NOU LLIBRE

Dels molts coneguts que he fet en els darrers anys, sobretot relacionats amb el fenomen, primer de la Catosfera i després de Reagrupament, una de les persones que més m'ha impactat i fins i tot diria que m'ha influït és en Manel Bargalló i Alabart. Un pencaire de cap a peus, un patriota que, avançant-se a la immensa majoria, ja porta uns anys treballant fora de la Pàtria, però dins d'ella virtualment.

El Manel acaba de treure un llibre, Els herois de Brussel.les. Crònica de la manifestació de 10.000 catalans a favor de l'autodeterminació, publicat per la cada cop més imprescindible casa Pagès editors.

Menteixo si dic que ja l'he llegit. No, encara no ho he fet, de manera que no en cantaré les aportacions positives, que això no obstant, segur que en té.

Si li dedico aquest post és perquè en Manel s'ho mereix. I punt. Ja vagarà fer-ne la crítica quan toqui. Ara us engresco a comprar-lo i llegir-lo.

Gràcies, Manel, per ser com ets. I tu, no cal dir-ho, també en vas ser un, d'aquests herois...

JORNADES DE LA CATOSFERA (i 3): CAMPANA!

Sí tu, he fet campana, i no m'he presentat a les darreres sessions de les Jornades de la Catosfera. Passa que vaig anar a dormir a les tantes i quan m'he despertat pel matí, he decidit que al llit s'estava de puta mare. La consciència cívica m'ha dit que feia mal fet. La consciència malparida m'ha xiuxiuejat, en canvi, que als carlins els mati Déu, i que de ben segur ja hi hauran més jornades catosfèriques en el futur proper. 

La veritat és que des del divendres a la tarda fins a la matinada de diumenge no he parat d'anar amunt i avall amb el cotxe. He recorregut el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat,  els dos vallesos, i per tant, he trobat del tot raonat descansar el diumenge, com un déu, encara que no sigui el setè dia, sinó el tercer.

Si algú l'interessa la meva valoració, diré, sense cap mena de recança que ha estat positiva i digna... sobretot perquè ha permès aprofundir en el coneixement d'altres blocaires, alguns dels quals ja coneixia bé d'anteriors mogudes polítiques, o més recentment, del sopar organitzat per en Dessmond el passat mes de setembre.

Felicitats doncs als organitzadors d'aquestes primeres jornades i espero que aviat se'n convoquin unes segones, amb més recursos i més ambició per portar blocaires de renom internacional. 

I com que combrego cada cop més amb l'ètica hacker, passo a suggerir, free of charge, futures taules de discussió que es podrien incloure en aquestes jornades: Blocs i Sexe, Blocs i Esports, Blocs i la Guerra, Blocs i Música, Blocs i videojocs, Blocs i Solidaritat, Blocs i Art, Blocs i Cinema, Blocs i la Mare que ens va parir a tots plegats (el sentit de la vida), Blocs i Tecnologia, Blocs i Poesia, Blocs i la lluna, Blocs i Història, Blocs i l'Ego (dedicat a en Varela), i tots els etc. que vulgueu. 

Les Jornades s'han acabat. Visquin les Jornades! i Visca Granollers!

JORNADES DE LA CATOSFERA (2): BLOCS, NACIÓ...I BEERS?

Malauradament avui només he arribat a temps d'assistir a la sessió darrera de les Jornades de la Catosfera. La dedicada a Blocs i Nació. Uns quants compromisos familiars m'han impedit arribar-hi abans. Això ha fet que no coincidís amb l'Ester, una doctorand de la facultat que precisament està treballant els blocs polítics catalans. Sí que m'he trobat amb en Toni Aira i en Roger Mestres, també de la facultat.

La sessió Blocs i Nació, ha estat moderada per en Xavier Mir, l'impulsor principal de la Xarxa de Blocs Sobiranistes (xbs), qui també ha aprofitat per parlar d'aquesta iniciativa clau en la vertebració de la catosfera en una direcció correcta. Els ponents que han intervingut han estat l'Alexis Vizcaino, en Daniel Solano i en Jordi Font.

