dimecres, 6 de juny de 2007

REFLEXIONS SOBRE LA CONJUNTURA POLÍTICA (SEGONA PART): L'ESCENARI A LA CATALUNYA SUD

De lluny, l'escenari més preocupant que ens han deixat les eleccions del 27-M, és el de la Catalunya Sud. Preocupant, però a l'hora prometedor. Deixeu-me que m'expliqui. És preocupant perquè representarà quatre anys més de depredació nazi. Els resultats electorals han estat clarament desastrosos per a l'oposició i han reforçat als cacics locals, als especuladors, als racistes i a tota la deixalla, morralla, detritus, rebuig, residu, xurma i fins i tot merda, que representa el PP. Quatre anys més d'hegemonia electoral i institucional d'aquests cafres, poden destruir el país, la llengua, el territori, la solidaritat, les polítiques socials, etc. etc. Si no fos que...

Si no fos que el plantejament correcte que cal fer és que la situació no està tan crítica com sembla... si no fem una lectura exclusivament electoralista o institucional. Com sempre, quan hem de fer front a un problema, hem de partir de l'anàlisi dels punts forts i els punts de febles, dels riscos i de les oportunitats. I des d'aquest punt de vista, és clar que a les comarques del sud de la nostra Pàtria, sotmeses a una ofensiva ecspanyolista totalment desacomplexada, genocida i racista, s'estan consolidant moviments de resistència popular veritablement durs i combatius. La resistència dels catalans i les catalanes del sud és cada cop més desinhibida i descarada, com ho són per exemple la gent d'Obrint Pas que aquests dies són a Rostock en protesta contra el G8. Quin exemple de catalanitat més descarada i ferma podem oferir que aquest?

No, no vull llepar-me les ferides i quedar arrupit en una cantonada. I un bé negre! Allò que ha passat a les comarques del sud, és la crisi total i definitiva de l'ecspanyolisme pseudoprogre (camuflat de socialisme i de comunisme), així com també els compromisos fets a corre-cuita i a darrera hora, sovint amb plantejaments estrictament regionalistes i que aposten per convertir les comarques del sud en una espècie d'Àustria respecte Alemanya. Aquí ho guanyem tots o la palmem tots. Com sempre ha passat al llarg de la nostra història. No es tracta de ser cosins o germans. Som un mateix cos, indivisible i allà on hi hagi un català, sigui a Xixona, a Ribesaltes a Vall-de-roures o a Sarrià-Sant Gervasi, allà cal ser-hi per lluitar i per guanyar. Per plantar cara i presentar batalla.

Des d'aquest punt de vista, l'escenari que s'obre és apassionant. Cal articular una esquerra catalana a la Catalunya Sud, plantant cara a tots els enemics. El PSOE, el PCE i totes aquestes piltrafes cal que siguin bescantades i hem d'hegemonitzar el discurs anti-PP i anti-Ecspanya. Ara estem en situació de poder-ho fer. Sense terceres vies ni dreceres que no porten enlloc.

Per aconseguir-ho cal deixar molt clar que la lluita per l'alliberament és igual a la Vall d'Albaida que a Menorca, a la Llitera que al Pla de l'Estany, a la Malvarosa que a la Barceloneta, al barri de Sant Jaume de Perpinyà que al Postiguet d'Alacant. És una lluita contra els estats ocupants.

I per fer-ho, a més dels moviments cívics, les organitzacions socials sectorials, etc., cal comptar amb partits polítics forts que facin de la catalanitat la seva senyera. Cal comptar amb els alcaldes i regidors que han sortit escollits en les llistes d'opcions com el BNV o ERPV o fins i tot amb aquells que no han sortit (per 2 vots!) a la Barxeta, de la CUP.

Malgrat els "núvols de tempesta" a què al.ludeix l'himne, penso que s'ha produït una clarificació. És el moment de fer de la catalanitat desacomplexada una opció electoral de masses no subordinada a cap matxambrat ecspanyolista, sense que això impliqui, per descomptat, l'abandonament de la lluita cívica i popular, a peu de carrer. Cal mobilitzar tots els recursos humans, materials, mediàtics, per denunciar l'ecspanyolisme rampant i cal la coresponsabilització de tots els catalans i totes les catalanes en la lluita contra ell. He dit.

