ENTRAR EN LA HISTÒRIA... POTSER....

Fa uns quants posts em referia al documental sobre la Crida a la Solidaritat que es va emetre al 33. Allà ja hi vaig penjar els meus records. La sorpresa és que diversos amics m'han informat que una servidora apareix en l'esmentat documental.

El meu petit ego, m'ha dut finalment a visionar-lo a comprovar si realment era cert, i si sortia "prim i sense barba" que diu l'Agustí. I l'acabo de veure.

I la sorpresa és que efectivament no només surto una vegada, si no dues (17:11 i 28:28). I realment, he de dir que el temps passa. Jutgeu vosaltres mateixos:

(Per cert, Joan, no ets tu qui està darrere meu a la foto de la cabina? Sempre en el lloc i el moment adient, oi Joan?)

Són fotos dels anys 84 o 85.

Quant al reportatge, tot i estant d'acord en la rellevància del moviment com a fenomen social, amaga clarament que en gran part l'actuació de la Crida, sobretot estava pensada per desactivar el creixement de l'independentisme combatiu, amb el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i l'auge immens que va tenir Terra Lliure, entre 1984 i 1988. El qual, però, també s'ha de dir no li era necessari que gent de fora el marginés perquè ja ens automarginàvem nosaltres a cop de bastons.

Diu l'Agustí que he entrat en la història, eheheheh, bé, jo en la que vull entrar, de debò, de debò, és en la foto de la celebració del Dia de la Independència. Aquesta sí que no me la perdré!

PD. Ens veiem demà a la Manifestació Nacional per la Independència!

LA CRIDA

Acaben d'emetre un reportatge sobre la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana. Un grup activista que va tenir un rol important al llarg dels anys 80 i primers 90.

Personalment, hi vaig col.laborar entre el 1983 i el 1986. No vaig assistir, doncs, a l'Acte del Camp Nou, i de fet, vaig entrar després del fracàs de la Monumental i del merder on es va veure embolicat el músic Mikis Theodorakis.

Recordo que vaig fer les Rutes de la Vall d'Aran i de la Catalunya Nord. Amb ella vaig assistir per primera vegada, el 1983, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Més endavant, vaig participar a la Comissió Ecològica, a la de la Normalització Lingüística i a l'Antirepressiva. Sempre com a activista de base, vaig replantar arbres al Garraf, vam portar a terme les accions per la normalització del català al Sears de la Diagonal (avui en dia del Corte Inglés), a l'Estació de Sants, i a l'Aeroport del Prat. Va ser en aquesta darrera acció, on un poli nazi ecspanyol em va fotre un clatellot per l'esquena, naturalment. Recordo també haver pintat bústies de Correus -més exactament, esborrant l'estanquera- i cabines de la Telefónica. I haver format part de l'equip de seguretat de la Conferència de Nacions sense Estat de l'Europa Occidental -i és que encara érem en la Guerra Freda. Un dels actes que més em va agradar.

Tràiler del documental "La Crida, Història d'una resposta" from Zeba Produccions on Vimeo.

Va ser precisament quan em vaig implicar en la comissió anti-repressiva, sobretot arran de les detencions del mes de gener del 85 a Puigcerdà, i d'altres de posteriors, que vaig començar a interessar-me per opcions més polítiques, com el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), al qual acabaria integrant-m´hi el mes de setembre del 86.

En els anys següents, alguns dels principals dirigents de la Crida, van fer el pas cap a opcions polítiques de l'establishment, i alguns d'ells van tenir un paper prou important, com és públic i notori. He de dir que mai vaig acabar de lligar amb la filosofia política de la Crida. Això de parar l'altra galta quan t'estomaquen l'una, no va amb mi. Una de les coses que em treia més de polleguera, era la dinàmica aquella de les personalitats, en referència a que sovint allò que importava era si eres conegut o sobretot re-conegut, o si pel contrari eres un mitja-merda. I naturalment, la sospita sempre permanent de la connexió amb Palau.

Però tot i això, va ser un període del qual encara guardo amistats, com les germanes Escútia i d'altres, i que em va permetre sociabilitzar en el món de l'independentisme activista. També vaig aprendre a llegir críticament la premsa, a adonar-me de la importància i de la dimensió de la manipulació mediàtica i de com els partits polítics, juguen amb els sentiments i els anhels de la gent. I naturalment, a organitzar accions de denúncia, el més mediàtiques possibles i a tenir preparats els mecanismes de defensa -jurídica, econòmica i política- per fer front a les conseqüències d'enfrontar-se als ecspanyols.

