ON ÉS WALLY-ERC?

Permeteu-me que per una vegada, en aquest bloc, assumeixi un paper més acadèmic i no tant de ciutadà encaparrat per allò que els clàssics anomenen la cosa pública , és a dir, en llatí, la res pública. És veritat que com a acadèmic, ja tinc la meva pròpia veu a la xarxa, compartida amb els meus estudiants de doctorat.

Però és que el cas que vull analitzar, diríem que és de manual. Es tracta, naturalment, del web de la candidatura de l'Oriol Junqueras. Abans d'entrar-

hi, he de dir que jo no tinc res contra l'Oriol. Tot al contrari, n'he après molt de les seves xerrades i dels programes de ràdio i televisió que he seguit. Molts d'ells en col.laboració amb un col.lega de la facultat i, segons sembla, cara pública del grup de suport al candidat, l'Enric Calpena, amb el qual sovint coincideixo a l'hora de dinar, i passem l'estona xerrant de tot i més. I no es tracta d'excusar-me de res, és que realment jo no tinc res en contra d'en Junqueras. Tampoc és que el conegui de tota la vida. De fet, no sé si algun cop he dinat, en petit comitè, amb ell. Em sembla que una vegada, però no n'estic segur.

Aclarit això, i un cop em poso les ulleres d'analista polític, no de ciutadà políticament implicat o compromès  (engagé, que diuen en francès, engaged, en anglès, en italià... pregunteu-li a l'Oriol), l'estudi del web del grup de suport a en Junqueres, crida l'atenció, des del punt de vista de la comunicació política, si més no des de dos punts de vista, i que tots dos apunten a la mateixa direcció.

El primer és que en el Manifest de la Plataforma de Suport, no apareix ni una sola vegada el nom d'Esquerra, ni el d'Esquerra Republicana de Catalunya. Talment, sembla que es tractés d'un Candidat sense Partit. Fixeu-vos-hi no hi apareixen les sigles per enlloc i ni tan sols la paraula Esquerra! No ho veieu altament significatiu?

El segon detall és que el disseny del web, per altra banda, excessivament carregat de text, llarg i feixuc, si més no des del punt de vista cromàtic, amb aquesta mena de blau (o no sé com definir-lo, no sóc expert en color), se situa a les antípodes dels webs associats a la imatge digital del partit. Tampoc no hi ha cap logo o banner d'ERC. De nou, doncs, es vol com allunyar-se del partit del qual és el cap de llista.

Hi ha fins i tot un detall diguem-ne cutre, terme poc científic, ho reconec, com és el d'emfasitzar les lletres UE del cognom del candidat... tal vegada com volent dir que el noi ja estava predestinat a anar a Europa. Terrible, tu.

Sense entrar en més detall -com per exemple l'anàlisi del contingut del Manifest, perquè bàsicament és, com acostuma a dir el mamarratxo d'en Basté, una autèntica tocada de violí-, la conclusió acadèmica que es pot treure d'aquest web, seria la següent:

Es tracta d'un web d'una plataforma de suport a un candidat d'una formació el nom de la qual no surt per enlloc, la qual cosa porta a pensar que es tracta d'una formació en hores baixes, o que el seu nom no aporta res de bo. Així s'opta per desvincular totalment el candidat del partit pel qual es presenta. 

Es vol transmetre la imatge que el punt fort és el candidat, no el partit. Això encara queda més pal.lès -se m'oblidava!- amb el títol del Manifest, "Nosaltres, Junqueras", no "nosaltres ERC" o ni tan sols, "nosaltres Esquerra". No, no, només "Junqueras". 

Em trec les ulleres d'analista i torno a la de ciutadà compromès. I pregunto, no us sembla tot plegat com si ERC s'hagués convertit en una mena de Wally fugint d'una patada giratòria d'en Chuck Norris? On és ERC en la candidatura de Junqueras? Ha mort en combat? Missing in Action? Realment, fa angúnia pensar que una estratègia tan òbvia, la d'amagar l'ou, es pensin que tirarà endavant. Ens prenen per imbècils o què? 

