dilluns, 8 de maig de 2006

QUÈ SIGNIFICA SER PRESIDENT DE LA CAC?

D'ençà la constitució de l'Estat de les autonomies, assumir la presidència d'una comunitat autònoma és quelcom a l'abast de qualsevol. El desprestigi del càrrec és ben evident. No han calgut gaires anys per certificar-ho.

A casa nostra hem tingut elements que fan tombar d'esquena qualsevol persona decent i sensible. Fem-ne el recompte, deixant de banda els períodes de provisionalitat: Jordi Pujol (1980-2003), Joan Lerma (1982-1995), Gabriel Canellas (1983-1995), Eduardo Zaplana (1995-2002), Cristòfol Soler (1995-1996), Jaume Matas (1996-1999; 2003-2006), Francesc Antich (1999-2003), José Luis Olivas (2002-2004), Pasqual Maragall (2003-2006) i Francesc Camps (2004-2006). Quina nòmina! La veritat sigui dita, és que pocs d'ells es salven de la crema.

Tota aquesta reflexió ve a tomb arran les paraules del president-zombie, que ara va i s'omple d'un patriotisme fora mida per advertir del perill de rebutjar l'estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena i del ribot. Quin morro! El nostre cosmopolita més abrandat veu que cal fer un discurs patriòtic quan veu perillar el seu coll. Com Stalin, que convertí la guerra contra el nazisme en la gran guerra pàtria. Sempre el mateix. Ens prenen per imbècils!

Realment ser president de la Comunitat Autònoma de Catalunya és ben poqueta cosa. És una merdeta. És encara pitjor que l'estatus servil que l'actual president bielorús, Lukaixenko, té respecte el president de Rússia, Putin. És fer de noi dels encàrrecs (a la teva edat, Pasquis!) d'un tipus (ZP) que podria ser perfectament el teu fill.

No, definitivament, ja vaig dir fa mesos i ho reitero ara, que cap president de la CAC, per molt patriotisme que gasti, serà el meu President. Ni el reconec, perquè no deixa de ser un encarregat, ni hi confio.

L'únic President que reconeixeré com a President del meu país, és el President de la República de Catalunya. Aquest (o aquesta) sí. Sense cap dubte.

3 Comments:

Anonymous Otro said...

Doncs no se pas si teniu rao. En Pujol, despres de tot, ja havia estat fundador i president d'un banc abans d'entrar en politica, mentres el que hem tingut al estat nomes han estat funcionaris sense pena ni gloria (Suarez, Calvo-Sotelo, Aznar), i el d'ara, ZP, ni aixo, doncs nomes ha escalfat cadira a les Corts durant una pila d'anys sense aportar res conegut.
Tampoc a Europa hi ha gran cosa: Berlusconi, Prodi, Schroeder, Chirac, etc No destaquen per altra cosa que per la seva capacitat de supervivencia, i pel que fa als escandols economics, doncs a França l'Assemblee National va votar una llei per autoamnistiar els politics de tota mena de delicte economic per les bones. De Bush, teoric l'amo del mon, millor no parlar-ne.

Em sembla que el problema no es de persones, sino d'un sistema, la democracia parlamentaria, que dona els politics el paper de defensors dels interessos dels patrocinadors de la seva campanya electoral i no els dels seus votants. Aixo fa que la politica nomes sigui atractiva per golfos i trepes, el que abans en deien "ninos bien de casa mal y ninos mal de casa bien."
A risc de ser acusat de "basquitis" tinc que dir que sempre m'han agradat els president de la CAV. Em semblen gent digna i seriosa. Certament aixo no ho podem dir dels nostres, ni de Pujol.

9 de maig de 2006 a les 11:26:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

Sense voler-vos treure la raó en el que dieu a tot el seguit d'exemples de l'estranger que exposeu, frança, Alemanya, USA, Itàlia i regne d'espanya, no em puc estar de dir-vos que això no fa millors als que hem hagut de patir nosaltres, de la mateixa manera que el fet de que hi hagi altres que roben no serveix d'atenuant a un lladre quan és assegut al banc dels acusats.

9 de maig de 2006 a les 17:26:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

Benvolgut "otro", el problema més que del sistema és de la condició humana, per tan dono per descomptat que lladres, llepes, vividors i inútils en tindrem agafem el sistema que agafem, especialment inútils, tornant a casa nostra i seguint amb la qüestió dels inútils, aquests darrers a l'empresa privada, la privada de veritat, durarien menys que un caramel al pati d'un col·legi, mentre que a l'administració pública, ens d'origen diví que només ret comptes davant Déu i la Història, no han de patir pel seu pervindre.

10 de maig de 2006 a les 1:25:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home