El primer a intervenir ha estat l'Alexis Vizcaino, El Senyor de les Muntanyes, que ha fet una presentació d'una de les iniciatives patriòtiques més reeixides a la xarxa en el darrer any, com és el de la construcció de la nació 2.0 a través de la campanya Estatpropi.cat. L'Alexis ha anunciat que aviat hi haurà una nova versió encara més potent. Ja l'espero amb força interès.

A continuació ha parlat a en Daniel Solano, pencaire a Poliblocs. Amb un to clarament provocador ha aconseguit que la major part d'intervencions del públic en el debat final, se centressin en ell, incloent-hi la que ha fet una servidora. Una provocació que ha ratllat l'actitud nihilista o desencisada de la vida, sobretot quan ha arribat a reconèixer que tothom té un preu, però que ell no es vendria ni per 4 milions d'euros -literal.

Finalment, la intervenció de Jordi Font de Naciodigital, ha estat pel meu parer força decepcionant, perquè ha adoptat una actitud poc entusiasta, en general, mostrant-se bastant escèptic respecte la rellevància dels blocs. Semblava un peix fora l'aigua, i això que Granollers no és gaire lluny d'Osona!

A l'acabar, l'organització havia preparat un pica-pica en un bar, que duia per nom Blogs and Beers. La paradoxa és que de Beers, res de res, o aigua o cava. Però bé, això és el que menys importa. El més rellevant és que ha estat una ocasió per fer-la petar no gens virtualment, sinó presencialment, amb alguns dels blocaires ja esmentats, o amb d'altres que ja comencem a conèixer-nos cada cop més: en Moisès Rial, en Marc Belzunces, en Martí Cabré, la Núria Masdéu, i disculpeu si em deixo algú. Fins i tot hi ha hagut temps de lligar algun tipus de col.laboració immediata. En definitiva, una entretinguda vetllada.

JORNADES DE LA CATOSFERA (1): PRIMERES IMPRESSIONS

Acabo d'arribar de les dues primeres sessions de les Jornades de la Catosfera que, com és sabut, s'organitzen aquest cap de setmana a Granollers. Aquestes són unes primeres impressions.

De l'acte d'inauguració destaco sobretot la intervenció de Jordi Bosch, Secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat d'adalt. Malgrat que una mica trufada de tòpics, ha tingut la virtut de contextualitzar històricament l'auge de la catosfera. Segons el seu parer, que comparteixo, aquest boom no és més que la continuació d'una estratègia de resistència (naturalment ell no ha utilitzat aquestes paraules...) dels catalans enfront un estat que històricament ens ha volgut mal. Ha recordat que en la Catalunya republicana es publicaven 700 revistes (si no m'erro) que constituïen clarament un mecanisme de socialització política i cultural de primer nivell. Més endavant, a les darreries del franquisme i sobretot durant els anys de plom de la transició -recordo que malgrat el tòpic de la modèlica transició ecspanyola, hi hagueren centenars d'assassinats amb motivació política-, Catalunya destacà pel fenomen de les ràdios lliures. En definitiva, ara és el torn dels blocs com a expressió d'una claríssima manca de connexió entre els mainstream media locals i una part important del personal amb més inquietuds polítiques i socials.

De la sessió inaugural, poqueta cosa a destacar. La persona convidada, no ha dit res que no sabéssim i de fet, en algun moment ha semblat que pensés que la seva audiència era la dels militants de la JSC (joventuts sociates), la qual cosa m'ha provocat un evident malestar. A l'hora del debat, he comprovat que el malestar no era una mania meva, sino que era compartit per altres companys bloggers.

Molt més interessant ha estat la segona sessió, dedicada a la possible implementació d'algun tipus de codi ètic o deontològic de la catosfera, una imbecil.litat en grau superlatiu, la pretensió d'impuls de la qual ha durat menys del que dura un xupa-xups a la sortida d'un col.legi, atès que els dos ponents, en Vicent Partal i en Juan Varela, l'han rebutjada de ple tot just començar les seves intervencions... com ha reconegut, en un to amarg, el moderador de la taula.

He de confessar que ambdues intervencions m'han agradat moltíssim. En el cas d'en Partal, no m'ha sobtat, perquè el conec des de fa vint anys. En canvi, el gallec Varela ha estat realment una sorpresa agradable, perquè n'ha dit unes quantes de bones. Anem a pams.