No sé, no tinc ni idea, de si l'Oriol hi és perquè s'ho creu o per un cert caràcter naïf. Més aviat el primer, si llegim atentament les respostes que dóna a una interessant entrevista que li feia fa uns dies en Toni Aira al Singular Digital. Per pressumir d'independent, jo diria que són les respostes típiques d'un capitano de la cosa calabresa, és a dir, moll de l'ós ... de la direcció oficial (ara imagineu, que si els independents  són així, com deuen ser els veritables capitans i coronels calabresos, sempre disposats a fer la feina bruta per als seus generals!).

Sovint m'afalaga, però d'altres m'emprenya, encertar-la. I aquesta aposta per amagar ERC i centrar tot en la imatge del candidat, ja l'havia anunciada una servidora. I no fa pas gaires posts que ho vaig fer.

UNA I MIL VOLTAS, GRÀCIES

Avui ha estat un gran dia. Un antic alumne, en Toni Aira, ha presentat la seva tesi doctoral i ha obtingut la màxima qualificació. Un altre amic, de l'adolescència, i blocaire amb estrella m'ha comunicat que d'aquí a mig any, serà pare. I finalment, avui també era l'aniversari d'un tercer amic, que ha fet de la determinació per tirar endavant peti qui peti, la seva raó de viure.

En un altre nivell, però, també ha estat un gran dia. Pel qual cal donar una i mil voltas, gràcies. En un article al diari AVUI, un altíssim càrrec del Departament de Cultura, ha ensenyat totes les cartes que fins ara tenien amagats els partidaris de l'actual secretari general i aspirant a la presidència d'ERC Realment s'ha de ser molt passarell per mostrar-les de manera tan descarada.

Bàsicament n'ha ensenyat dues o fins i tot tres. Anem a pams.

Primera. En aquest article queda claríssim que l'adversari a abatre per part dels oficialistes és en Joan Carretero, i per extensió la Rut i el Reagrupament. Punt. No hi ha cap esment de les altres dues llistes que també es presenten.

Segona. L'article deixa amb el cul enlaire la marca blanca, és a dir, l'enfant terrible, al qual ni tan sols esmenta. És evident doncs, que malgrat que EI va aconseguir èxits rellevants com va ser la votació a la Conferència nacional o un nombre d'avals importants, tot això, no treu el son als oficialistes, que no es posen nerviosos, perquè saben perfectament que amb l'enfant terrible tot està lligat i ben lligat.

I tercera, la picada d'ullet a en Benach és escandalosa. Ja tenim servit, doncs, el pacte a dos (sense comptar la marca blanca, perquè no hi pinta res).

Però l'article en qüestió també deixa entreveure altres coses.

En primer lloc, l'autor no considera que una Esquerra sense en Carretero (i la Rut i el Reagrupament), quedi coixa. L'amenaça implícita de tallar caps és més que evident.

I dos, es pot considerar la publicació d'aquest article la reacció, diríem que desesperada, a la declaració d'una quarantena de militants d'ERC de suport a Carretero i a Carandell de fa uns dies. Concretament, al fet que entre aquests signants hi havien alts càrrecs de la Generalitat en actiu, i que en conseqüència, demostren el seu coratge, plantant cara a les cúpules actuals tant del partit com del govern. Qui signa aquest article, és també un alt càrrec en actiu, l'intent de paral.lelisme és evident, encara que, segons diu, no és militant d'ERC -fet que m'ha sorprès, perquè jo sempre l'havia considerat com a tal. En tot cas, és un company de viatge, en la millor tradició psuquera.

