PORTADES PER A LA HISTÒRIA

R2P

Previsiblement, quan aquest article es publiqui, estarem a poques hores de la que pot ser la manifestació més massiva per la independència de Catalunya. Per que malgrat els intents de manipulació, la manifestació serà per la independència, i res més que per la independència. En aquest sentit, he de reconèixer la fermesa dels dirigents de l'Assemblea Nacional Catalana, que han sabut plantar cara als intents de capgirar el sentit de l'esdeveniment. Una actitud que contrasta amb la fluixesa que exhibiren els organitzadors de la manifestació del 10-J que arribaren quasi al punt de vendre´s la dignitat per tal que hi assistís el llavors president de la Generalitat. Un individu que ara no deixa de ser més que un senador, és a dir, el càrrec més inútil i prescindible del sistema polític espanyol, però que representa un cost intolerable, en els moments actuals.

A l'actual manifestació no hi assistirà finalment, el seu successor. Tampoc se´l trobarà a faltar. Un individu que demana 5 miliards d'euros, al lladre que li ha robat, segons alguns 22 miliards i segons uns altres, 16 miliards, és un individu que té problemes. I seriosos.  Els que sí que assistirem, si abans no ens cau el cel damunt dels nostres caps, ho farem sabent del cert que quan reclamem un nou estat a Europa, sabem el que volem. No ens estem per romanços, ni per mitges tintes. Ho volem tot. I ho volem ara! Quan si no?

La conjuntura, ens és favorable. La Unió Europea ja ha dit, per boca del president de la Comissió Europea, que la independència d'un territori d'un estat membre, cal resoldre'l dins el marc de l'ordenament legal internacional. Res de “respecte als afers interns” d'un estat, que era la resposta típìca i tòpica de l'etapa de la Guerra Freda. Ara preval, el principi de R2P, acrònim de l'anglès Responsibility to Protect, i que justifica la intervenció de la comunitat internacional quan un estat ataca a la seva pròpia població –i, dit sigui de passada, amenaça amb estendre la crisi als estats veïns, o al conjunt de la regió mundial on es troba-.

Naturalment no estic preveient un escenari d'enfrontament a l'estil balcànic (i que dit sigui de passada, sempre he considerat com un joc de nens en comparació als de l'estil ibèric, i a la història em remeto, tot i que sovint s'intenta amagar i manipular). També tenim el referèndum d'Escòcia, el canvi de la truita al Quebec, i el més que previsible canvi a la Comunitat Autònoma Basca, que pot tenir un impacte enorme, a nivell d'estat. I fins i tot l'estat lliure de Baviera, sembla que ja en té prou i diu que fins aquí ha arribat.

Si amb tot aquest escenari, els catalans i les catalanes, només quedem embadalits, i no gosem tirar endavant el nostre plet, és que potser no ens la mereixem, la independència. Però jo penso que sí, Que han estat moltes lluites, molts patiments, molts sacrificis, per arribar on ara estem arribant, però que encara ens falta una mica. Per això, tot i sabent que més que manifestacions i happenings diversos, el que realment compta és formar una majoria parlamentària que aprovi una Declaració Unilaterlal d'Independència, i passem a la següent casella, us convido a participar i a fer que les vostres amistats, si encara no ho tenen decidit hi assisteixin també.

Com ho deia un company de la facultat, sempre proper als sectors socialistes però catalanistes: “No si al final haurem de votar tots independència...”, i em preguntava, “t'ho passes bé, oi?”. Sí, com una batucada...

NOTA: Penjat al Nació Digital, el 10.09.2012

WHAT ELSE?

Quants atacs més hem de rebre els catalans per a que determinada gent se n'adoni que això dels vaixells comuns no tira ni amb pintura? Una situació econòmica catastròfica, un ordenament jurídic totalment superat, un poder judicial desprestigiat, una ofensiva per terra, mar i aire, i per Internet, contra la llengua catalana com mai des de la fi del franquisme havia passat. Caldrà que recordem la situació a la Franja de Ponent, al País Valencià, a les Illes, i sí també al Principat? Ara ja ni multar es pot fer en català.

Què més ha de passar? Perquè no es prenen decisions inajornables? Perquè no hi ha una plantada definitiva, contundent. Prou ja d'aquelarres diversos, digueu-li marxes, manifestacions, concerts, boicots, que en darrer terme només serveixen per fer bullir l'olla, però que no solucionen res. Es pot pactar amb el PP de dilluns a divendres, i anar d'independentista el cap de setmana? Assistir a l'aplec? A la ballada de sardanes? A l'exhibició castellera? A la cantada d´havaneres? I després pactar dia si i dia també amb els enemics declarats de la nostra pàtria, que és el mateix que dir dels nostres fills? Però algú ho haurà de veure, penso jo.

No és possible que aquest genocidi que estem patint s'executi de forma discreta, com la metàfora de la granota, que la posen en un cossi amb aigua i que van incrementant el foc de forma lenta, per la qual cosa no se n'assabenta que es cou fins que ja és massa tard.

I els únics responsables de tot plegat, som els ciutadans. Ningú més. I menys encara les elits polítiques. Jo sempre he pensat que els dirigents polítics fan allò que els deixen fer i no fan allò que no els deixen fer. Cal doncs, uns ciutadans ben organitzats, amatents, que s'impliquin en els afers públics i que, quan calgui, marquin les línies roges. I a Catalunya, les línies roges, ja fa temps que s'han superat.