En Partal, ha destacat el paper democratitzador dels blocs, la seva capacitat de marcar l'agenda política, el fet que suposen menys control de la informació i, tret del que discrepo, que no creu en el periodisme ciutadà, atès que considera que els bloggers a seques, no són periodistes, perquè no disposen de l'organització pròpia de tota empresa de noticies (sigui de paper, de ràdio o de TV).

En Vicent també ha valorat positivament el manteniment de l'anonimat en els blocs, considera que els blocs són un instrument per a la conversa, i en aquest sentit comprèn que si un blocaire rep insults o desqualificacions en els comentaris al seus posts, els esborri o impedeixi que el bloc tingui comentaris. En un to més d'autoexigència, ha reivindicat la necessitat de la qualitat dels blocs (tant de fons com de forma), ha exigit que hi hagi més respecte en el tracte amb l'altri, i ha alertat que tot blogger hauria de conèixer les conseqüències d'escriure un bloc, en el sentit que allò que s'escrigui, mai, probablement podrà ser esborrat, és a dir que quedarà per sempre.

De la intervenció d'en Varela, destaco aquests punts: percepció dels blocs com una eina de comunicació interpersonal, en el debat posterior ha arribat a dir que els blogs són, en darrer terme, identitat. Una reflexió certament interessant.

Per ha dit més coses, considera des d'un plantejament clarament crític, que molts blocs fomenten l'ego del blocaire (touché ha semblat sentir-se per la sala), que fomenten l'aparició d'un cert gregarisme, és a dir, en termes més nostrats, la llopada. El blocaire novell, si vol anar pujant en l'escala de blocs més llegits, ha d'intentar per tots els mitjans connectar amb alguns dels principals blocs del moment, de manera que acaba apareixent en un seguit de blocaires que actuen com a guàrdia de corps (expressió meva, no del ponent) d'algun dels blocs principals amb l'esperança que algun dia es el bloc consagrat l'enllaci, fet que li comportarà un fort increment en els accessos. D'aquesta manera s'instaur un mecanisme pervers. Interessant, molt interessant. Finalment, ha fet una crida a no escriure blocs massa acomodaticis i a jugar-se-la una mica.

Malauradament, no he pogut quedar-me a la sessió següent (Blocs i educació), com tampoc podré assistir demà a les sessions del matí. Sí que ho faré a les de la tarda. En continuarem escrivint, doncs.

FAIR PLAY, SENYORS, FAIR PLAY!

Déu n'hi do el marro que s'ha muntat (1) (2)! Les meves observacions constructives s'han vist barrejades amb un atac ad hominem, per part d'un o dos comentaris d'altres blocaires al meu post contra el senyor Marc Vidal.

Penso que a aquestes alçades, distingir entre qui penja un post i qui comenta aquest post, ja hauria de ser possible i factible.

Escolteu, si teniu batalletes entre vosaltres (com passa a totes les cases) ja us ho fareu, però a mi no m'emerdeu.

Jo vaig escriure un post amb una opinió en la qual no feia cap atac personal, entre d'altres raons, perquè no conec en persona el senyor Marc Vidal, si bé, dóna la casualitat que som col.legues... al Facebook, ni més ni menys.

A mi em fa molta il.lusió la celebració de les Jornades i hi penso participar intensament, que quedi clar. Si bé en algunes sessions no hi podré assistir, per coincidir amb l'horari laboral.

Probablement serà inevitable conèixer també tota la llopada que ha saltat damunt la meva humil persona. I no em refereixo a en Marc. Sinó a la gent simpàtica, i fins i tot ocurrent, una mica infantil, tot s'ha de dir, però vaja, no hi ha més cera que la crema, que ha deixat comentaris al seu post. Encara hauré de portar una capsa de kleenex pels mocs i de dodotis pel culet, que no s'encetin. Pretendre que s'ha de ser algú per escriure un bloc, és a dir, una mena d'estrella de la blogosfera, punta de llança de vés a saber què, és no entendre un rave del que és l'ètica de la blogosfera. És reproduir els esquemes mediàtics tradicionals. És no tenir ni puta idea de res.

