QUART SOPAR BLOCAIRE, AMB L'ÀNGEL COLOM

Dijous passat vaig assistir al quart sopar blocaire, organitzat pel meu amic Dessmond. Poc a poc, sense fer massa soroll, com cal, sense gaires estridències, aquests sopars es van convertint en un referent de l'independentisme transversal més capdavanter. Començo a constatar que d'aquest fòrum blocaire, que darrerament també compta amb la presència de membres de l'Espai Vicens Vives d'ESADE en pot sortir, a curt o mig termini, alguna proposta interessant de cara a la creació del que podríem anomenar, i apunteu el terme, una convergència independentista de Catalunya. En ella, coincidiríem els independentistes de diferents filiacions partidistes o sense cap filiació partidista, que sense cap intenció de crear una nova paradeta, ens comprometéssim, cadascun des del seu àmbit (polític, cívic, acadèmic, sindical, empresarial, esportiu, mediàtic, etc.), a impulsar de forma coordinada la causa per la independència. No, no estic plantejant, per als malintencionats, una casa gran del catalanisme... Parlo d'independentistes, i no d'aquesta mena de calaix de sastre o de cambra de mals endreços que és el concepte catalanistes.

L'exemple més fefaent del que acabo de dir el podem trobar en els personatges que fins ara han estat convidats al sopar. En les tres edicions anteriors vam comptar amb la presència, per ordre cronològic, d'en López Tena, en Madí i en Carretero -acompanyat, naturalment, de la Rut Carandell.

En aquest quart lliurament, la persona convidada va ser l'Àngel Colom, al qual ja vaig dedicar un post fa unes poques setmanes. Francament, el sopar va tornar a ser de gran interès. Com en la resta d'ocasions, el convidat va haver de fer un autèntic tour de force per endrapar, atès que no parava de parlar i aportar interessants reflexions.

L'Àngel va centrar la seva intervenció en el tema de la immigració, però no en ella mateixa, sinó en la seva gestió per part dels independentistes. Va alertar clarament que els ecspanyols, tant els del PP com, sobretot, els del PSOE, tenen clarament planificat una estratègia d'assimilació a l'espanyolitat d'aquesta població, que pretenen utilitzar en el moment més oportú per tal d'aconseguir un suport electoral que els distanciï definitivament de la resta de partits polítics i els permeti governar amb una comfortable majoria. Em van resultar especialment atractives, les reflexions que va fer sobre tota l'operació politicomediàtica muntada al voltant de "La Roja", com a referent d'integració dels adolescents immigrants -o no-, i que considera que es tracta del producte d'una veritable campanya estratègica en la qual s'hi han abocat una enorme quantitat de recursos econòmics i de matèria gris, a banda, és clar, del protagonisme de la televisió en la seva difusió. Vet aquí un magnífic tema d'estudi acadèmic que ben bé mereixeria tota una tesi doctoral. Costaria relativament poc cercar les fonts propagadores d'aquest eslògan i a partir d'aquí, anar fent...

Colom també va ser molt dur contra els responsables de la política internacional del primer tripartit, als quals acusà de frustrar interessantíssims convenis de col.laboració amb el Marroc, que haurien repercutit molt favorablement en el prestigi de Catalunya a nivell internacional. Un dels millors moments va ser quan va dir que mentre que quan Pujol i Maragall van viatjar al Marroc, sempre van ser rebuts pel Cap de l'Estat, mentre que quan recentment ho ha fet en Montilla, no ha estat el cas. Episodi que demostra la pèrdua de pes políti de l'actual inquilí (ocupa?) de la Plaça Sant Jaume. (I d'altra banda, demostra la intel.ligència dels serveis diplomàtics marroquins, que tenen perfectament apamada, sense cap mena de dubte, amb la inestimable col.laboració dels seus col.legues francesos, la situació política catalana).

Respecte al congrés de CDC acabat de celebrar, l'Àngel, no va entrar-hi tant. En el torn de preguntes, però alguns de nosaltres vam intentar que s'hi endinsés, però no ens en vam ensortir gaire. L'únic que va deixar clar és la seva plena confiança en Artur Mas com a líder sobiranista, i la necessitat de reconstruir ponts entre ERC i CiU. En aquest tema, Colom va haver de fer front a determinades intervencions que exigien quasi bé una mena de Judicis de Nuremberg contra els responsables calabresos sobretot del segon tripartit. En Colom va sentir preguntes molt dures d'exvotants d'ERC, i va haver d'utilitzar tota la seva capacitat de convenciment per apaivagar-los, objectiu que em consta que en algun cas va aconseguir.

