PORTADES PER A LA HISTÒRIA

DUES ENQUESTES (ANÀLISI DE L'11-S, 1a part)

Bufa! Molta merda, que diuen els artistes. Vull dir que hi ha moltes coses a escriure de la Diada d'enguany. Ha estat un dia ben aprofitat i que sense cap mena de dubte marca un canvi de tendència, una superació claríssima de la partitocràcia vigent i l'ascens d'uns nous actors polítics i cívics.

En aquest primer post, però, em limitaré a comentar dues enquestes que s'han conegut el dimecres i el mateix dia 11. Les meves reflexions sobre els actes de la Diada, i particularment, sobre l'escandalós i no menys esperable boicot informatiu a Reagrupament (anem-nos preparant i inflem-nos de paciència, això només és el començament) les deixo per més endavant, quan hagi descansat una mica i paït tot plegat.

L'enquesta de l'Avui

La primera enquesta que vull comentar es va publicar al diari Avui el dimecres, 9 de setembre. S'hi preguntava als lectors a quin projecte polític hauria d'entrar en Joan Laporta. Una pregunta del tot escaient, donat que clarament el personatge cada cop està més clar que la seva propera aposta personal és la política.

Espectacular, oi? Em plau concloure que l'opinió dels lectors va en la mateixa direcció que apuntava aquest post que vaig penjar ara fa uns pocs dies. Bingo! Serà que ja m'assemblo al Mag Fèlix? O és que sóc millor analista polític del que em penso?El resultat de l'enquesta, en la qual participaren més de 3400 persones pel cap baix, no deixa cap gènere de dubte: el 35% votaren l'opció de Reagrupament, un 20% amb CiU, un 12% amb un projecte propi, i un 8% amb ERC. Un 15% opinaven que seria negatiu per Catalunya que s'hi presentés, i finalment, un 10% que seria negatiu per al Barça.

Sigui quina sigui la resposta, em sembla fantàstic i penso que faria bé en Laporta de fer cas a l'opinió dels lectors. Les raons ja les vaig detallar en el post esmentat. L'únic que em resta afegir és que Reagrupament es consolida com un referent en el panorama polític català, i se l'identifica amb una marca nova, amb un recorregut enorme per endavant! Tot el contrari de CiU i, a anys llum, d'ERC. Bé, molt bé.

Reagrupament el 0.5%

L'altra enquesta l'ha publicada, el mateix 11, el diari Público, la nineta dels ulls de ZP. Es tracta d'una enquesta de vot per a les properes eleccions a la CAC. El detall que crida l'atenció és que per primera vegada, l'enquesta ofereix a l'enquestat l'opció de triar Reagrupament al costat de la resta d'opcions polítiques. De manera que, qui el trien ja no passen al calaix de sastre de l'opció Altres, com fins ara, sinó que tenen una significació pròpia, al mateix nivell que la resta de forces polítiques. I el més fort de tot, és que Reagrupament, a hores d'ara, ni tan sols és una oferta electoral, perquè és una associació, i que encara no ha celebrat la seva Assemblea Nacional, que és la que li començarà a donar una identitat més consolidada.

Jo no conec cap precedent d'un fenomen semblant. Una no formació política que és inclosa en una enquesta d'intenció de vot. I que és triada, per una part dels enquestats! Aquí la paraula clau és EXPECTATIVA.

Reagrupament ja és a hores d'ara una opció amb unes EXPECTATIVES de creixement brutals. Si jo fos un inversor, que no és el cas, no tindria cap dubte i invertiria els meus euros o dolars en aquest valor, perquè segur que en trauria una bona picossada de beneficis. Dit sigui de passada, tot pensant en aquestes cases de caritat que es diuen Bancs i Caixes.

Naturalment, els nostres adversaris, assenyalaran que la intenció de vot directe és del 0,5%. Bé, doncs que no es preocupin i que continuïn públicament bescantant-nos (si bé privadament segur que els tenen per corbata). Que nosaltres ja anirem fent i quan toquin farem comptes i ja veurem qui riu l'últim!

Al marge de Reagrupament, resulta interessant assenyalar que ERC cau a 11 escons (-10), que no són els 5 dels que parlava en l'anterior post, però déu n'hi do la clatellada... Una senyora clatellada.

L'enquesta també deixa clares les seves preferències ideològiques quan apunta a un increment d'escons dels sociates, fet que és del tot insostenible, però bé, ja s'ho trobaran.

A destacar que la caiguda calabresa, impossibilitaria reeditar el tristpartit.

En definitiva, dues enquestes que marquen clarament que Reagrupament s'ha situat ja al mapa polític català i que a mesura que ens acostem a l'Assemblea Nacional, la seva posició és cada cop més central i rellevant.

SI FÓSSIM UN PAÍS NORMAL...