Etiquetes de comentaris: , , ,

11 Comments:

Blogger Grey said...

Una cosa és considerar-los la mateixa pàtria i l'altra anomenar-los amb un nom tan artificial com Catalunya Sud. Per l'amor de Déu...

6 de juny de 2007 a les 16:49:00 CEST  
Anonymous Marco said...

No ho sé, Grey; d'una banda, et puc entendre, de l'altra, però... uhhhmmm jo ja fa molt de temps que passe de polèmiques estèrils per ací baix i dic sempre que sóc català. La raó? És molt clara: la gent del meu voltant perd massa temps intentant definir-se, cercant una identitat satisfactòria, mirant de n'ofendre segons quines sensibilitats... i jo estic fart. Catalans són els qui vingueren i portaren la llengua, i catalans són aquells que la parlen encara. Que a més d'això hi ha molt de marro amb la qüestió dels furs, de l'antic Regne, de les autonomíes... francament: me la sua bastant. Jo preferisc anar pel dret, encara que algun día en vinga algun "principatí" dient-me que no tinc dret a definir-me d'eixa manera. La batalla, Grey, al P.V., es lliurarà amb la unió de tots... o es perdrà. Temps al temps. Ara, amb això no vull dir que, si per qüestions pràctiques, possibilistes, el principat aconsegueix abans la independència, no s'haja d'acceptar. Faltaría més. De fet, sería un bon estímul per als valencians, obligats a triar entre ambues identitats i a clarificar-se'n d'una puta vegada. 1 abraçada.

6 de juny de 2007 a les 21:46:00 CEST  
Blogger Josep said...

Marco,

Un 10, nano, un 10.

7 de juny de 2007 a les 2:31:00 CEST  
Blogger Grey said...

Entenc perfectament que et vulguis anomenar català, però Catalunya Sud vaja... ni en temps de Jaume I. De totes maneres,no ens discutirem per foteses que la lluita és una altra.
Jo crec que si el Principat aconseguís la independència, l'hauria d'acceptar encara que fos sense els altres territoris i, com molt bé dius, els valencians es veurien obligats a triar i en una situació molt més favorable que si cap territori la tingués.

7 de juny de 2007 a les 9:45:00 CEST  
Blogger Josep said...

Grey,

El que m'emprenya és això de "els valencians es veurien obligats a triar...". Ai aquesta TERCERA PERSONA DEL PLURAL! Com si a tu no t'impliqués!

Deixa'm posar-te un exemple: no sé d'on ets tu, vull dir de quina comarca. Imagina't que qui accedeix a la Independència són només vuit i nou comarques, i les ciutats de Barcelona o Tarragona, Tortosa o Lleida romanen a l'estat ecspanyol... T'hi conformaries tu (suposant que siguis barceloní, tarragoní, tortosí o lleidatà)? Utilitzaries també aquesta TERCERA PERSONA DEL PLURAL i diries que s'espavilin?

Pensa en l'exemple irlandès, home! El Sinn Féin mai ha renunciat a la reunificació de l'illa i mai ha deixat tirats als irlandesos dels sis comtats!

No ho dic per tu, que penso que ens podem arribar a posar d'acord, però ja n'estic fins al capdamunt del blaverisme principatí, que és molt més perillós que el blaverisme valencià.

I referent a Jaume I, deixa'l descansar, que nosaltres som republicans!

7 de juny de 2007 a les 10:10:00 CEST  
Blogger Grey said...

Jo crec que no hi ha una identitat absolutament igual a tota la nostra pàtria. Tot i que considero als valencians part de la meva nació, sociològicament no són exactament com la gent del Principat.
Per començar, tot l'interior del País Valencià no té res de català, n'hi ho a tingut mai. La meva àvia és d'allí i no va aprendre la nostra llengua fins que va emigrar a Barcelona (sí, sóc de Barcelona). A El Reatillo, allà on va nèixer, han estat sempre espanyols.
De totes maneres, sí, preferiria una Catalunya Vella independent que tot el Principat encara sumís. Es tracta de crear primer un espai independent i aconseguir que s'hi apunti la resta. Amb el tot o res, tindrem el res. Que amb això ningú pensi que llavors em relaxaria, la lluita no acaba fins que hi siguem tots.

