diumenge, 2 d’abril de 2006

5.000 accessos i 344 posts

Al llarg de la setmana que acabem de passar, aquest bloc ha arribat als 5.000 accessos (des del mes de setembre del 2005). Moltes gràcies a tots aquells i aquelles que seguiu les meves reflexions. Certament, no he aconseguit convèncer-vos que més que enviar-me correus donant-me suport i ànims, els pengéssiu en l'enllaç de comentaris. Bé, no us puc obligar a fer-ho, i també sóc conscient que no tothom té la suficient càrrega exhibicionista que, segons afirma algun teòric de la blogosfera, tenim qui hem fet d'aquest hobby una manera de comunicar-nos amb la societat.

Són molts 5.000 accessos en 7 mesos? Depèn de si el comparem amb què. La blogosfera creix de manera exponencial, com ho asseguren els informes que regularment publica Technorati. La blogosfera catalana, sobretot la política ha fet un boom amb el tema de l'Estatut, i ha donat lloc a una autèntica eclosió de blogs polítics o blogítics. Modestament, he de dir que, aviat farà un any, vaig co-presentar una comunicació acadèmica sobre el fenomen dels blogs i el seu impacte a la mediaesfera i la política. La podeu llegir aquí.

Segurament, un dels elements més novedosos de la blogítica catalana és l'aparició dels confidencials, o dels blocs fets per diverses persones, de manera que es multipliquen les fonts d'informació i la possibilitat de conèixer rumors, secrets, confidències, etc. S'ha entrat, doncs, clarament, en una mena de guerra psicològica a través de la blogítica, que també està condicionant la resta de mitjans de comunicació tradicionals. Per més inri, una allau de polítics d'alta, mitjana, baixa i nul.la graduació han fet el pas de penjar el seu propi bloc, de manera que s'obre un nou canal de comunicació amb els ciutadans. És un exercici interessant veure qui enllaça amb qui, per saber quins són els diversos clans polítics.

Però cal tenir en compte que aquest bloc va aparèixer el mes de juliol del 2003. Inicialment era un bloc pobre. Amb el pas del temps l'he anat enriquint estèticament, de recursos i penso que també de continguts. Aquest post que ara llegiu és el 344è que penjo, una xifra que no està gens malament.

Foto dels moments previs a l'inici de la manifestació del 18-F

Alguns amics m'han que en faci un recull o selecció i el publiqui en forma de llibre. No ho descarto. Tampoc descarto una altra opció que ja fa temps que em volta pel cap. Començar a escriure en aquest bloc fragments d'un futur llibre pel qual ja tinc pensat un títol Ser autonomista és fer el ridícul, i que porta per subtítol, Catalunya en el món contemporani. Tal i com el tinc rumiat, serà un llibre que vol trencar amb la típica i tòpica dualitat Catalunya/Ecspanya. Per contra es fixarà més en la dialèctica Catalunya/Món, molt més adient per als temps actuals. Bé, si algú em vol suggerir idees ...

La meva condició de malalt de bloc, es veu corroborada si es té en compte que a banda d'aquest, en publico uns quants més. Són els següents:

1. Lovetonicole. Un bloc escrit en anglès, i que tracta de les meves experiències com a player de jocs digitals. Sorprèn el fet que malgrat ser un bloc amb pocs posts, el nombre d'accessos és relativament alt. Segurament el fet de ser en anglès, hi té molt a veure.

2. Indústries de Guerra. Bloc que forma part d'un projecte de tinc sobre la historiografia de la guerra dels 3 anys, i particularment sobre un estudi de la Indústria de guerra. També és un bloc amb un nivell d'activitat més aviat modest.

3. La Taula d'en Bernat. La novetat d'aquest bloc és que he ofert a altres amics i companys que hi participin, de manera que sigui un bloc col.lectiu. Tres companys ho han fet, però, fins ara és un projecte encara en vies de consolidació.

4. Videobloc. Tot i que el seu nom és josepsort.castpost. Es tracta d'un bloc on penjo vídeos i talls de veu que sovint són enllaços amb posts dels altres blocs. Tres dels posts penjats han tingut un seguiment notable. El de la manifestació del 18-F, el del monument al President Companys al Terròs, i l'entrevista al President Barrera a Catalunya Ràdio. Precisament, amb el vídeo denúnica de l'indignant estat del monument al President Companys al Terròs, el poble on va néixer, vaig aconseguir impactar en l'opinió publicada, atès que al cap d'1 o 2 dies de la seva publicació, El Periódico se'n feia ressò, i fins i tot, les autoritats polítiques competents, es comprometien a arranjar-ho.

5. L'autonomia que ens cal és la de Portugal. És la darrera aposta que he fet. Es tracta d'un bloc d'atac, molt més contundent. Sense cap mena de dubte el seu contingut serà molt més ideològic i cal interpretar-lo com un instrument de denúncia de la sociovergència i de l'autonomisme sota totes les seves tipologies i disfresses.

Bé, tallo el rotllo. Que moltes gràcies a tots i a totes i no dubteu a fer-me arribar les vostres opinions i/o comentaris.