AN GAIRDÍN CUIMHNEACHÁIN

La visita d'Elizabeth Alexandra Mary Windsor, cap de l'estat del Regne Unit, al monument als patriotes irlandesos caiguts en les successives revoltes contra la colonització britànica, malgrat que òbviament polèmica, no deixa de ser altament significativa.

A hores d'ara, penso que cap persona amb dos dits de front apostaria per veure això mateix però traslladat al cas de Catalunya. Un Borbó visitant la tomba dels patriotes catalans assassinats pels ecspanyols. Literalment, inimaginable.

An Gairdín Cuimhneacháin és el Jardi del Record. Es tracta d'un monument de Dublín dedicats als patriotes irlandesos que van morir en les revoltes contra l'imperialisme britànic de 1798, 1803, 1848, 1867 i 1916, així com també a la Guerra d'Independència empresa per l'IRA entre 1919 i 1921. Llegir i escriure això m'emociona. Demostra com un poble, quan cau, es torna a aixecar i si torna a caure, es torna a aixecar i si cau de nou, s'aixeca de nou, fins que finalment, ja no cau més. Quin exemple, i quin orgull de poble!

Es va construir en el mateix lloc on alguns dels patriotes de l'Aixecament de Pasqua del 1916 van passar els darrers dies, abans de ser executats. Entre ells, James Connolly, un independentista, clarament compromès amb la lluita per l'alliberament nacional i de classe del seu poble. La figura de Connolly, i d'altres patriotes irlandesos, va tenir un pes destacat en la Catalunya dels anys 20 i 30, fins al punt que el paral.lelisme és inevitable, amb l'Aixecament del 6 d'octubre del 1934, i amb la mort d'un altre independentista clarament compromès amb el seu poble treballador, com va ser el cas de Jaume Compte (foto) que conjuntament amb Manuel Gonzalez Alba i Amadeu Bardina, van morir en lluita contra l'exèrcit espanyol, als locals del CADCI.

El monument irlandès va ser inaugurat, el 1966, per Éamon de Valera (foto de vell, amb el President dels Estats Units, J. F. Kennedy, tres anys abans), llavors President de la República d'Irlanda, i que precisament, cinquanta anys abans, havia participat en l'aixecament de Pasqua. Buf, posa la pell de gallina!

Doncs bé, malgrat que els troubles, d'alguna manera, continuen passant, al nord d'Irlanda, aquesta visita als terroristes irlandesos -suposo que els consideraven així les autoritats de les èpoques corresponents-, és d'un simbolisme i d'una càrrega emocional difícilment superable.

Res m'agradaria més que més aviat que tard, aquesta independència i llibertat s'estengués també al nord de l'Illa.

Prometo que si un dia visito Dublín aniré al Jardí del Record, i hi deixaré unes flors, per als partriotes irlandesos... i pels catalans, també.