Per sort, perdoneu la redundància, em ve de família, hi ha lectors de blocs i blocaires que saben llegir i han entès perfectament el que vull dir. L'esperança no es perd mai. I una servidora, és optimista de mena -naturalment.

Ni que sigui trencant el protocol i assumint un rol que no em pertoca, proposo ja des d'ara que en la sessió de cloenda es dediqui un fort aplaudiment d'agraïment i de reconeixement als organitzadors de les Jornades, no només perquè estic segur que seran tot un èxit, sinó també perquè han tingut l'encert, les ganes, els recursos, el temps i la voluntat de tirar-les endavant.

Queda dit. Ens veiem a Granollers.

UN PROGRAMA DE LUXE... PERÒ CATOSFÈRIC?

No m'agradaria que aquest post s'interpretés com una crítica destructiva a una iniciativa que tan bon punt va sorgir ha comptat amb la meva aprovació i inscripció, dit sigui de pas. Passa, però, que a mesura que es va concretant, van sortint més dubtes. I un que ja fa molts anys que s'afaita, o que s'afaitava, en el meu cas, se li comença a pujar la mosca al nas. El paper de tonto útil el reservo per en Mas amb en ZP o per en Carod amb el Tio Pepe. A mi no me'l doneu.

Tot plegat ve a tomb de la lectura del programa definitiu de Les (primeres?) Jornades de la Catosfera, que tindran lloc a Granollers els propers dies 25, 26 i 27 de gener. Un simple cop d'ull a la llista de participants convidats als actes inaugurals, taules i fins i tot tallers, ens permet veure que molts d'ells, estrictament, no pertanyen a la Catosfera, de fet són autèntics aliens, la seva presència en les quals no està de cap manera justificada. Aquesta és la conclusió que he extret després d'entrar en els seus blocs o webs, on la presència del català brilla per la seva absència.

Caldrà recordar que, el debat imbècil sobre la naturalesa de la Catosfera va quedar més que tancat, com no podia ser d'una altra manera, en el sentit que la formen els blocs escrits en català sigui a Granollers, Cornellà o la Xina Popular, com va dir aquell? Doncs si això és així, què hi pinten un seguit de convidats que siguin o no catalans, i independentment de la seva vàlua com a blocaires, no empren el català en el seu bloc o web? Avançant-me a la resposta immediata, típica i tòpica, faig una altra pregunta: Com és que si volem convidar blocaires d'altres comunitats lingüístiques, sempre convidem els que empren l'ecspanyol? És que no hi ha blocaires en anglès dignes de ser convidats? (pregunta aquesta darrera, que podeu titllar-la de retòrica o d'imbècil). S'ha intentat contactar, per exemple, amb el Moulitsas (foto), amb la Huffington, amb el Reynolds, la Cox, etc? O és que estem amb allò de sempre, que quan es parla del món mundial, de fet ens referim a una ciutat penjada enmig de la més àrida estepa, el nom de la qual ni tan sols mereix ser teclejat?

Passo llista
L'exercici és molt senzill. Es tracta de veure quins dels convidats té el seu bloc en català, encara que només sigui de forma parcial o minoritària (perquè després diguin que sóc massa tancat). Anem a veure.

A la conferència inaugural apareix com a figura estelar el senyor César Calderón, en la seva qualitat d'expert en ciberactivisme i acció política digital. El seu bloc, NetoRaton 2.0, està inscrit íntegrament en ecspanyol, i dels enllaços que penja tot just un o dos són en català. Això sí en la seva presentació se'ns diu que "Es considera un admirador de Catalunya i dels catalans a qui coneix bé perquè va treballar uns anys a Barcelona dirigint un dels principals portals immobiliaris del continent". Realment només falta que digui que els autòctons de províncias, són gent molt oberta i simpàtica. Però el millor és això de conèixer Catalunya a través de dirigir un portal immobiliari (sic). No cal dir que amb aquestes paraules ja està tot dit sobre quina és la Catalunya que coneix el sr. Calderón (per cert, no serà familiar de l'impresentable president d'un club de futbol el nom del qual ni tan sols mereix ser teclejat?). Collons amb el Calderon, la cosa comença una mica torta.

