divendres, 26 de desembre de 2003

Unes breus reflexions sobre l'actualitat política.

PRIMER. Penso que, malgrat tot, és necessari deixar que el nou govern prengui les seves primeres decisions abans de començar-lo a jutjar de forma severa. Per descomptat està a anys llum de les meves preferències, pero també és cert que a CiU li convenia estar-se una mica a l'oposició. Per cert, encara penso que CiU hauria de deixar ben clar el seu perfil sobiranista, i eliminar el seu sector de negocis que tan mal li ha fet. Per exemple, hauria estat molt interessant que durant les negociacions amb ERC, hagués filtrat que nomenaria l'ex-conseller Homs com a nou delegat d'una oficina de la Xila a Ougandoudou, o que per exemple, l'eurodiputat més inútil, el senyor Gasòliba, que no ha fet res per impedir una Constitució Europea totalment contrària als interessos de Catalunya, fos seleccionat com a nou candidat a austronauta a l'estació espacial internacional, juntament amb Pedro Duque, el de les banderes.
SEGON. Dit això, he d'afegir que m'emprenya molt que en Maragall sigui el nou president de la Generalitat. Aquest individu era el dia 16-N al vespre, un autèntic cadàver polític. De fet jo proposo que el designem com a president-zombie. Un individu que de fet ha ressucitat entre els morts. Jo no tinc cap mena de confiança amb ell i per descomptat no el considero "el meu president", d'entre d'altres raons, per que per mi cap president d'una comunitat autònoma espanyola és el meu president. De fet en Maragall per mi, com també abans en Pujol, està a la mateixa alçada que en Camps, en Matas, i abans en Zaplana, que l'Antich, en Soler, en Canyellas o en Lerma.
TERCER. Penso que CiU hauria de copiar ERC en la seva estratègia de reunificació nacional. En els darrers anys ERC ha anat teixint modestament una xarxa política a les Illes i al País Valencià i que això tard o d'hora donarà el seu fruit. Per contra CiU es manté en el més estricte fonamentalisme autonòmic i l'únic que fa és donar peixet el PSM i al BVN, dues opcions legítimes però que està vist que per elles soles són incapaces d'assolir res important. De fet penso que si el PP governa a la resta del país sotmès a l'estat espanyol, és per culpa de CiU. Si CiU tingués una presència directa en la política del País Valencià i de les Illes, com cada cop més la té ERC, al PP li seria molt difícil, quasi impossible, obtenir els resultats electorals que ha tingut fins ara. És cert que això tornaria a engegar la guerra, però és que en l'actualitat, no hi ha pau, sinó que hi ha un genocidi premeditat del 40% de la nació catalana i hi ha molta gent que no es dóna per assabentada. Quan l'agressió és global, a tota Catalunya, la resposta, ha de ser també global. I deixem-nos de punyetes!
QUART. En el seu moment ja vaig dir que el nou govern hauria d'haver tingut una Conselleria de Relacions Exteriors. Ara en Mas ho ha denunciat a la premsa. Hi estic completament d'acord. Pactar amb el president-zombie té molts perills. I un d'ells és que fem un pas enrere en la determinació de les prioritats nacionals. M'explico. En un món globalitzat com en el que ja vivim ara mateix, l'objectiu de Catalunya no és encaixar a Espanya o tornar a discutir sobre les relacions Catalunya-Espanya. Aquest és un debat del segle XIX i part del segle XX!!!! EL REPTE QUE TENIM ÉS EL DE DETERMINAR QUIN HA DE SER L'ENCAIX DE CATALUNYA EN EL MÓN!!!! El maragallisme-zombie vol tornar a discutir sobre pedagogia i catalanitzar espanya, etc. Tota aquesta pornografia política l'hem de llençar a mar. EL NOSTRE MóN ÉS EL MÓN, i punt. Per això la creació d'una Conselleria de Relacions Exteriors és una prioritat nacional. Tinc l'esperança que el nou conseller en cap potenciï aquesta àrea, malgrat no tenir un rang propi. Per això em preocupa que es caigui en un debat espanyolitzador. Hem de tenir una presència forta als principals centres de decisió mundial. I deixar-nos de pensar en clau autonòmica.
CINQUÈ. M'ha semblat força interessant l'article d'en Víctor Alexandre que avui publica en El Punt. El reprodueixo íntegrament a continuació:

