FELIP PUIG, EMULANT EHUD OLMERT

Suposo que els esdeveniments a l'altra banda de la Mediterrània, engresquen a més d'un i li calenten la boca. O potser és la influència dels gusanos de Miami convertits en voltors que demanen a crits, demòcrates com són, la intervenció de l'exèrcit cubà per acabar amb tot plegat. O, finalment, és la fotuda calor, que obnubila el seny. Només així es pot entendre les afirmacions de Felip Ehud Puig, demanant la intervenció militar per solucionar un conflicte laboral. Em refereixo al conflicte de l'Aeroport del Prat, és clar. Vés per on, ara als autonomistes els mola la via militar. I tot per solucionar una protesta d'uns treballadors que veuen perillar el seu lloc de treball, i el defensen amb ungles i dents. És cert que això té conseqüències damunt d'un col.lectiu de ciutadans, que a diferència d'aproximadament, el 40% dels catalans, sí que es poden gastar uns quants centenars o milers d'euros per fer vacances a l'altra punta del món. Però també és cert que el conflicte es veia venir, i que, com sempre, els responsables empresarials no van fer ni cas. En el fons del fons, hi ha una concepció franquista del conflicte laboral. Aquesta concepció es caracteritza com a mínim per dos trets.

El primer és el de concebre tota reivindicació laboral com quelcom extemporani, fora de lloc, que fa nosa i molesta. No hi ha doncs, una acceptació democràtica de què els ciutadans tenim interessos contraposats i tenim tot el dret a defensar-los. En d'altres paraules, els treballadors només toquen la pera. No es concep, doncs, el conflicte laboral com quelcom normal, que cal gestionar i arribar a pactes. I sobretot, donar un reconeixement de protagonisme d'igual a igual, i no de superior a inferior, en el desenvolupament de l'empresa. Exigència aquesta que considero mínima. O es parla de tu a tu, o no hi ha res a fer.

El segon és el de la resolució. Aquesta sempre ha de ser per golejada. "Cautivos y desarmados" els treballadors se l'embainen, us sona això? I és clar que sí, franquisme sociològic o sociolaboral pur i dur. En Puig, però va un pas més enllà, parla de l'exèrcit. I per quan els pistolers, tros de bocamoll? Negociar? I un bé negre! Trágala pura i simple.

La veritat és que en el conflicte del Prat es vol carregar els neulers en la baula més feble, els treballadors. I encara bo que dos telepredicadors especialment odiosos quan parlen de conflictivitat laboral, tals com en Cuní i en Bassas són de vacances, sinó ja sentiríem els seus marrameus contra "el proletariat revolucionari que vol conquerir el Palau d'Hivern". I els treballadors, només defensen el seu lloc de treball, la seva supervivència econòmica i moral. On cal buscar els responsables és sense cap mena de dubte a la part empresarial (IBERIA) i els seus acòlits (CC.OO i UGT), així com en tot el sistema de gestió aeroportuària (AENA, Ministerio de Fomento). Les seves estratègies d'engany, de secretisme, de prepotència, de fatxenderia, col.loquen aquells que ocupen la posició més feble contra les cordes. I quan parlo dels més febles, em refereixo, és clar, als treballadors i no a cap altre col.lectiu. Que hi ha qui perden els seus vols? I què passaria si en comptes de perdre un vol a les Seychelles, on pel cap baix et patejaràs 3.000 euros en 15 dies, perdessis la teva feina i haguessis d'anar a fer cua a les Oficines de Treball? Quina cara se't quedaria?

I per acabar, ens trobem davant un altre exemple palmari del que serà l'escenari sociopolític quan el nyap entri en vigor el proper 9 d'agost, si no vaig errat. Ara suposo que Madrid intentarà fer passar bou per bèstia grossa i donarà allargues i els sociates d'aquí diran sí senyor, com ho han dit sempre. I Mas farà un nou intercanvi de cromos amb ZP i qui dia passa any empeny.