Continuem. L'assessor periodístic Juan Varela, té un bloc escrit exclusivament en ecspanyol, sense cap enllaç amb la catosfera. Ara bé, segons sembla, va ser subdirector del Periódico de Catalunya. Un pas endavant, cal reconèixer-ho, respecte l'anterior.

Més. En Genís Roca, en el seu bloc, empra l'ecspanyol, i són escassos els enllaços amb la catosfera. En Dídac Lee, si bé és cert que té molts més enllaços amb la catosfera, el seu bloc també està escrit en ecspanyol. En el cas de Jean-François Clercx, la novetat és que el seu web, que no bloc, només està visible en anglès. El moderador Ramon Sangüesa, coordinador del flamant Citilab, centre que ja juga un rol capdavanter en la Catalunya en Xarxa, paradoxalment, té un bloc escrit íntegrament en ecspanyol i on els enllaços amb la catosfera són també pràcticament inexistents.

Dels blocs dels polítics, el del sr. Daniel Sirera (PP), és l'únic que està escrit majoritàriament en ecspanyol. Carles Guadian tampoc empra el català en el seu bloc, i els enllaços que penja tampoc inclouen blocs catosfèrics. Pel que fa a la taula del Periodisme ciutadà, ni el senyor Enric Sopena, ni Pau Llop, semblen tenir en compte el català. En la taula sobre la influència dels blocs, Hèctor Milla té el seu bloc en ecspanyol i els enllaços no tenen en compte adreces de la catosfera. En el cas del veterà expert en comunicació digital, Roc Fages, el català ocupa un lloc francament testimonial, fins i tot darrere de l'anglès, tot i que, donat el panorama, menos da una piedra. Finalment, en el cas dels Tallers, i amb el dubte del bloc de David Rodriguez, tenim el cas d'en Joan Planas, videoblogger... en ecspanyol.

En definitiva, doncs, tenim que 13 dels participants com a ponents o moderadors de les Jornades, estrictament parlant, no formen part de la Catosfera. Torno a repetir, que això en cap cas implica una menysvaloració del seu activisme digital, sinó senzillament que els seus blocs no estan escrits en català, i el que em sembla més preocupant, els enllaços que pengen no tenen en compte, en la majoria de casos, l'existència de la catosfera. Simplement la ignoren.

Seria injust acabar aquest post sense esmentar els ponents o moderadors que sí que cal considerar-los plenament integrats en la catosfera: Marc Vidal, Vicent Partal (foto), Saül Gordillo, Núria Prunés, Enric Gil, Anna Pérez, Pitu Martínez, Biel Mesquida, Laura Borràs, Jordi Ferré, Miquel Bonfill, Toni Ibánez, Joan J. Carreras, Carles Puigdemont, Lourdes Munoz, Joan Ridao, Raül Romeva, Joan Ramon Bernabé, Núria Masdéu (foto), Daniel Gil, Ismael Minano, Josep M. Comas, Jordi Cabré, Joan Camp, Jordi Mayoral, Eduard Batlle, Daniel Solano, Alexis Vizcaíno, Jordi Font, Xavier Mir, Xavier Rull, Dolors Montes, Víctor Pàmies, Mònica López, Mar Poyato, Xavier Vidal, Eduard Díaz i Toni Sellas. En total, doncs, 38.

En definitiva, penso que alguna de les presències triades no està gens justificada.
Una darrera observació
A ningú no se li escapa que les Jornades tindran lloc en plena espiral pre-electoral. No sé pas (una altra cosa és que ho intueixi) si això és casualitat o no. Però, per definició, la catosfera difícilment podrà escapolir-se d'aquest context polític. Digueu-me malpensat, però no em sorprendria que algún candidat o candidata dels no convidats expressament, es deixés caure per les Jornades... casualment, naturalment...

ELS KIA DE LA CATOSFERA

La Catosfera, feliç expressió que segons sembla devem a en Toni Ibànez, creix i es consolida. Ara s'anuncia la realització d'unes Jornades de la Catosfera, per als propers dies 25 a 27 de gener del 2008, a Granollers. Ja m'hi he inscrit, i penso que en principi pot ser força interessant. Cal dir que estic preparant una comunicació acadèmica sobre el tema, que presentaré, un cop ja m'han acceptat la proposta, a la Conferència Internacional Politics: Web 2.0 que organitza la New Political Communication Unit, del Royal Holloway de la Universitat de Londres, i que tindrà lloc el mes d'abril. Les Jornades, m'ajudaran força a fixar la meva visió de l'evolució d'aquest fenomen.