No dramatitzem, si us plau

L'espanyolisme dels socialistes és defensor del dret a la llibertat de les balenes i enemic de la llibertat dels catalans, però qui és CiU, la legitimadora dels hereus ideològics del franquisme a Catalunya, per alliçonar sobre catalanitat?

+ L'autor recorda que Jordi Pujol ha dit clarament que mai no ha qüestionat la unitat d'Espanya.

És comprensible que els votants d'ERC proclius a un pacte nacionalista se sentin decebuts. No sembla lògic que una força independentista faci president de la nació algú que està en contra de la independència d'aquesta nació. Pasqual Maragall i el PSC, com sabem, no han defensat mai les llibertats nacionals de Catalunya; les llibertats regionals sí, però les nacionals mai. El seu, però, és un espanyolisme encobert, un espanyolisme de formes suaus i d'aparença amable revestit d'eufemismes com ara progressisme o cosmopolitisme però decididament provincià. Un espanyolisme, en definitiva, defensor del dret a la llibertat de les balenes però enemic de la llibertat dels catalans.
És evident, per tant, que, des del punt de vista nacional, l'opció de pacte amb CiU semblava més lògica. Però CiU ha comès massa errors. Per començar, ERC no li ha perdonat la prepotència i el menyspreu de tots aquests anys. Qui és CiU, la legitimadora dels hereus ideològics del franquisme a Catalunya, per alliçonar sobre catalanitat? Qui són aquells que han narcotitzat aquest poble durant 23 anys per dir-se nacionalistes? Nacionalista és algú que vol la unitat i la independència de la seva nació, i CiU no ha fet res per la unitat dels Països Catalans ni en vol la independència.
Els nacionalistes que qualifiquen Maragall d'espanyolista, haurien de recordar les declaracions de Jordi Pujol a Informe Semanal de TVE, el passat 22 de novembre, en què afirmava que «nosaltres mai no hem qüestionat la unitat d'Espanya» perquè «nosaltres també som espanyols». No és escandalosa tanta pusil·lanimitat en un home que es proclama nacionalista català?
Al PSC també l'incomoda la independència, per això només parla de dretes i esquerres. Cosa admissible si fóssim una nació jurídicament reconeguda com Espanya o Portugal, però no ho som. I aquesta és la clau: la que afecta l'ésser, no la seva pertinença. Vull dir que primer som, després pertanyem, perquè, com deia Espriu, «els homes no poden
ser si no són lliures». No hi ha diferències en aquesta qüestió entre pobles i persones. Les persones no som independents pel fet de ser de dretes o d'esquerres, som independents perquè som persones.
És després, un cop veiem els nostres drets humans reconeguts, que ens situem a la dreta o a l'esquerra de la societat en què vivim. La independència, per tant, no és una qüestió de sentit nacional sinó de sentit comú. Crec, però, que no és bo dramatitzar el pacte ERC-PSC per dues raons: perquè el beneficiari de les nostres divergències, com sempre, és Espanya i perquè probablement no serà el PSC sinó ERC el partit que governarà Catalunya el 2007. I és que mai com en aquesta legislatura s'haurà evidenciat tan diàfanament que el PSC és la màscara del PSOE a Catalunya, el partit que va introduir la corrupció política, la tortura policial i el terrorisme d'Estat en la vida democràtica espanyola. Serà interessant observar la debacle del PSC quan, fidel a Espanya, vulgui frenar la pressió sobiranista d'ERC. De vegades cal fer un pas enrere per fer-ne dos endavant. Jo, com a independentista, una cosa demano a Esquerra: que, a partir d'ara, Catalunya canviï la política del possibilisme per la política de la dignitat.