En definitiva va ser una vetllada ben profitosa, que ens va servir per conèixer -si més no, en el meu cas- de més a prop aquest personatge, que ha estat allunyat prop de deu anys del país i que ara torna amb energies renovades.

TORNA ...L'HOME?

D'ençà fa unes setmanes, la figura de l'Àngel Colom torna a abraonar-se per la televisió, la ràdio, la premsa o internet. Torna, doncs, l'home.

Entre 1983 i 1986, vaig formar part de la Crida a la Solidaritat. Va ser la meva primera militància cívica, anterior, doncs a la més directament política. Foren uns anys intensos. Acabaven de sortir del desastre de la Monumental amb el Theodorakis dels collons, i el merder consegüent. Durant aquells anys vaig treballar força, tot i que mai vaig formar part dels dirigents. Era clarament un pencaire de base. Vaig participar a les Rutes del 83, en les quals vaig conèixer la Vall d'Aran (tot i que ja hi havia estat tres anys abans) i la Catalunya Nord. Vaig anar per primera vegada, aquell any, a la Universitat Catalana d'Estiu. També vaig participar, més endavant, en les campanyes de normalització lingüística, a l'antic Sears de la Diagonal, a la Renfe a l'Estació de Sants, a l'Aeroport del Prat (on per cert, vaig rebre l'única hòstia que he rebut mai d'un polinazi ecspanyol, per l'esquena, naturalment, són molt valents). Vaig pintar bústies, esborrant l'estanquera, i vaig repoblar d'arbres el Garraf. Vaig anar a Ginebra amb autocar a lliurar no sé quin manifest, i de pas vaig conèixer la Vall d'Aosta. Naturalment, també vaig fer l'obligat viatge, aquest sí, el primer, a Euzkadi, arran del primer aniversari de l'assassinat de Santi Brouard per pistolers del PSOE-GAL. Quins anys!

Disculpeu aquesta digressió, però naturalment, evocar l'Àngel Colom és per a mi bàsicament, evocar la Crida. Perquè l'etapa posterior, la d'ERC, ja no la vaig compartir amb ell, ans més aviat el contrari. I no cal ara entrar en temes delicats, suposo que ja sabeu a què em refereixo, tot i que naturalment, algun dia s'hi haurà d'entrar, per conèixer la veritat.

Reprenent, però l'inici del post, la pregunta que de seguida em vaig fer quan vaig veure un póster al recentment inaugurat Via Fora de Sants, on s'anunciava una xerrada de l'Àngel, és i per què ara? Vull dir, per què retorna ara a l'esfera pública? Si hi ha una constant en la seva actuació és que sempre els seus passos estan més que meditats per tenir el màxim d'impacte possible. En això és un mestre.

Però repeteixo, per què ara? Sembla que vol assumir el paper d'home-pont en la reconciliació entre CiU i ERC, dues formacions amb unes relacions pèssimes, sobretot d'ençà que CiU va optar per prioritzar l'eix dels negocis, pactant amb el PP, després de les eleccions del 1999, tot i que hauria pogut fer-ho amb ERC. La revenja, va venir quatre anys després, com és públic i notori, en forma de priorització d'un suposat eix social. I encara en patim les conseqüències, de tot plegat.

La pregunta és però la següent: home-pont o porter que treballa per la Casa Gran d'en Mas? That's the question.

Em refereixo a si realment vol una reconciliació d'igual a igual, que posi treva i acabi amb la lluita caïnita entre les dues formacions esmentades, o, en el fons el que fa és treballar per muntar una enorme opa (amistosa o hostil, no ho sé) a ERC per tal que es decanti per CiU i deixi córrer la història amb els sociates?

Naturalment, no tinc la resposta. Però el que sí que sé, és que si opta per una veritable reconciliació, haurà de preparar-se per a la reacció histèrica dels ecspanyols, i sobretot de la Brunete Mediàtica. Ara si va pel segon, és que no ha entès res. ERC ja no és aquella cosa petita, i amb en Joan Carretero com a president, estic segur que, per primera vegada, l'eix nacional serà la guia de la política catalana. Ni eix dels negocis, ni l'eix (suposadament) social. Caldrà estar ben amatents als moviments d'en Colom dels propers temps.

Torna l'home... Torna l'Àngel Colom.