La fi de la Crida, sincerament, la vaig considerar vergonyant. Però segurament, inevitable. Molts dels seus antics dirigents es trobaven sòlidament instal.lats en el poder polític o en les seves rodalies. I en aquest context, una associació activista feia nosa. També és possible que les persones que havien de rellevar els fundadors no se n'ensortisissin, o que algú els posés tots els pals a les rodes possibles, fins i tot des de dins.

Però ningú no dubta que va jugar un paper important en la sensibilització dels joves que als primers anys 80 vam sortir de l'ou, en un món trasbalsat per la Guerra de l'Afganistan, la revolució iraniana, la guerra de les Malvines-Falkland, el fenomen de Solidaritat a Polònia, la revolució sandinista, la vaga de Fam dels presos de l'IRA, l'arribada al poder dels neonacionalistes ecspanyols dels PSOE i l'aparició dels GAL, l'apogeu pujolista-roquista-reformista, la crisi econòmica, l'increment de l'atur, la SIDA, etc. Un món on encara es pensava en termes de guerra freda, i on no existia ni Internet -si més no a nivell popular-, ni els mòbils -o eren uns trastos prehistòrics-, ni els viatges low cost, i on sortir del país, encara era tot una aventura, perquè no érem part de la Comunitat Econòmica Europea, encara.

Sí, m´ha sortit un post una mica melangiós, però bé, de vegades, toca.

28F, LA INDEPENDÈNCIA NECESSÀRIA

D'aquí a unes poques hores seré a Vilassar de Mar, acompanyant a votar els meus pares. Serà una ocasió, no cal dir-ho, especial. Em fa molta il.lusió per ells. No cal que us digui que, en molta mesura, tot el que sóc, tot el que sé, els ho dec a ells. Es mereixen participar en aquesta festa de la democràcia, i estic segur que s'emocionaran i tot. Com molts catalans i catalanes que els va tocar viure els pitjors anys del franquisme i tot el que això va significar. Repeteixo, em fa molta il.lusió acompanyar-los.

Havent dinat baixaré a Molins, al Baix Llobregat, on també seguiré les darreres hores de la jornada. Aquesta segona onada de consultes, ha estat clarament silenciada pels mèdia. Sembla que encara els dura la por al cos de les anteriors jornades del 13S i del 14D.

Doncs bé, que pensin que la història no s'ha acabat. En l'horitzó ja es veuen una propera tongada, ja sabuda, del 25 d'abril, en la qual participaran ja ciutats importants, com Girona. I això no és tot. Em plau difondre que Cornellà de Llobregat i el seu veí, Sant Boi, també celebraran la consulta. I ho farem el proper 20 de juny.

Ja fa setmanes que Cornellà decideix i Sant Boi decideix, es reuneixen i treballen durament per preparar-ho tot. Naturalment, amb la total oposició dels ajuntaments corresponents. En el primer cas, els sociates ni tan sols deixen que es voti la moció de suport a les entitats del poble que volen impulsar-la. Suposo que ningú li ve de nou aquesta actitud fatxenda...

Precisament, divendres vaig assistir al segon acte de presentació pública de Cornellà decideix. Es va celebrar a l'Orfeó Catalonia del barri del Pedró. Com a convidat, hi participà l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra. Va ser un acte d'engrescament. A ningú se li escapa que el repte de mobilitzar els 75.000 ciutadans de 16 o més anys de Cornellà és dels més agosarats. I bé, considero que els resultats seran francament encoratjadors.

La consulta a Cornellà atraurà una gran atenció mediàtica. Entre d'altres raons per ser "el poble del Montilla" (sic). I un resultat inesperat, pot condicionar sobremanera la dinàmica política del país. En l'imaginari polític català, "Cornellà" i una ciutat com "Vic", representen els dos pols, els dos extrems. Però aquesta visió, és totalment distorsionada. Si més no pel que fa a Cornellà.

En els anys que fa que hi visc (des del 92, exactament), he constatat com l'estigmatització d'aquesta població és totalment injustificat. La visió des de fora de Cornellà és totalment esbiaixada, però com sempre, lluitar per corregir-la és molt difícil. Entre d'altres raons, perquè els sociates fan mans i mànigues per preservar aquest estigma, perquè els benficia electoralment. Cornellà és "seu", i si per ells depengués, l'estigmatització funcionaria trenta o quaranta anys més, durant els quals continuarien reproduint els clixés de la immigració dels anys 60, de manera que es perpetuaria com una mena d'apartheid...