Ara que ja he escrit i penjat uns 700 posts d'aquest bloc, d'ençà el mes de juliol del 2003, tinc una mica de perspectiva. Em sembla evident que el salt endavant de la Catosfera es va fer sobretot a partir del mes de setembre del 2005, quan s'entrava en la fase calenta de la negociació del nyap. A partir de llavors, es constata un increment quantitatiu de blocs i un esclat polemitzador sense precedents que es manté ben bé fins a la celebració del referèndum de marres. Ja vaig escriure en el seu moment, que si per la Catosfera fos, el rebuig a l'estatut troglodita hauria estat contundent. Però, naturalment, la Catosfera no representa sociològicament i política, la Catalunya electoral. Tot i això, l'hòstia que es van fotre els autonomistes, no em cansaré de dir-ho, va ser definitiva, fins al punt que considero que l'autonomisme està tocat de mort (i el TC no farà més que rematar-lo).

L'independentisme dins la Catosfera es troba, doncs, àmpliament representat. Ara fa uns pocs dies es commemorava que la Xarxa de Blocs Sobiranistes, comptava amb el seu 500è membre. De lluny, és la ideologia política més present en la Catosfera, tot i que com sempre, es troba fragmentada en capelletes i en no pocs franctiradors, que van a la seva i disparen sobre tot el que es mou. Incloent una servidora, naturalment.

Però el que vull recordar en aquest bloc, no són els vius. Són els morts, els Killed in Action (KIA) en terminologia militar USA. Ahir, precisament, netejava els meus bookmarks blogosfèrics i em vaig adonar que la carnisseria ha estat considerable. Vaig crear una carpeta específica i els vaig anar guardant.

Alguns d'aquests blocs, van marcar, en el seu moment una fita important. Són els casos de Tumbuctu i, per descomptat, de Busot.

Altres que també vaig incloure en la carpeta són els següents: No a l'estafatut, Sa Palomera, Espai Espia, Fent la Viu Viu, Són Com Són, Xarxa de blogs discrepants amb la formació del govern Tripartit, E-brutícies, el blog d'uns independentistes, futur català, oasi català...

N'hi ha molts d'altres, naturalment. Després del referèndum, va semblar que la cosa es refredava, i de fet no va ser fins a les eleccions del 2006 i la formació del segon Tripartit, que no assistim a una certa revitalització.

L'any 2007, a més de la crítica ferotge al Tripartit, altres elements que han reforçat la Catosfera han estat la reacció a la degradació política i moral d'ERC, l'ofensiva dels sectors sobiranistes de CDC, partidaris de trencar amb en Duran i Ecspanya, i de preparar el partit per reconquerir el poder, i finalment, però no per això menys important, l'auge de l'independentisme revolucionari, sobretot arran dels resultats obtinguts per la CUP, en les eleccions locals, que van demostrar ben a les clares que hi ha vida a l'esquerra d'ERC i d'ICV.

Bé, tot plegat una breu reflexió que ben segurament m'ajudarà a clarificar idees de cara a la comunicació acadèmica que he d'escriure aquestes vacances de Cap d'Any. S'admeten opinions, remarques o suggerències, sempre constructives, naturalment.

SI FÓSSIM UN PAÍS NORMAL...

Si fóssim un país normal, és a dir, amb un estat sobirà, independent i membre de l'ONU... tindríem una premsa normal. Passa, però, que no som un país normal, i per això no tenim una premsa normal. Les nostres principals capçaleres, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Levante són diaris que no estan autocentrats, perquè sempre miren el món i el seu entorn en funció d'una lògica madrilenya-ecspanyola. Per la seva banda, l'Avui, El Punt, Diari de Balears capçaleres que sí que estan autocentrades o bé tenen poc dimensió empresarial, i doncs, poca possibilitat d'incidència social i publicitària, o bé no han esdevingut, encara, publicacions de referència, en el sentit que gaudeixin d'un prestigi i omplin d'orgull els seus lectors. Diríem que els manca auto-estima i ambició i sembla com si demanessin perdó per estar escrites en català. Tot plegat fa que els lectors independentistes, mancats d'un diari potent i auto-centrat, a banda de llegir la premsa internacional, ens inclinem per publicar nosaltres mateixos allò que ens agradaria llegir. D'aquí penso que neix el fenomen, sense paral.lel a nivell mundial, de l'empenta que té la catosfera, és a dir la blogosfera en català. És un tema que vull tractar amb més profunditat en un article acadèmic proper, però que ja vaig plantejar en una comunicació recent.