7 de juny de 2007 a les 16:37:00 CEST  
Anonymous Dit i fet said...

Jo estic totalment d'acord amb Grey. Cal crear primer un espai independent, que per pura lògica, hauria de ser el Principat. Després, la resta s'hi apuntaria. Cal demostrar que sabem guanyar. Suposo que molts valencians, mallorquins i catalans estan cansats de perdre sempre.

Per cert, Josep, m'agradaria fessis un post sobre la sociesquerra: aquests pactes generalitzats contra natura que estan fent PSOE-sección levante i Esquerra (abans coneguda com ERC) en tots els llocs on poden. Tú, com a historiador, politòleg... et veus capaç d'explicar que hi ha al darrera: tàctica, estratègia, traició, patriotisme, marxisme tronat... Per què jo no ho entenc.
Perquè la teoria de provocaar la ruptura de Convergència i Unió i fer una OPA sobre les restes, pot ser efectiva a llarg plaÇ (que ho dubto) però deixa totalment el país en mans espanyolistes.

T'en veus capaç? No sé si podràs aprofitar alguna cosa de la sociovergència.

7 de juny de 2007 a les 20:31:00 CEST  
Anonymous Marco said...

Hola, Grey i, disculpa'm: arribe tard a llegir-vos. Primer de tot, dir-te que a mí no m'ofén el nom de Catalunya Sud. No ho entenc com una denominació, sinò com una al·lusió. A més a més, i per ser-te sincer, sempre he dubtat que una veritable Pàtria Catalana es puga bastir sobre les bases dels actualment anomenats Països Catalans. Jo crec que a hores d'ara, els territoris no són tan "grans" com antigament, i les tecnologíes actuals permeten administrar-los molt més eficaçment que quan En Jaume va muntar el Regne de V. D'altre cantó, jo em reconec en el concepte Catalunya com si em vingués que ni fet a mida; i de l'altre, això no implicaría mai l'acceptació d'un sistema centralista, madrilenyitzat , amb l'epicentre a Barcelona, per regir els destins de tots els catalans dels quatre punts cardinals. Sobre l'estratègia d'alliberament del jou castellà, pense que no està malament l'emancipació del Principat primer, per què és evident que a l'actual P.V. la major part de la nostra societat està a anys llum d'imaginar-se un futur on ecspanya siga simplement una insuportable veïna. Amb l'exemple d'un Principat independent, i amb molta feina i més tensions, probablement valencians, mallorquins, andorrans, ponentins podríem integrar-nos-hi en uns anys, o no. Si és que no, els catalans conscients d'aquests territoris tindríem almenys una terra de promissió en el territori, ja alliberat, del que ara és l'actual Principat.
Ara, és veritat això que apuntes de que al P.V. tenim molts raconets de parla castellana. Jo no hi veig el problema, Grey: sóc demòcrata, i m'agrada que la gent tríe on vol estar-s'hi. Que volen anar amb ecspanya? Perfecte, bon viatge (hehehe). Que volen anar amb nosaltres? Benvinguts sigueu, i ja m'esteu aprenent el català a l'endemà mateix (si voleu accedir a puestos de l'administració, clar). Dic això, sobretot, pensant en certa gent de l'Alacantí, que no sé quina excitació indecent senten per la pobreta Múrsia, que fins i tot volen muntar-se una autonomía amb aquesta provincieta d'ecspanya. Perfecte també: bon vent i barca (ecspanyola) nova. En fí, no sé si m'he explicat prou bé, però és un apunt llarguet, companys. Salut.

7 de juny de 2007 a les 21:25:00 CEST  
Blogger Grey said...

Tornant a Jaume I, no va regalar Murcia als castellans? xD

7 de juny de 2007 a les 22:02:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

Sí, nano, li la va regalar, "más amigo de las letras que de los números", i qué vols palesar amb això?

7 de juny de 2007 a les 22:11:00 CEST  
Blogger Grey said...

xDD Ara parlem dels meus perfils? Només que tota la carrera d'economia són funcions matemàtiques i sistemes de numerets, quan a mi em van més les lletres i els conceptes.

9 de juny de 2007 a les 14:00:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home