"EL DEPENDENTISME FREAKY", AL BGS

El post de la setmana passada, que no l´havia penjat aquí... i penso que val la pena.

SOM 350.000, I EN SOM MÉS

Som 350.000 i som més. Em refereixo, és clar, als exvotants d'ERC. I, malauradament, o no, tot fa pinta que el 2010, si no abans, en serem més, molts més. I penso que tenim alguna cosa a dir. Fins ara han parlat els militants, i a hores d'ara ja sabem que el 72% aproximadament, dels militants d'ERC, aposten clarament pel harakiri.

Bé siguem generosos i esplèndids i diguem que una part important dels militants que votaren EI, són renovadors sincers que es van deixar enlluernar per la dialèctica de l'enfant terrible, que, dit sigui de passada, ha quedat rellegat a la categoria d'un Ronald McDonald qualsevol, per allò, del pallasso tonto que sempre entoma les hòsties del pallasso llest, que obvio esmentar-ne el nom.

Així doncs, el 62% de la militància d'ERC és partidària del hara-kiri. Bé, gràcies al web de Reagrupament, els tenim retratats territorialment. No pas gràcies al web oficial d'ERC que va donar una mostra més, l'enèssima, d'opacitat informativa, i que va anar en la mateixa línia que la negativa a fer debats públics.

Però si una part significativa de la militància d'ERC s'ha begut l'enteniment, perquè ha votat uns dirigents que en qualsevol organització normal, ja haurien estat destituïts per inútils i ineptes (i després malparlen del freakisme!), això no vol dir que la gent normal, la que no ha caigut en el parany del sectarisme, els seguim a ulls clucs.

Caldria que els exvotants d'ERC, ens posicionéssim d'alguna manera davant l'actual conjuntura. Naturalment cal esperar a veure com es desenvolupa el Congrés del dia 14 i quina executiva en resulta escollida, però ja avanço que les esperances en tot plegat són més aviat escasses. Zero, vaja.

Les primeres paraules del flamant nou president, tal i com les vaig llegir en un diari digital, immediatament em van retrotreure a les fetes per Felipe González després dels resultats de les eleccions del 1993, quan va dir que havia captat el missatge de l'electorat i que actuaria en conseqüència. Naturalment, després no va fer res i tres anys després el PSOE va perdre les eleccions.

Si molts militants d'ERC han avantposat els seus interessos presents o futurs als interessos del país, els haurem de fer veure que sense nosaltres, els votants, ells no són res. Són una peça, un cargol d'una maquinària, totalment prescindibles i substituïbles en qualsevol moment.

S'accepten propostes, naturalment, constructives i des de la bona fe -que no vol dir des de la ingenuïtat naïf.

Naturalment, algú podria contestar que la millor proposta seria entrar a militar-hi i lluitar colze a colze amb el 38% d'afiliats autènticament renovadors (si continuem amb els càlculs anteriors). No debades ara ja està clar qui personifica realment l'alternativa. Aquesta possibilitat sempre hi és, òbviament. Encara que hi ha precedents, com la del propi Hèctor o la d'un destacat ex-militant de Cornellà que va demanar el reingrès i l'hi van denegar, que assenyalen que, paradoxalment, entrar a ERC és més semblant a un via crucis o un club pijo d'alta sucietat, que a un partit pluralista, obert a tothom. I és que és clar, quants més militants, menys toca a cadascun de les engrunes que llencen els sociates, sempre i quan facis bondat i obeeixis a la direcció o més aviat al baró o cacic territorial que et correspongui... Per altra banda, la militància en cap cas no ha de ser cap mena d'obligació, sinó el producte d'una decisió lliurement adoptada, que pressuposa invertir-hi moltes hores, molts esforços, i tot sovint, molts de nosaltres o no disposem d'aquestes hores o esmercem els nostres esforços en altres direccions pels motius que siguin...

Queda dit, doncs. S'accepten propostes. Un cop els militants acabin de parlar, després del Congrés de dissabte que ve, serà l'hora de parlar dels ciutadans exvotants i que ens agradaria tornar a votar ERC. Per història, pel projecte, per l'objectiu final: la independència d'una Catalunya més lliure, més cohesionada.

En tot cas, allò que és segur és que els votants tornaran a parlar el 2010, si no abans. I és molt probable que , depèn de com, possiblement la imatge que vegin en el mirall no els acabarà de fer el pes...