Val a dir que en les nacions sense estat (Catalunya, Quebec, Escòcia, Euskadi...) les relacions entre els grans mèdia i els moviments independentistes respectius és més aviat tensa. Aquests últims acostumen a estar en mans de grans corporacions -del gran capital-, que per moltes raons no són favorables a les causes independentistes, de manera que es dediquen a torpedinar-les així que poden. Com a resposta, del teixit social independentista sorgeixen iniciatives mediàtiques més o menys reeixides però que porten sempre l'estigma de la connotació ideològica pro-independència.... com si les altres n'estiguessin exemptes, que naturalment, no és el cas. En tot cas aquestes iniciatives mai tenen una mida empresarial rellevant, tot i que aporten una contribució apreciable.

Un cas, però, que trenca esquemes, és el del Journal de Montréal i el Journal de Québec, dues publicacions pertanyents a Quebecor Media, que podem considerar el principal conglomerat mediàtic francòfon de tot el continent americà. La classificació d'aquestes dues publicacions és problemàtica. Són publicacions diàries d'informació general, però on predominen no tant la informació política, com les notícies de successos, els esports, l'oci, societat, de manera que s'aproxima bastant als diaris sensacionalistes britànics. Políticament, però, són propers al moviment independentista moderat (és a dir, sense extremismes ideològics). És aquesta combinació entre el populisme i independentisme el que tenen d'original. I possiblement l'explicació del seu èxit.

Cal tenir en compte que, per regla general, la premsa independentista acostuma a ser bastant elitista cultural (l'exemple més paradigmàtic el tenim en Le Devoir), d'una correcció política que ratlla la cursileria (cas de l'Avui), o d'una integritat militant a prova de bomba (Gara).

Per posar un exemple, si tinguéssim una publicació semblant a Catalunya, estic segur que el judici sobre l'assassinat d'en Josep Maria Isanta, hagués merescut un seguiment deu mil vegades més gran del que ha merescut en els diaris llepafils de casa nostra. Al llarg de les tres o quatre setmanes que ha durat, hauria ocupat portada o primera plana en diverses ocasions, i s'hauria investigat totes les connexions de la màfia dels catonyos, s'hauria crucificat de viu a viu a la magistrada que va impedir l'ús de la llengua catalana, i moltes coses més. Si tinguéssim un diari d'aquest tipus, també s'hauria burxat molt més la notícia dels Guàrdies Civils corruptes de Deltebre, per exemple. I sí, també és cert, que seria una publicació una mica o molt hortera, amb força pit i cuixa, sang i fetge, i esports fins a la sopa, amb molt material gràfic, i notícies breus... però les columnes d'opinió serien favorables a un independentisme tranquil, quasi de geriàtric, però independentisme al cap i a la fi.

I és que a aquestes alçades ja estic un mica fart de veure gent que se l'agafa amb paper de fumar.

PD. Per ser justos, he de dir que vaig gaudir bastant de l'etapa de Santiago Ramentol com a director de l'Avui, ja fa uns quants anys, sobretot per les seves portades. Sempre recordaré aquella portada sublim que deia, si fa no fa, Trenta mil porcs castellans sacrificats a Catalunya, i que es referia, malpensats que sou uns malpensats, a la Pesta Porcina Clàssica (PPC, que no al Partit Popular de Catalunya, o potser sí, vés a saber :-) Aprofito l'avinentesa també per elogiar la tasca directiva d'en Vicent Sanchís al capdavant d'aquest mitjà, ara que sembla que el fan plegar. Espero i desitjo que a en Desclot, que tant m'ha fet reflexionar, riure i indignar-me, no el facin callar.