divendres, 2 de juny de 2006

LA NACIÓ MÉS SOLUBLE DEL MÓN MUNDIAL

Dilluns passat, al programa Àgora del C33, autèntic femer televisiu, on insultar Catalunya surt gratis, el periodista de Libertad Digital Juan Carlos Girauta es va treure de la butxaca un exemplar de la constitució ecspanyola i va posar-se a llegir alguns dels articles que més estima. I d'entre ells hi ha, òbviament, el que es refereix a la indisoluble unidad de la nación ecspanola. Talment com si es tractés de les Sagrades Escriptures. Tres coses.

La primera és que és una total pèrdua de temps cercar qualsevol referent liberal en la dogmàtica constitucional ecspanyola per la senzilla raó que parteixen de la preexistència d'Ecspanya com a nació, l'origen de la qual es perd segurament en la profunditat de les coves d'Altamira a Cantàbria. Dit d'una altra manera, Ecspanya, segons els fonamentalistes és prèvia al pacte civil i polític que segons el liberalisme és l'instrument conformador de tota comunitat política.
Segona. Gosar parlar d'indissolubilitat d'una nació, en un entorn històric i geogràfic que precisament es caracteritza en gran mesura per la solubilitat de molts estats i nacions, és pel cap baix temerari. Fixem-nos-hi. Només en els darrers 60 anys, el nombre d'estats que han sorgit de la secessió d'altres estats és esborronador. Quan es crea l'ONU, el 1945, només 45 delegacions estatals en prenen part. Cert que les dels països del bloc feixista no van prendre-hi part, inicialment. Entre ells, per cert, Ecspanya, que llavors era considerada un autèntic pària per la comunitat internacional. Aviat, el mes de setembre d'enguany, quan Montenegro sigui admès com a membre del ple dret de l'ONU, en serà el 193è membre. Dit d'una altra manera, el nombre d'estats sobirans, en virtut del dret internacional, s'ha multiplicat per 4.28. En definitiva, si hi ha quelcom soluble en aquest món contemporani, això són els Estats i les nacions, o si es vol, els Estats-nació.

Tercer. Però la prova del cotó la tenim en la pròpia història del constitucionalisme ecspanyol. Quan el 1812 s'aprova la Constitució de Cadis, la nació ecspanyola s'estenia llavors a les dues bandes de l'Atlàntic, atès que incloia la part peninsular i arxipèlags annexos, i tots els territoris d'Amèrica sota la Corona ecspanyola. És de suposar, doncs, que aquesta nació ecspanyola era tan indissoluble com la de 1978. Doncs bé, al cap de poc anys, i sobretot després de la gloriosa batalla d'Ayacucho (1824), la suposadament indissoluble nació ecspanyola, havia perdut més del 90% de la seva extensió territorial i milions de ciutadans. Un procés que continuaria al llarg dels segle XIX i XX. Dit d'una altra manera, si hi ha en la història del món alguna nació soluble, aquesta és, sense cap mena de dubte, la nació ecspanyola.

Farien bé, els fonamentalistes ecspanyolistes d'escoltar aquella dita que afirma taxativament que "Dime de qué presumes y te diré de qué careces".

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Segons reconeixen molts polítics de la "transición" l' article 2 de la Constitució espanyola i les seves reiterades referències a la unitat espanyola va ésser obligat a redactar per part dels poders fàctics i concretament per part dels militars que tutelaven tot el procés. Precisament aquesta redundància sobre la unitat de l' Estat espanyol té quelcom d' exorcisme com ha arribat a dir un jurista francès. I és que a més l' avantprojecte de Constitució espanyola no feia cap referència enlloc a la "nación española". Vaja que els defensors de la falsa nació espanyola el que fan és defensar la feina dels militars franquistes que ho van deixar tot "atado y bien atado".

5 de juny de 2006 a les 0:34:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home