Aquest article, publicat a EL PUNT, em sembla força interessant.
------------

Es dispara l'interès de la premsa internacional per la política catalana

L'augment d'ERC, el debat sobre el «pla Ibarretxe» i la retirada de Pujol, les claus

CARLES PUIGDEMONT .Barcelona

Poques vegades unes eleccions catalanes han despertat tanta expectació entre la premsa internacional. Una justificació d'aquest interès la trobem en un article publicat, dos dies abans de les eleccions, al setmanari The Economist , en què s'analitzava l'evolució de les regions rebels a Europa: «Allò que passa a Catalunya supera l'interès merament local.» Probablement, l'articulista té raó.

Aquesta renovada atenció de la premsa internacional no s'explicaria sense tres elements circumstancials previs a les eleccions: les previsions d'un creixement de l'independentisme, el debat sobre el pla Ibarretxe, que ha irromput amb força a les pàgines de la premsa de l'estranger i, sobretot, la retirada de Jordi Pujol, un personatge que els mitjans més ben informats d'Europa fa anys que el tenen molt ben considerat. Només de començar l'article de The Economist, el paper i la política de Pujol cobraven una significació especial: «Té totes les raons per sentir-se satisfet. Va sobreviure a les presons de Franco als anys seixanta per veure caure el feixisme a Espanya i el retorn de l'autogovern de Catalunya (...) Ara bé, Pujol no sembla que estigui relaxat. Tem que el govern espanyol estigui tractant de fer marxa enrere en alguns dels poders durament aconseguits per regions com Catalunya i el País Basc. (...) Els propers dies seran, conclou Pujol, un moment crític.» L'article, que feia un llarg repàs al regionalisme oposat als estats-nació, s'acabava amb l'esperança de Pujol que el català sigui llengua oficial a la UE, i amb la frase següent: «No obstant, Pujol no arriba a demanar encara que Catalunya ocupi un lloc a la UE com a país independent. S'ha de veure si el seu successor serà tan moderat.»
Però mentre els catalans ens disposàvem a votar, feia unes quantes setmanes que diaris com The Wall Street Journal publicaven editorials i articles d'opinió furibunds contra el procés emprès pel president basc. En tots ells ja s'advertia que el cicle de conflicte polític obert a l'Estat espanyol hauria de conèixer un segon capítol, més complex per la dimensió econòmica i demogràfica del cas, com a resultes de les eleccions catalanes en què, segons es recordava amb insistència, tots els partits, excepte el PP, concorrien amb una proposta de modificació estatutària.
Per això no és d'estranyar que les primeres informacions dels resultats electo
rals distribuïdes per les agències de premsa internacionals, en especial l'americana Associated Press, mostressin per damunt de qualsevol altre fet la dada de l'augment dels «partidaris de la independència». L'endemà mateix, totes les capçaleres que van informar de les eleccions catalanes destacaven el paper d'àrbitre que les urnes havien donat a ERC i el nou cicle polític que començava, caracteritzat per una clara demanda de més autogovern en una Espanya governada per un president hostil a la sola idea de donar una competència més.
El mateix The Economist informava de les eleccions, en el seu número següent, amb una crònica que titulava Els nacionalistes d'esquerres avancen però (encara) no cap a la independència i amb un inici de paràgraf que recollia unes declaracions textuals de Pujol: «Catalunya travessa el pitjor moment de les seves relacions amb Madrid.» Les paraules de Carord-Rovira («Visca Catalunya lliure!») van ser captades per tots els corresponsals estrangers, que ràpidament van comprovar que tenien la propietat de «sacsejar Madrid». Es preguntaven si Catalunya es dirigiria cap a la independència i criticaven Maragall (el mateix The Economist) per la seva estratègia de «vestir-se de nacionalista», que va fer que «el tret li sortís per la culata». En un article al setmanari portuguès Expresso aparegut aquesta setmana, un analista sostenia que «la unitat d'Espanya està en perill amb l'augment dels vots nacionalistes a Catalunya i el Pla Ibarretxe al País Basc», i aventurava -que és molt aventurar tenint en compte una cosa que es diu 23-F- que «sigui qui sigui el guanyador de les eleccions legislatives del març de 2004, haurà d'enfrontar-se a la situació política més complicada que recorda l'Espanya democràtica».

El protagonisme d'ERC
Fa tot just un parell de dies, Le Monde, que abans de les eleccions havia dedicat un llarg reportatge al comiat de Pujol, ens oferia la seva visió de la situació, menys apocalíptica. Proporcionava als seus lectors una breu, però concisa, referència històrica d'ERC, esmenta l'afusellament del seu «dirigent» Lluís Companys (tot i que oblida d'afegir que va ser president de la Generalitat), i sostenia que «l'ambivalència entre nacionalisme i esquerra popular» li ha permès ara aconseguir els vot
s «dels desil·lusionats del nacionalisme moderat de CiU i dels socialistes».
A Madrid s'haurà llegit amb un cert sospir un dels paràgrafs de l'article de The Economist: «Ara bé, el nou papu, Carod-Rovira, sembla un tipus força raonable. Fervent amant de la literatura i fill d'un policia de l'era de Franco i d'una mare catalana. Té la rara distinció de tenir una pel·lícula pornogràfica, Viatges per Catalunya, dedicada a ell...» Però probablement s'hauran quedat amb l'última frase de l'article: ha emergit una nova Catalunya «la qual Madrid haurà d'aprendre a festejar».