divendres, 22 de maig de 2009

GRÀCIES, PRESIDENT (per enèssima vegada...)


Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero
L’article que Joan Carretero va publicar el mes passat a l’AVUI ha suscitat tota mena de reaccions i comentaris. El que Carretero proposa és que, a les properes eleccions, es presenti “una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”. És sobre aquest punt fonamental que caldria centrar el debat; la resta és discutible i accessori. Per tant, el que cal és examinar l’oportunitat i la viabilitat de la proposta de Carretero. En el que segueix intentaré fer-ho recapitulant els arguments que l’abonen i esquematitzant com implementar-la.

1r. Catalunya pot continuar com ara? 
Segur que no. Anem perdent posicions i el nacionalisme imperialista espanyol refloreix. Si no avancem, recularem irreversiblement. En l’Estat actual els catalans no tenim altra perspectiva que la d’ésser assimilats, perdre la batalla de la llengua i acabar com una regió més, sense cap garantia que això signifiqui el final de les discriminacions i de l’explotació sistemàtica. La pròxima sentència del Tribunal Constitucional probablement ho deixarà clar. Si no ens resignem a aquest destí, l’única sortida és la independència.

2n. Aconseguir la independència, és fàcil?
 No. Han passat els temps en què podia bastar proclamar-la des d’un balcó. En el context europeu actual cal fonamentar-la en el resultat d’un referèndum. Com que el govern de l’Estat no donarà mai el permís constitucionalment preceptiu, ens caldria per a poder celebrar-lo, un govern català valent, inequívocament independentista, que comptés amb un suport parlamentari sòlid i que, excloent la violència, gosés utilitzar tots els mitjans al seu abast per a transgredir la il·legítima legalitat vigent.

3r. El govern de l’Estat ho toleraria?
 No és gens segur. Però, si volgués impedir-ho, hauria de recórrer a l’exèrcit i, en aquest cas, tot i haver perdut, hauríem aconseguit l’objectiu tan desitjat: que Europa i la resta del món coneguessin la natura del nostre problema. A partir d’aquí, nous horitzons serien possibles.

4t. Es pot guanyar el referèndum?
 Sí, però no sense esforç. Caldria obtenir una participació important i el suport de més de la meitat dels votants, és a dir, prop del 40% dels ciutadans amb dret de vot, i actualment els independentistes declarats som lluny d’assolir aquest percentatge. Això no significa, no obstant, que estiguem condemnats a la inacció o al fracàs. Hi ha a Catalunya un nombre considerable d’independentistes potencials que, si aconseguíssim mobilitzar-los, podrien decantar la balança. Fa ja vint anys en Josep Poca deia, a l’AVUI, que eren independentistes tots els catalans que no renunciarien a la independència “si els fos concedida per reial decret i amb la seguretat de no rebre represàlies de cap mena”. Aquesta afirmació crec que és encara vàlida. Per inclinar el vot dels independentistes potencials caldria, això sí, una campanya molt intensa, denunciant la situació real del país, rememorant el nostre llarguíssim memorial de greuges, i explicant que la independència seria econòmicament viable, tal com demostren estudis solvents, com el recent de Ros Hombravella.

5è. Per tirar endavant el projecte, què caldria fer?
 El pas essencial seria portar al Parlament una majoria d’independentistes convençuts, juramentats a actuar com a tals; conscients que per raons demogràfiques el temps juga contra nostre, i immunes als miratges d’una evolució positiva de l’Espanya actual o d’un acreixement automàtic de l’independentisme simplement si demostra que sap governar.

6è. Aquesta majoria, com podria obtenir-se? 
El primer pas seria el que proposa Carretero: presentar, a les pròximes eleccions, candidatures transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera absoluta la causa de la independència; que parlessin clar, donessin la cara i denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb l’adversari. És a partir de la seva tasca que fóra possible, més tard, obtenir majoria absoluta al Parlament.

7è. Aquestes candidatures transversals, són actualment possibles? 
Sí, si es plantegen no com la candidatura d’un nou partit sinó com un aplegament solidari per fer front a una emergència nacional. Les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles. Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot.

En resum, la proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable
. L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre.
(NOTA: Article publicat al diari AVUI)

Etiquetes de comentaris: ,

2 Comments:

Anonymous marc said...

Publicat en l'edició digital.

22 de maig de 2009 a les 8:29:00 CEST  
Blogger Alexandre Pineda i Fortuny said...

Penso que estem en el camí bo cap a la Independència. L'Honorable Heribert Barrera, el Carretero la Rut Carandell, les adhesions que provoquen, el PRC que vol convergir-hi, Sobirania i República que demana a Estat Català que si atansi, i més. Cal doncs, una coalició d'electors per el Parlament el 2010. Caldrà estar-hi amatents i col·laborar-hi.
VISCA LA TERRA!

22 de maig de 2009 a les 10:58:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home