Si fóssim un país normal, és a dir, amb un estat sobirà, independent i membre de l'ONU... tindríem una premsa normal. Passa, però, que no som un país normal, i per això no tenim una premsa normal. Les nostres principals capçaleres, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Levante són diaris que no estan autocentrats, perquè sempre miren el món i el seu entorn en funció d'una lògica madrilenya-ecspanyola. Per la seva banda, l'Avui, El Punt, Diari de Balears capçaleres que sí que estan autocentrades o bé tenen poc dimensió empresarial, i doncs, poca possibilitat d'incidència social i publicitària, o bé no han esdevingut, encara, publicacions de referència, en el sentit que gaudeixin d'un prestigi i omplin d'orgull els seus lectors. Diríem que els manca auto-estima i ambició i sembla com si demanessin perdó per estar escrites en català. Tot plegat fa que els lectors independentistes, mancats d'un diari potent i auto-centrat, a banda de llegir la premsa internacional, ens inclinem per publicar nosaltres mateixos allò que ens agradaria llegir. D'aquí penso que neix el fenomen, sense paral.lel a nivell mundial, de l'empenta que té la catosfera, és a dir la blogosfera en català. És un tema que vull tractar amb més profunditat en un article acadèmic proper, però que ja vaig plantejar en una comunicació recent.

Val a dir que en les nacions sense estat (Catalunya, Quebec, Escòcia, Euskadi...) les relacions entre els grans mèdia i els moviments independentistes respectius és més aviat tensa. Aquests últims acostumen a estar en mans de grans corporacions -del gran capital-, que per moltes raons no són favorables a les causes independentistes, de manera que es dediquen a torpedinar-les així que poden. Com a resposta, del teixit social independentista sorgeixen iniciatives mediàtiques més o menys reeixides però que porten sempre l'estigma de la connotació ideològica pro-independència.... com si les altres n'estiguessin exemptes, que naturalment, no és el cas. En tot cas aquestes iniciatives mai tenen una mida empresarial rellevant, tot i que aporten una contribució apreciable.

Un cas, però, que trenca esquemes, és el del Journal de Montréal i el Journal de Québec, dues publicacions pertanyents a Quebecor Media, que podem considerar el principal conglomerat mediàtic francòfon de tot el continent americà. La classificació d'aquestes dues publicacions és problemàtica. Són publicacions diàries d'informació general, però on predominen no tant la informació política, com les notícies de successos, els esports, l'oci, societat, de manera que s'aproxima bastant als diaris sensacionalistes britànics. Políticament, però, són propers al moviment independentista moderat (és a dir, sense extremismes ideològics). És aquesta combinació entre el populisme i independentisme el que tenen d'original. I possiblement l'explicació del seu èxit.

Cal tenir en compte que, per regla general, la premsa independentista acostuma a ser bastant elitista cultural (l'exemple més paradigmàtic el tenim en Le Devoir), d'una correcció política que ratlla la cursileria (cas de l'Avui), o d'una integritat militant a prova de bomba (Gara).

Per posar un exemple, si tinguéssim una publicació semblant a Catalunya, estic segur que el judici sobre l'assassinat d'en Josep Maria Isanta, hagués merescut un seguiment deu mil vegades més gran del que ha merescut en els diaris llepafils de casa nostra. Al llarg de les tres o quatre setmanes que ha durat, hauria ocupat portada o primera plana en diverses ocasions, i s'hauria investigat totes les connexions de la màfia dels catonyos, s'hauria crucificat de viu a viu a la magistrada que va impedir l'ús de la llengua catalana, i moltes coses més. Si tinguéssim un diari d'aquest tipus, també s'hauria burxat molt més la notícia dels Guàrdies Civils corruptes de Deltebre, per exemple. I sí, també és cert, que seria una publicació una mica o molt hortera, amb força pit i cuixa, sang i fetge, i esports fins a la sopa, amb molt material gràfic, i notícies breus... però les columnes d'opinió serien favorables a un independentisme tranquil, quasi de geriàtric, però independentisme al cap i a la fi.

I és que a aquestes alçades ja estic un mica fart de veure gent que se l'agafa amb paper de fumar.

PD. Per ser justos, he de dir que vaig gaudir bastant de l'etapa de Santiago Ramentol com a director de l'Avui, ja fa uns quants anys, sobretot per les seves portades. Sempre recordaré aquella portada sublim que deia, si fa no fa, Trenta mil porcs castellans sacrificats a Catalunya, i que es referia, malpensats que sou uns malpensats, a la Pesta Porcina Clàssica (PPC, que no al Partit Popular de Catalunya, o potser sí, vés a saber :-) Aprofito l'avinentesa també per elogiar la tasca directiva d'en Vicent Sanchís al capdavant d'aquest mitjà, ara que sembla que el fan plegar. Espero i desitjo que a en Desclot, que tant m'ha fet reflexionar, riure i indignar-me, no el facin callar.