LA CRIDA

Acaben d'emetre un reportatge sobre la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana. Un grup activista que va tenir un rol important al llarg dels anys 80 i primers 90.

Personalment, hi vaig col.laborar entre el 1983 i el 1986. No vaig assistir, doncs, a l'Acte del Camp Nou, i de fet, vaig entrar després del fracàs de la Monumental i del merder on es va veure embolicat el músic Mikis Theodorakis.

Recordo que vaig fer les Rutes de la Vall d'Aran i de la Catalunya Nord. Amb ella vaig assistir per primera vegada, el 1983, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Més endavant, vaig participar a la Comissió Ecològica, a la de la Normalització Lingüística i a l'Antirepressiva. Sempre com a activista de base, vaig replantar arbres al Garraf, vam portar a terme les accions per la normalització del català al Sears de la Diagonal (avui en dia del Corte Inglés), a l'Estació de Sants, i a l'Aeroport del Prat. Va ser en aquesta darrera acció, on un poli nazi ecspanyol em va fotre un clatellot per l'esquena, naturalment. Recordo també haver pintat bústies de Correus -més exactament, esborrant l'estanquera- i cabines de la Telefónica. I haver format part de l'equip de seguretat de la Conferència de Nacions sense Estat de l'Europa Occidental -i és que encara érem en la Guerra Freda. Un dels actes que més em va agradar.

Tràiler del documental "La Crida, Història d'una resposta" from Zeba Produccions on Vimeo.

Va ser precisament quan em vaig implicar en la comissió anti-repressiva, sobretot arran de les detencions del mes de gener del 85 a Puigcerdà, i d'altres de posteriors, que vaig començar a interessar-me per opcions més polítiques, com el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), al qual acabaria integrant-m´hi el mes de setembre del 86.

En els anys següents, alguns dels principals dirigents de la Crida, van fer el pas cap a opcions polítiques de l'establishment, i alguns d'ells van tenir un paper prou important, com és públic i notori. He de dir que mai vaig acabar de lligar amb la filosofia política de la Crida. Això de parar l'altra galta quan t'estomaquen l'una, no va amb mi. Una de les coses que em treia més de polleguera, era la dinàmica aquella de les personalitats, en referència a que sovint allò que importava era si eres conegut o sobretot re-conegut, o si pel contrari eres un mitja-merda. I naturalment, la sospita sempre permanent de la connexió amb Palau.

Però tot i això, va ser un període del qual encara guardo amistats, com les germanes Escútia i d'altres, i que em va permetre sociabilitzar en el món de l'independentisme activista. També vaig aprendre a llegir críticament la premsa, a adonar-me de la importància i de la dimensió de la manipulació mediàtica i de com els partits polítics, juguen amb els sentiments i els anhels de la gent. I naturalment, a organitzar accions de denúncia, el més mediàtiques possibles i a tenir preparats els mecanismes de defensa -jurídica, econòmica i política- per fer front a les conseqüències d'enfrontar-se als ecspanyols.

La fi de la Crida, sincerament, la vaig considerar vergonyant. Però segurament, inevitable. Molts dels seus antics dirigents es trobaven sòlidament instal.lats en el poder polític o en les seves rodalies. I en aquest context, una associació activista feia nosa. També és possible que les persones que havien de rellevar els fundadors no se n'ensortisissin, o que algú els posés tots els pals a les rodes possibles, fins i tot des de dins.

Però ningú no dubta que va jugar un paper important en la sensibilització dels joves que als primers anys 80 vam sortir de l'ou, en un món trasbalsat per la Guerra de l'Afganistan, la revolució iraniana, la guerra de les Malvines-Falkland, el fenomen de Solidaritat a Polònia, la revolució sandinista, la vaga de Fam dels presos de l'IRA, l'arribada al poder dels neonacionalistes ecspanyols dels PSOE i l'aparició dels GAL, l'apogeu pujolista-roquista-reformista, la crisi econòmica, l'increment de l'atur, la SIDA, etc. Un món on encara es pensava en termes de guerra freda, i on no existia ni Internet -si més no a nivell popular-, ni els mòbils -o eren uns trastos prehistòrics-, ni els viatges low cost, i on sortir del país, encara era tot una aventura, perquè no érem part de la Comunitat Econòmica Europea, encara.

Sí, m´ha sortit un post una mica melangiós, però bé, de vegades, toca.