75 ANYS DE LA REPÚBLICA CATALANA

Molts catalans i catalanes no són conscients de la importància i rellevància de la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià, el 14 d'abril de 1931. Avui fa 75 anys. Per dir-ho ràpidament: d'aquell acte de sobirania, totalment al marge de la legalitat ecspanyola llavors vigent, d'aquell acte de sobirania, repeteixo, encara en vivim. Vull dir que tot el que ha passat després, és a dir, l'Estatut del 31, l'Estatut del 32, els Estatuts del 79, 82 i 83 i l'Estatut del 2006 (al País Valencià) i ja veurem què passa amb el nyap al Principat (espero, desitjo i confio que mai s'aprovi), tots ells són conseqüència de l'acte d'audàcia, de valentia, de tremp i de fermesa d'un home de 67 anys que va gosar fer el que cap polític català des de 1714 havia gosat fer: no reclamar (això és molt fàcil) sinó exercir i executar la sobirania del poble de Catalunya. Sense tremolor a les cames ni petada de dents.

Naturalment, la política i la història no la protagonitzen únicament les grans personalitats o les elits, i per això, tres dies després, passà el que passà. Després s'ha intentat legitimar la decisió presa, utilitzant arguments de tipus TINA (There is no Alternative). Però la veritat és que, com reconegué el propi president de la república ecspanyola, Niceto Alcalá Zamora, en les seves Memòries, si Macià hagués mantingut el pols uns dies més, se n'hagués ensortit. Només imaginar com hauria estat la història en aquest cas, m'emociono.

Segurament haguéssim seguit el camí que havia seguit la Irlanda Lliure del 1922: primer una mena d'estat lliure associat, per després passar directament a la independència. Probablement hi hauria hagut violència (si hi ha ecspanyols pel mig hi ha violència, sempre), però res semblant al que va significar la guerra dels tres anys i la posterior repressió franquista que durà quasi quaranta anys. Ni de lluny. Posats a imaginar, si Catalunya (Principat, de moment) hagués estat sobirana el 1931, no s'hauria vist arrossegada per la guerra civil ecspanyola, i en tot cas, si s'hagués vist implicada, segur que hauria demanat i obtingut ajuda de França, de manera que la seva implicació en la Segona Guerra Mundial hauria servit perquè al finalitzar aquesta es restablís la sobirania catalana (segurament amb el suport del Regne Unit i dels Estats Units). La història hauria estat tan diferent... i centenars de milers de persones haurien viscut (entre ells el meu avi, Josep Jané i Ferrer, de Sant Jaume dels Domenys, que emmalaltí al camp de concentració del Rosselló, i morí al cap de pocs mesos de sortir-ne i d'haver retornat a casa, quan la seva filla, ma mare, tenia pocs mesos d'edat).

Avui és un dia de record. De record del que Catalunya hauria pogut ser: políticament lliure, econòmicament justa i espiritualment plena. Encara som, malgrat tot, a temps. Perquè com va dir el poeta: "tot està per fer i tot és possible".