dijous, 7 de setembre de 2006

Jo també vull un Estat propi

Amb aquest post m'adhereixo a la campanya impulsada per en Xavier Mir. Només em resta afegir que la consecució d'un Estat Català, d'una República de Catalunya, és una necessitat inajornable i necessària com l'aire que respirem. No és cap cabòria com diu el Tio Pepe. D'estats s'estan constituint de sota les pedres, aviat s'arribaran als 200, i els catalans i les catalanes no podem restar-hi al marge.

Ho repeteixo ara i mil vegades: Ser autonomista és fer el ridícul. No hi ha cap poble en el planeta que vulgui l'autonomia. Ser autonomista és renunciar a la teva dignitat. És automenysprear-se i considerar que no ets capaç de valer-te per un mateix. És demanar, suplicar, agenollat.

Cap nació pot aspirar a ser universal, cap cultura serà gran, si no hi ha un horitzó: la independència, la consecució d'un estat i el reconeixement internacional. Sense això no som res. Com podem aspirar a res si renunciem a tot allò que la resta del món no renunciaria ni que la matessin.

Els autonomistes són un rara avis. Ningú en el món no els comprèn. Oimés, els rebutgen i menyspreen. Com poden tenir els collons, pensen, de renunciar a quelcom tan primari com és la pròpia dignitat?

Quina literatura, quina música, quin cinema, quin res es pot crear partint de la renúncia a ser i a fer? Només sent independents serem universals.

Els autonomistes, els que viuen del negoci de la dependència, només mereixen ser marginats o ignorats. Aquells que responen a aquella genial frase d'Afarta'm i digue'm moro, no són més que cipayos, que gent sense orgull que es ven a l'amo.

Després del 18-J, l'autonomisme a Catalunya està tocat de mort. Mai abans l'autonomisme no havia recollit un suport tan feble com ara. Ni el 1931, ni el 1979. Aquest nyap de la Moncloa té els dies comptats. Ningú no se'l creu.

L'objectiu dels independentistes és continuar la tasca d'ensorrar tota la paradeta. No pararem.

Avui més que mai L'AUTONOMIA QUE ENS CAL ÉS LA DE PORTUGAL.

He dit.

(PD. He escrit això tot d'una i a l'hora de rellegir-ho, m'adono que m'ha sortit molt mitiner, però déu n'hi do!)

9 Comments:

Anonymous Decepcionat said...

Estic d'acord. Però també hauries de incloure els falsos independentistes, que s'omplen la boca de grans frases i després fan president de la generalitat un ecspanyol ecspanyolista. I si els deixem, dos. Curiosa manera d'anar cap a la independencia

D'aquells que es venen al PSOE pactant un hereu aparatchik per Barcelona posat a dir per Montilla, gran catalanista.

Com he dit en un post que potser no has vist, jo vaig esporàdicament a BCN i cada cop és una ciutat menys catalana i més espanyola. Què fa Portabella i ER (la C ja no se la mereixen) al govern municipal des del punt de vista nacional? Com s'han pogut vendre tant?

Quina diferència hi ha entre CyU i ER. Jo t'ho diré: la rapidesa en baixar-se els pantalons. En l'estatut van ser més ràpids CyU.

En la resta:

1) presencia de Zapatero al balco de la Generalitat (no creus que va ser una humiliacio?) mentre cantaven: "Catalunya es socialista". No cantaven "Catalunya es catalanista d'esquerres". Potser es per la rima, no?

2) dimissió de Carod manada per Zapatero, i calla't

3) resposta nul.la a la punyalada per l'esquena en el tema de hockey i del rugbi

4) silenci en el cas del carmel,

5) canvi d'opinio i submissio en el tunel de bracons,

6) patètiques corredisses en el parlament espanyol,

7) pressupostos insuficients pactats a canvi de res,

8) nul.la resposta respecte a l'agressio a la llengua en el congres definit valencia com a separat de catala i votat pel PSC en ple

9) renuncia a designar un membre del Consultiu en favor de ICV que va posar Marc Carrillo. I saps qui va ser uns dels que va retallar mes l'estatut al Consultiu? Premi: Marc Carrillo. Allo va ser la primera derrota (o hauria de dir rendicio)

10) no utilitzar tots els mecanismes per frenar l'estatut com votar "no" en el senat. La direccio nomes vn canviar d'opinio quan les bases van reaccionar i aixo nomes va pasar per la rabia de veure CyU pactant

11) Defensa molt tebia del "no" sense plantejar cap tipus d'alternativa creible en el cas d'un resultat negatiu

12) entrega de TV3 als sociates (Majo al capdavant) els quals han pogut espanyolitzar-la a cor que vols: Cantamania ...