En definitiva, doncs, voleu una prova més fefaent que en Carretero (i la Rut) són els objectius a abatre? En aquest deu dies mal comptats que queden, és evident que la campanya es focalitzarà en la possibilitat que el tícket renovador, l'únic que es presenta, té de guanyar les dues votacions (la de la presidència i la de la secretaria general). La temptació per part d'alguns de fer un vot dividit, per evitar posar tots els ous en un mateix plat, cal combatre-la amb un argument força contundent. Només si es garanteix que els renovadors tenen les mans lliures, hi haurà possibilitats de redreçar el partit i que torni a recuperar els 350,000 vots perduts. Així de clar. Com es pot esperar que els responsables d'aquesta pèrdua, d'aquesta sagnia, d'aquest vessament, d'aquesta hemorràgia, arreglin el que ells mateixos tant han ajudat a provocar?

Nonsense, que diríem en anglès.

Avui ha estat un gran dia. (em fixo en l'hora i hauria de dir ahir, però mantinc el present, perquè encara vull assaborir el moment). Sempre he pensat que la millor manera de guanyar, seguint els ensenyaments del wu-shu que vaig practicar en la meva adolescència, és fent servir la força del teu adversari a favor teu, de manera que sumant les dues forces, la teva i la del adversari, ben segur que tens les de guanyar. Avui això s'ha fet evident.

Una i mil voltas, gràcies.

NOVA COL.LABORACIÓ A CRITERI I MÉS

Aquesta setmana es publica la meva tercera col.laboració amb el butlletí del col.lectiu Criteri. L'he titulada L'espanyolisme a Catalunya, i el podeu llegir aquí.

Tres notícies més. Vull felicitar públicament el company Toni Aira, a qui vaig tenir com a doctorand ara fa uns anys, pel seu nomenament com a director del diari electrònic SingularDigital. Amb en Toni compartim interessos acadèmics força semblants. Ell, des d'una perspectiva més periodística i jo des d'una més politològica, però. Aviat llegirà la seva tesi doctoral, la qual serà una contribució interessant al coneixement de la política catalana. Endavant, Toni!

Dues, l'amic Dessmond, em fa saber que el sopar de dijous passat amb en David Madí, ha tingut un cert ressò mediàtic a les pàgines del (In)Mundo, el diari entestat en el genocidi de Catalunya, com demostra dia sí i dia també els compatriotes del Lobby per la Independència. L'article, escrit per un tal Antonio Fernández, segons sembla responsable de la secció de Blogoteràpia (sic), sembla comptar amb una Deep Throat (gola profunda, Watergate), ja que entra en algun detall, tampoc sense gaire interès. Paradoxalment, on el tal Fernández s'excita és quan m'esmenta amb nom i cognom (no calia, tio, no t'ho pagaré ni amb un sopar ni tan sols amb una birra, que quedi clar). I s'excita perquè ni tan sols sap ni mirar-se al mirall. Se n'ha de ser, de soca.

Tres. Segons informa NacioDigital, s'han convocat uns Premis Blocs Catalunya, organitzats per l'Associació Stic.Cat (connais pas). Això de la catosfera, sobretot després de les Jornades de Granollers, sembla que s'està institucionalitzant massa. I això em fa mala espina. No només tenim les Cagney and Lacey oficials de la catosfera, mamant tot el que s'hagi de mamar per anar grimpant up, up to the sky, que es mouen sota la venerable mirada del particular Gandalf catosfèric, sinó que en les darreres setmanes hem assistit a una explosió de catosferes territorials on, comprovo, que conviuen en íntima germanor blocaires de la xbs amb peperos malparits, i tot perquè són de la mateixa comarca. Però això què és? Com un independentista pot confraternitzar amb un tio que en el mateix moment que pugui practicarà el blow your head off tan preuat en els videojocs? Doncs a mi no em veureu el pèl. No estic a la xarxa per donar-me el bec amb un ecspanyol. No, no és aquesta la visió que tinc del que ha de ser l'activisme independentista a la xarxa.