CAROD, EL DERROTISTA

Que en Carod és un cadàver polític és prou conegut. Si més no com a polític de primera línia. Una altra cosa és com a pare de la pàtria o aspirant a formar part d'algun cementiri d'elefants. En aquest cas sí que encaixa perfectament. Però no com a líder de la principal força independentista catalana.

Els seus errors han estat immensos: acceptar el nomenament d'en Benach com a President del Parlament, en va ser el primer. Empassar-se la imposició de Joan Majó a la direcció general de la CCRTV, el segon. Dimitir per ordre del secretari general del PSOE, en va ser el tercer i, sense cap mena de dubte, el més greu. Voler convertir-se en un personatge simpàtic pels ecspanyols, a força de sortir a totes les televisions i ràdios del món que es fan i es desfan -recordo el cas del seu show amb Rodriguez Ibarra en el programa de la impresentable Júlia Otero- el següent. (Com si els ecspanyols fossin imbècils). Fomentar la basquitis de molts catalans, amb les seves contínues referències al País Basc, quan tot sovint el que fa és espifiar-la, un altre.

Però sense cap mena de dubte, el seu declivi ha vingut de la mà del nyap. És prou conegut que era favorable a votar afirmativament al nyap perpretat per la rendició pusil.lànime d'en Mas (aka xulopiscines) davant en ZP. Després, i de forma desesperada, es va treure de la màniga l'enorme parida del vot nul crític, o alguna cosa semblant. Finalment es va haver d'empassar el vot negatiu, però ho va fer a contracor, a desgrat. I això ho va fer de forma ben ostensible. Tothom sabia que quan el demanava no era sincer. I ell sabia que tothom sabia que no era sincer. I ho feia perquè sabia que la seva carrera política s'havia estroncat.

Davant d'aquest panorama podia haver optat per fer una retirada digna, dimitint amb honor. Però ha optat pel cantó fosc. Conscient que s'enfonsa, es vol emportar a la tomba a aquells que considera que l'han apunyalat per l'esquena. Només així es pot comprendre els seus continus missatges derrotistes que ha proclamat aquestes darreres setmanes:

Primer. A qui pensa que convenç quan afirma que malgrat haver votat negativament el nyap, un cop aprovat (ahahahahah) s'ha de vetllar pel seu compliment íntegre?. Estic segur que la immensa majoria de votants d'ERC, fins i tot aquells que van votar que Sí, els importa un rave el compliment íntegre del nyap, perquè és precisament això, un nyap. Perquè ha nascut mort i només ha calgut una vaga per demostrar-ho fefaentment. I amb l'agreujant que encara falta que el Tribunal Constitucional ecspanyol hi digui la seva.

Segon. És derrotisme pur i dur anar reclamant conselleries. Que si Cultura, que si Governació... És llançar un missatge claríssim de què no es guanyaran les eleccions ni de conya. I llavors és com transmetre un missatge subliminal als ciutadans, que si volen quedar plenament satisfets, han de votar els grans. Els ciutadans, sovint per un recurs psicològic de recerca de la seguretat o de maximització de la satisfacció, voten el cavall guanyador, malgrat que sigui més lletjot. I per això no votaran pas, o els costarà molt més, votar a algú que no té prou confiança en ell mateix per guanyar la cursa.

En definitiva, Carod fa la impressió que no vol anar a la tomba política solet, sinó que vol arrossegar els seus adversaris dins del partit (i suposo que no cal dir noms). Mal final per algú que hauria pogut fer molt, per algú que va ocupar el càrrec que abans havien ocupat dignament personatges com en Joan Casanovas i Maristany o fins i tot el primer Josep Tarradellas. El millor que se li pot desitjar és que acabi políticament els seus dies com a ambaixador bé a Euzkadi, bé a Portugal o bé al Sàhara, que són els seus referents internacionals (atès que no sap un borrall d'anglès). O que sigui nomenat president de la federació mundial de castellers.

PD. Clar que, ateses les lectures periodístiques que fa, tot és molt més comprensible, oi?