Bé, tinc el convenciment que els resultats del 2o de juny dinamitaran la imatge made in sociata de Cornellà, i posarà més que histèrics a més d'un. Aquell dia, no només jo tindré l'orgull de votar per la Independència. També ho podrà fer el meu fill, i això, com podeu comprendre, m'omple d'orgull i de satisfacció. Només per això, ja ha valgut la pena tots els esforços, tota la feina, i fins i tot tots els maldecaps que he tingut d'ençà que un dia del mes de juny del 1982, encara el recordo perfectament, vaig entrar a demanar informació a la seu de la Crida a la Solidaritat, que llavors era al carrer Pelai.

TORNA ...L'HOME?

D'ençà fa unes setmanes, la figura de l'Àngel Colom torna a abraonar-se per la televisió, la ràdio, la premsa o internet. Torna, doncs, l'home.

Entre 1983 i 1986, vaig formar part de la Crida a la Solidaritat. Va ser la meva primera militància cívica, anterior, doncs a la més directament política. Foren uns anys intensos. Acabaven de sortir del desastre de la Monumental amb el Theodorakis dels collons, i el merder consegüent. Durant aquells anys vaig treballar força, tot i que mai vaig formar part dels dirigents. Era clarament un pencaire de base. Vaig participar a les Rutes del 83, en les quals vaig conèixer la Vall d'Aran (tot i que ja hi havia estat tres anys abans) i la Catalunya Nord. Vaig anar per primera vegada, aquell any, a la Universitat Catalana d'Estiu. També vaig participar, més endavant, en les campanyes de normalització lingüística, a l'antic Sears de la Diagonal, a la Renfe a l'Estació de Sants, a l'Aeroport del Prat (on per cert, vaig rebre l'única hòstia que he rebut mai d'un polinazi ecspanyol, per l'esquena, naturalment, són molt valents). Vaig pintar bústies, esborrant l'estanquera, i vaig repoblar d'arbres el Garraf. Vaig anar a Ginebra amb autocar a lliurar no sé quin manifest, i de pas vaig conèixer la Vall d'Aosta. Naturalment, també vaig fer l'obligat viatge, aquest sí, el primer, a Euzkadi, arran del primer aniversari de l'assassinat de Santi Brouard per pistolers del PSOE-GAL. Quins anys!

Disculpeu aquesta digressió, però naturalment, evocar l'Àngel Colom és per a mi bàsicament, evocar la Crida. Perquè l'etapa posterior, la d'ERC, ja no la vaig compartir amb ell, ans més aviat el contrari. I no cal ara entrar en temes delicats, suposo que ja sabeu a què em refereixo, tot i que naturalment, algun dia s'hi haurà d'entrar, per conèixer la veritat.

Reprenent, però l'inici del post, la pregunta que de seguida em vaig fer quan vaig veure un póster al recentment inaugurat Via Fora de Sants, on s'anunciava una xerrada de l'Àngel, és i per què ara? Vull dir, per què retorna ara a l'esfera pública? Si hi ha una constant en la seva actuació és que sempre els seus passos estan més que meditats per tenir el màxim d'impacte possible. En això és un mestre.

Però repeteixo, per què ara? Sembla que vol assumir el paper d'home-pont en la reconciliació entre CiU i ERC, dues formacions amb unes relacions pèssimes, sobretot d'ençà que CiU va optar per prioritzar l'eix dels negocis, pactant amb el PP, després de les eleccions del 1999, tot i que hauria pogut fer-ho amb ERC. La revenja, va venir quatre anys després, com és públic i notori, en forma de priorització d'un suposat eix social. I encara en patim les conseqüències, de tot plegat.

La pregunta és però la següent: home-pont o porter que treballa per la Casa Gran d'en Mas? That's the question.

Em refereixo a si realment vol una reconciliació d'igual a igual, que posi treva i acabi amb la lluita caïnita entre les dues formacions esmentades, o, en el fons el que fa és treballar per muntar una enorme opa (amistosa o hostil, no ho sé) a ERC per tal que es decanti per CiU i deixi córrer la història amb els sociates?

Naturalment, no tinc la resposta. Però el que sí que sé, és que si opta per una veritable reconciliació, haurà de preparar-se per a la reacció histèrica dels ecspanyols, i sobretot de la Brunete Mediàtica. Ara si va pel segon, és que no ha entès res. ERC ja no és aquella cosa petita, i amb en Joan Carretero com a president, estic segur que, per primera vegada, l'eix nacional serà la guia de la política catalana. Ni eix dels negocis, ni l'eix (suposadament) social. Caldrà estar ben amatents als moviments d'en Colom dels propers temps.

Torna l'home... Torna l'Àngel Colom.