QUE NO ENS PRENGUIN PER IMBÈCILS, SI US PLAU

Després d'haver votat a favor del nou Estatut al Parlament del Parc, ara va i els socialistes tornen a presentar les esmenes que no van poder aprovar, ara al Congrés dels lleons. Però qui s'han cregut que són, aquesta gent? S'ha d'exigir que el PSC, com a mínim, i en bona lògica, el PSOE, també, votin a favor del nou Estatut sense cap mena de modificació. Les altres tres formacions catalanes s'haurien de quadrar i dir que per aquí no passen. És que els sociates tenen dos vots, per contra d'un de la resta de partits? Com es pot tolerar aquesta fatxenderia! Els autonomistes no s'haurien de deixar impressionar pel bluff mediàticopolitic ecspanyol. Però penso que aquesta actitud cohibida i poruga és consubstancial en la psicologia autonomista: ser fort amb els febles i feble amb els forts. Aquesta tremolor a les cames quan els ecspanyols fan el fantasma, contrasta amb el caràcter xulesc i menyspreatiu envers l'independentisme no assimilat, que gasten els autonomistes.

Com sempre, estem assistint a una partida de póker. Qui aguanti ferm fins al final, guanyarà. I ja hem vist que l'equip quatripartit comença a fer figa a la primera mà. Això no farà més que reforçar l'adversari que intentarà matxacar-lo encara més. Quant més dones al teu adversari, més en demana, és una llei de ferro de l'estratègia política.

No puc evitar de traçar un paral.lelisme amb la negociació que tingué lloc entre el 14 i el 17 d'abril de 1931, entre el President Macià i els representants del nou govern republicà ecspanyol. Com és prou conegut, Macià finalment renuncià a la República Catalana, a favor del restabliment d'un govern autònom -que no autonòmic. Va ser, el 17, "el dia més trist de la meva vida", diuen que digué l'Avi. Va ser una decisió que tingué una repercussió enorme, atès que va marcar el divorci definitiu dins del separatisme d'aquella època, entre macianistes i anti-macianistes, entre possibilistes i "purs i durs".

La paradoxa fou que, en opinió del President de la República ecspanyola, Alcalá Zamora, segons va escriure en les seves memòries, si Macià hagués aguantat ferm uns dies més, se n'hagués ensortit, és a dir, els ecspanyols, finalment haurien cedit. Imaginar què hauria pogut passar amb Catalunya, si la República Catalana s'hagués consolidat el 1931, em fa ballar el cap, ni tan sols goso fer-ho, perquè em fa mal. Per això, opto per fotre'm una mica de whisky abans d'anar a dormir.





Bé, ja està. Acabo: sereu tan imbècils de deixar que, novament, la manca de fermesa i decisió, ens hipotequi setanta anys més de la nostra vida col.lectiva?

Bona nit i tapa't.