LA REVOLUCIÓ INDÍGENA CONTRA ECSPANYA

Quan era crio m'havia d'empassar TVE per un tubo, perquè només hi havia dues cadenes. Per sort teníem el Circuit Català (Miramar) i quan el vèiem, el meu pare em deia, "ara entrem a Europa". I realment tenia tota la raó. Tret d'això, la resta era pura merda. D'entre aquesta merda, hi havia un programa que mereix per mèrits propis figurar en els anals de l'imperialisme cultural: "300 millones". Quanta imbecilitat concentrada en un aparell de televisió! I després venia el Festival de la OTI! Quin drama!

També recordo que el meu primer treball de camp, a l'escola, va ser sobre Bolívia. Fins i tot vaig anar a entrevistar el cònsol, que tenia el seu despatx a un edifici emblemàtic de la Plaça Francesc Macià, tot i que llavors no tenia aquest nom, precisament, la plaça, vull dir...

Tot plegat em ve a la memòria aquestes darreres setmanes que tant es parla de la Revolució Indígena a l'Amèrica del Sud. És un fet que m'omple de joia. Suposo que hi haurà el típic llepafils que em dirà que Chávez, Morales and cia no són ben bé uns demòcrates de tota la vida. Però què voleu que us digui? Sí teniu raó... però és que hi ha democràcia a Colòmbia, a Hondures, al Salvador? No em toqueu el que no sona.

Amb les diferències que calguin Chávez a Veneçuela, Morales a Bolívia, Ollanta Humala al Perú (si guanya), fins i tot el propi Alejandro Toledo, són exemples de què quelcom es mou. L'odi contra la història sagrada, contra Ecspanya i les oligarquies criolles, la venjança de milions d'indis quètxues, aimaràs, maies, asteques, anihilats durant segles, i que malgrat tot, tornen a aixecar-se i a plantar cara als ecspanyols i als seus hereus acòlits.

No són demòcrates, no són demòcrates! criden els adversaris... demòcrates de què? De quina democràcia? Res home res, aquests règims aguantaran el que aguantaran, segurament no gaire. Però seran tinguts, malgrat tot, com un exemple de dignitat i les generacions properes els tindran en compte. L'indi viu, reviu, i el conquistador es pudreix en qualsevol cau infecte. La Justícia existeix. No reclameu democràcies si no és per a tothom. No només per a uns i no per als altres. Foteu canya i aguanteu tot el que pogueu. Sense manies.

Des de Catalunya estant no podem deixar de veure aquests exemples amb simpatia. Que no ens torni a passar com va passar amb els Moros. Efectivament, sempre he pensat que si el separatisme català dels anys vint i trenta hagués donat suport incondicional als rifenys, liderats per Abd el-Krim (1882-1963), si el protectorat del Marroc s'hagués aixecat en armes contra l'exèrcit ecspanyol durant la guerra dels tres anys o abans, res hagués estat igual. Els rebels, un cop a la Península, haurien vist com la rereguarda s'insurreccionava i segurament haurien hagut de fer marxa enrere. Només d'imaginar-m'ho...

El Condor passa, el de debò.