Repeteixo: what else?

NOTA: Penjat inicialment a Nació Digital, 13.08.2012

LA MALA MARCA

Des de que va prendre possessió del ministeri, el senyor José-Antonio Garcia-Margallo, sense accent final, probablement per amagar la seva ascendència catalana, està obsessionat en eliminar la presència exterior de Catalunya. Una obsessió que va acompanyada d'una voluntat de potenciar quelcom infumable com és la “Marca España”. Una marca que es troba en un declivi tan evident que, cada cop s'assimila més a deficiència, corrupció, fracàs... Fins i tot, darrerament, aquesta marca ha inspirat a diversos estats llatinoamericans per tal de procedir a les seves aspiracions nacionalitzadores. Senyal evident d'una feblesa total. Tothom s'atreveix amb els espanyols, i tothom s'atreveix amb la marqueta aquesta, de tan ridícula i patxanguera que és.

Perquè cal dir-ho amb la veu ben alta i forta: avui, el Regne d'Espanya, amb el seu cap d'estat ben a l'avantguarda, per descomptat, és el súmmum dels despropòsits. Només cal llegir cada dia la premsa internacional i en quedarem ben convençuts. “Spain is Pain”, en paraules mediàtiques ben difoses des del New York Times, fent un més que divertit joc que atrauria a qualsevol aprenent de Màrius Serra.

Per això, penso que és el moment de convèncer a aquells exportadors catalans, que en gran mesura constitueixen l'avantguarda de l'empresariat a casa nostra, i que són els que encara estan proporcionant l'oxigen que ens permet respirar com a país i com a economia, que és una ruïna fer servir, si la fan, aquesta marca. Contràriament, la Marca Catalunya, associada a referents exitosos com poden ser el nostre patrimoni artístic, cultural, i el màxim desvinculat del pària espanyol, pot donar molt més joc.

És cert que els espanyols utilitzen i utilitzaran encara més tots els recursos al seu abast per enfonsar aquesta proposta, sobretot en les fires internacionals, on la pressió que suporten els expositors catalans per passar per la cleda de la “Marca España”, és immensa. Però ha arribat l´hora de constatar que vincular-s´hi, no només és nociu, sinó que constitueix un mal negoci.

Només amb empresaris i empresàries valents que apostin sense complexos per una Marca Catalunya que jugui a tot el món, i que per descomptat sigui exemple de qualitat, seriositat i eficiència ens en sortirem.

I naturalment, amb el suport d'una administració catalana que no faci seguidisme de Madrid, ni accepti els dictats del ministre actual. Però aquesta és una altra història de la qual ja ens en ocuparem en un proper article. Que hi ha teca i molta.


Nota: Aquest és el primer article que he escrit per a Nació Digital, el 14.05.2012

ENTREVISTA A "NACIÓ DIGITAL" (19.08.2010)

Josep Sort: «El 2009 fou l'any zero de la independència»

Gemma Aguilera/Prada de Conflent

L'any 2009 va ser un any clau per a Catalunya, perquè “es van posar les bases del procés d'independència amb un seguit d'esdeveniments clau, entre els quals les consultes sobiranistes als municipis i el naixement de Reagrupament”. Així ho assegura Josep Sort (Barcelona, 1964) en el llibre El Moment Zen, la independència des de la xarxa 2009, un recull dels posts d'aquest professor i investigador de la Universitat Ramon Llull en el seu blog http://josepsort.blogspot.com , que a més, milita en l'independentisme social i polític des de la dècada dels vuitanta. El llibre ha estat presentat a Prada i el pròleg és a càrrec d'Agustí Barrera.

Per a Josep Sort, Catalunya pot tenir un moment zen de l'independentisme, és a dir, un moment de canvi radical per prendre decisions reflexionades i tranquil·les, sense estirabots, “si s'aconsegueix la unitat i tenim prou força per aconseguir decidir, o com a mínim, influir políticament en el rumb del país, deixant de banda la política de carxofa, de declaracions i contradeclaracions buides de contingut”.

La unitat a què es refereix l'autor del llibre té múltiples possibilitats, si bé cal un mínim d'unitat entre les formacions que es mostren partidàries de la declaració unilateral d'independència des del Parlament: “hi ha sectors d'ERC i de CiU, les seves bases, que empenyen aquestes formacions cap a a aquesta postura, i tenim Reagrupament, Solidaritat Catalana i Suma Independència. Doncs d'aquests tres darrers grups, com a mínim hi hauria d'haver unitat entre dos”, sentencia Sort. En tot cas, veu “difícil” que CiU i ERC s'acostin a aquest plantejament unitari.

Per a Josep Sort, el procés que cal seguir per a assolir la independència passa, abans que per fer una consulta sobiranista, per declarar al Parlament de Catalunya la independència. “Primer cal tenir 68 diputats disposats a fer-ho, aquesta és la primera batalla, i després ja prepararíem un referèndum. Però ara, amb la legislació espanyola actual, l'únic referèndum possible és el de les eleccions catalanes, que els ciutadans votin com si es tractés d'un referèndum”, sentencia l'autor.

Diu Sort que ara es pot viure un moment zen per a l'independentisme. Però al seu entendre ja se'n va viure un altre quan “Joan Carretero va deixar ERC, i amb serenor i tranquil·litat, va començar a parlar-se de Reagrupament i del camí relfexionat cap a l'Estat català”.