunicació mínims i no perdre el cul perquè s'hi apuntin els sociates... A aquests se'ls convida a participar i si no volen ... bon vent i de cul. Si bé estic convençut que si tirem endavant, molts sectors sociates de base -no de la direcció-, s'acabarien també apuntant... Però si no comencem a caminar de manera clara i inequívoca, cap a la sobirania, aquests sectors no mouran peça.

Acabem amb els unitarismes falsos. Aquí hi ha dos projectes nacionals antagònics: el català i l'ecspanyol, diguem-ho clar i tractem els ecspanyols com es mereixen. Com a enemics, antagònics, que es neguen a reconèixer Catalunya com a nació. Els hem d'anar descavalcant de totes les institucions que controlen, algunes d'elles , fa prop de 30 anys!

Per a mi, cap sociata, ni mort ni viu, és bo. Tots són dolents.