divendres, 1 de juny de 2007

REFLEXIONS SOBRE LA CONJUNTURA POLÍTICA (PRIMERA PART):
L'ÈXIT DE LES CANDIDATURES D'UNITAT POPULAR (CUP)

Un dels esdeveniments importants de les darreres eleccions regionals i locals ha estat el relatiu èxit de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), però èxit en definitiva. Dic relatiu perquè cal ser conscients que les CUP només es presentaven a 55 municipis, la qual cosa no deixa de ser una part molt minoritària del conjunt del món local català. Malgrat això, però, no hi ha cap dubte que els resultats obtinguts poden ser qualificats d'exitosos i prometedors. Trenta regidors poden semblar pocs, però són sense cap mena de dubte una base per aprofundir en la tasca d'expansió de l'Esquerra Independentista. A hores d'ara sembla que hi ha trenta poblacions més on les gestions per implantar CUPs ja es troben molt avançades. És una boníssima notícia.

La lluita de les CUPs en els darrers anys ha estat duríssima, sobretot contra els governs locals controlats pels socialistes, amb el suport per activa o per passiva, sovint d'ERC. El cas de Mataró, que és el que conec més, és paradigmàtic. S'ha intentat silenciar l'oposició de les organitzacions de base a cop de multa (que pujaven a milers d'euros) i d'assetjament policial -sobretot a través de la policia local, però també dels Mossos. Han fracassat, afortunadament. I l'esquerra independentista ha guanyat.

Ja he dit en un altre post, que en les guerres asimètriques, en les quals un poder constituït -normalment en forma d'estat- intenta anihilar la revolta d'un moviment popular, aquest últim guanya si no és derrotat, mentre que l'estat perd si no guanya. Per aconseguir-ho, no només cal ser fort en recursos humans i materials, sinó sobretot, cal tenir una fortalesa psicològica i una fermesa i un compromís a prova de bomba (mai millor dit), perquè les tècniques de contrainsurgència de l'estat -aquelles que tan agradaven al demòcrata Lluch i que fan trempar a don Narcís Serra- s'adrecen sobretot a la desmoralització psíquica del lluitador, pas previ per a la seva neutralització política o fins i tot física. I això és aplicable a Catalunya, a Irlanda, a l'Iraq o al planeta Saturn. D'aquí que parlo de victòria, modesta, però victòria tanmateix.

L'amic Juli comenta que la CUP no s'ha limitat a arreplegar el vot descontent d'ERC, sinó que ha anat més enllà, ha aconseguit el vot de molts sectors combatius que tradicionalment s'havien abstingut així com també d'exvotants d'ICV. És cert, la CUP s'ha guanyat a pols el respecte i el suport dels sectors combatius que no s'emmirallen en les catifes del poder, com probablement ha fet ERC. En aquest sentit, penso que la CUP està en una posició immillorable per liderar el moviment de resistència popular a això que s'anomena a la deriva neoliberal de la globalització, sense que això impliqui, per descomptat un bandejament de la lluita independentista. Són dues cares de la mateixa moneda.

Ara, però, ve la part més difícil. Com els equips modestos de futbol, el que és realment difícil no és arribar a la primera divisió, sinó mantenir-s'hi. I en els propers mesos, els cants de sirena adreçats a les CUPs seran nombrosos i molt probablement els entonaran els mateixos que fins no fa gaire els matxacaven sense pietats. Els uns els temptaran amb el missatge d'esquerres, els altres amb els missatges patriòtics... però en el fons el que voldran tots és la desactivació del potencial transformador de les CUPs.

Modestament penso que les CUPs han de seguir el seu llibre de ruta, sense caure en la trampa dels uns i dels altres: un llibre de ruta que es caracteritza pel reforçament del moviment popular, de base, participatiu, de lluita contra els abusos de tot ordre i per tenir com a guia l'alliberament nacional i social (la veterana teoria de les dues cames). En aquest sentit, no sóc gaire partidari que la CUP es doti d'estructures estables supracomarcals, més enllà d'òrgans tècnics de coordinació. I sobretot, penso que seria contraproduent la presentació d'una CUP a les eleccions d'àmbit regional (parlaments autonòmics). La CUP ha de mantenir la seva estructura essencialment horitzontal, de caràcter local o comarcal, i no aprofundir en la deriva vertical, que allunya la capacitat de control dels dirigents per part dels militants. Reforçar el poder popular local i a partir d'ell anar conquerint àrees de poder. Entrar en el joc parlamentari és un mal negoci, perquè els nostres enemics/adversaris tenen una estructura molt ben engreixada, entre d'altres raons perquè les seves bases no pinten res, són estructures oligàrquiques. I partint d'aquesta estructura horitzontal, anar generant un discurs, una cultura, una narrativa clarament al servei de les classes populars, del poble treballador, d'aquells que pateixen la dependència respecte d'Ecspanya i del gran capital. I també d'un discurs integrador i gens paternalista respecte el tema de la immigració, que derroti ideològicament al feixisme rampant i tot tipus de conservadorisme social, cultural o religiós (tant occidental com no occidental).

I una darrera observació, cal anar amb molt de compte amb les relacions amb els mitjans de comunicació. Psicològicament, passar de ser un pària mediàtic, és a dir, algú que és sistemàticament ignorat, menyspreat, tergiversat, etc. a tenir una certa quota de presència mediàtica, pot arribar a tenir efectes perversos. Els mèdia afavoreixen la personalització de les organitzacions polítiques (creació de lideratges) i l'aprimament del discurs polític, que es converteix en un seguit de consignes que puguin ser difoses en talls de veu o de vídeo de no gaire més de 30 segons.

Per evitar aquestes efectes perversos, cal disposar d'una xarxa de comunicació social propera, que generi un contradiscurs. Per sort, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) han afavorit clarament el desenvolupament d'instruments de comunicació digitals sense precedents. Eines com els webs, els blocs, el correu electrònic, les llistes d'adreces, els grups de discussió, you tube, el videoactivsme, les ràdios i televisions alternatives, han de ser el canal principal de transmissió de la informació i de comunicació, sense deixar de banda, però, altres instruments tradicionals com la premsa escrita. Cal construir, doncs, els nostres mitjans i no reforçar ni els de l'estat opressor ni els dependents dels grans grups empresarials.

En definitiva, doncs, la CUP ha fet un primer pas cabdal. Però seria una llàstima que tant d'esforç es malmetés i per activa o per passiva es consolidin estructures verticals que pretenguin uniformitzar un discurs i una praxi política que comença a donar els seus fruits i que ha de tenir com a única guia la inseparable, indissoluble unitat de la lluita per l'alliberament nacional i social del nostre poble i la consegüent solidaritat amb tots els pobles que lluiten per aquesta mateixa causa arreu del món. He dit.

Etiquetes de comentaris: ,

3 Comments:

Blogger bacus said...

ERC i CiU ja intentent carregar-se les CUP amb intoxicacions.
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/306795

segurament el CNI ja els tindrà en el punt de mira per infiltrar-hi talps.

3 de juny de 2007 a les 11:28:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

El CNI té infiltrada gent a tot arreu, a "tot" arreu, és un procediment habitual dels serveis d'informació.

4 de juny de 2007 a les 11:46:00 CEST  
Blogger Tondo Rotondo said...

Un bon anàlisi. Són anys de treball i ara es comencen a recollir fruits. Això va més enllà d'un pema puntual.

8 de juny de 2007 a les 9:56:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home