En aquest temes no ha calgut ni competir: ERC ho ha fet tota sola.


Com ja he dit abans:

Quina decepció. Tant de temps esperant que el sobiranisme accedis al govern i van i es venen al socialistes espanyols! Mai hauria pogut pensar que caurien tant baix com CyU.

Si aquests ens han de portar a la independencia, anem be!

7 de setembre de 2006 a les 23:02:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

Uy, uy, uy, uy...

Le dais demasiadas vueltas al tema del independentismo catalán.

Mirad, está muy bien tener aspiraciones románticas, pero insistir tanto y en tantos ámbitos está haciendo que haya una o dos generaciones de catalanes en que está muy arraigada la idea de que la independencia de Cataluña es posible. No sólo creen que es posible, sino que la a verán en unas décadas o en unos pocos años.

Seamos realistas.

Eso es falso. Es absolutamente imposible. No hay ninguna posibilidad de que Cataluña sea independiente:

1. La ley no lo permite... ¿o se quiere hacer por las armas? Tampoco creo que lo consiguieran los partidarios de dicha independencia.

2. La mayoría de catalanes no somos independentistas. Nos sentimos agusto en España. Y muchos, además, sentimos España como nación, sin que sea algo antagónico a Cataluña. Algo así como Barcelona respecto a Cataluña.

3. A nivel internacional, no lo van a apoyar ni permitir.

Dicho lo cual, sólo hay una conclusión:

Si todo el mundo sabe que Cataluña nunca, repito, nunca será independiente, todas estas falsas ilusiones que estáis creando muchos independentistas (políticos, medios de comunicación, asociaciones, etc.) sólo van a conseguir una cosa. Inocular frustración en miles de catalanes.

Y lo malo no es sólo esa FRUSTRACIÓN SALVAJE Y MASIVA, sino que de ahí, pueden surgir brotes de violencia. La impotencia y frustración es el origen de mucha violencia. Y ni os cuento cómo puede acabar esto.

Tiempo al tiempo.

Saludos, paisanos.

8 de setembre de 2006 a les 11:33:00 CEST  
Anonymous Marco said...

Respecte al decepcionat, només dir-li que m'ha agradat l'exposició d'idees que n'ha fet, i dir-li també que el meu acord amb ell seria encara major si tingués una major cura amb la meua llengua.
I respecte del segon... en diria moltíssiiiiiiiiiimes coses, però només en diré una: per favor, no em vingues a un blog CATALÀ DE DEBÒ parlant-hi de violència. T'ho demane educadament, anonymous, no em parles, des de l'ecspanyolisme, de VIOLÈNCIA. El día que tu carregues amb la porció de violència que a mi i als meus els hi pertoca cada dia, ja em contaràs. Respecte la vostra mentalitat d'ecspanyols... però de violència, ho sent moltíssim nano, no en pots parlar ni mitja paraula. És més: ni ho esmentes. No t'atreveixes. Guanyaràs en dignitat fent-ho. Com també si t'hi identifiques.
I... perdona, Josep; ja sé que m'he tornat a ficar on no em corresponía. No ho he pogut evitar. Salut i independència, compatriota!

8 de setembre de 2006 a les 21:44:00 CEST  
Blogger Josep said...

Companys comentaristes,

Començo pel comentarista decepcionat. Jo encara hagués anat més lluny. Si ERC hagués amenaçat amb fer caure tots els governs locals tripartits o expulsar els sociates d'aquells ajuntaments governats per llurs alcaldes, estic segur que en Maragall s'ho hagués repensat molt a l'hora d'expulsar-los del govern de la CAC. Però incomprensiblement, no van jugar aquesta carta. O potser sí que es comprèn...

Marco, escolta tu, no et tallis. Ni m'has de demanar permís per escriure, ni res. Només faltaria. Si hi ha alguna cosa progressista en els blocs és la capacitat d'interacció i de poder escriure el que un pensa, sense que hi hagi cap censurador. Tu fot canya i avall que fa baixada. Fins que et cansis o rebentis.

I quant a l'ecspanyol provocador anònim. Passo de tu, tio. Mira que dir que una cosa no pot ser perquè la llei no ho permet? Però en quin món vius? Puto psicòpata. Au i que et bombin, xaval!

PD. Els protestants us van clavar 3-2. Això cou, oi? I la teva Ecspanya "liberal" està negant el dret d'expressió al pobre Rubianes. Quin gran exemple de tolerància! Em trenco el pit de riure.

9 de setembre de 2006 a les 1:54:00 CEST  
Anonymous Decepcionat said...

Josep,

He trobat molt críptica la teva resposta. Sembla que et tallis quan cal criticar Esquerra...

Jo avui ho he vist clar:

en Maragall ha dit en públic el que pensa en privat: que la independència és ridícula.

Recordem que Maragall és president de la CAC, o sigui dels catalans (en particular dels bons) per obra i gràcia dels amics de l'Esquerra "independentista". En Maragall els havia amagat que en pensava de la independència i per això Esquerra no se'n va anar del govern fins que li van fotre la patada al cul.

Que malparit en Maragall! Com ens va enganyar a tots!


Marco, està molt bé criticar i donar lliçons. Abans, però et caldria fer un repàs a la gramàtica: en català, les paraules acabades en "ia" com "corresponía" no s'accentuen. La meva professora de català per adults considerava aquest error com un error greu. Hauries de corregir-ho.

11 de setembre de 2006 a les 22:13:00 CEST  
Blogger Josep said...

Decepcionat,

Noi, si AVUI ho has vist clar, que Santa Llúcia et conservi la vista, que diuen les iaies, que jo ja fa anys que ho havia vist!

Un. El gran trumfo que té ERC és que per molts votants l'alternativa seva és el xulopiscines d'en Mas, i per aquí no passen. El soufflé Mas s'està desfent ràpidament, saps Arturito? Això no vol dir que ens haguem de menjar el Tip Pepe amb patates. Senzillament que cal reforçar les posicions pròpies i no fer com en Carallot que cada dos per tres parla de conselleries A i conselleries B, practicant un derrotisme inaudit (val a dir que darrerament ha corregit el tret, la qual cosa és d'agrair).
No tinc ni puta idea del que farà ERC amb els vots que rebi, però tinc molt clar a qui no votaré.

Dos. És d'una pedanteria inaudita per part teva que donis lliçons d'ortografia a un altre compatriota. Et commino a demanar-li excuses. En aquesta lluita tothom ha d'aportar allò que té de bo, però no són acceptables actituds pedants i de pretesa superioritat entre companys que estem en la mateixa banda de la trinxera. Vexar un camarada és tirar-te pedres al teu propi sostre, que és el nostre, que no ho saps tu això?

Espero resposta.

12 de setembre de 2006 a les 0:59:00 CEST  
Anonymous Decepcionat said...

@Marco:

si t'he molestat, et demano disculpes. No era pas la meva intenció. Només he vist que era un error que cometies sovint (he vist altres posts) teus i t'ho volia indicar. La teva llengua també és la meva llengua.

@Josep:

Potser no ho notes, però tú també ets pedant i arrogant. Si hem de sumar, cal sumar tots i no menysprear a ningú com fas molts cops.

14 de setembre de 2006 a les 20:15:00 CEST  
Anonymous Decepcionat said...

@Marco:

si t'he molestat, et demano disculpes. No era pas la meva intenció. Només he vist que era un error que cometies sovint (he vist altres posts) teus i t'ho volia indicar. La teva llengua també és la meva llengua.

@Josep:

Potser no ho notes, però tú també ets pedant i arrogant. Si hem de sumar, cal sumar tots i no menysprear a ningú com fas molts cops.

14 de setembre de 2006 a les 20:16:00 CEST  
Blogger Josep said...

El teu gest t'honra, decepcionat. Si jo sóc arrogant, intento ser-ho amb qui s'ho mereix: amb els ecspanyols i els autonomistes. Mai ho voldria ser amb un compatriota.

Salut, i segueix fotent canya!

14 de setembre de 2006 a les 20:36:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home