dimarts, 9 de novembre de 2004

ARTICLE PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE LA FUNDACIÓ BLANQUERNA, octubre 2004


“A la taula d’en Bernat….”. Reflexions sobre el referèndum europeu

El proper 20 de febrer, tindrà lloc a l’estat espanyol el referèndum sobre el tractat de l’anomenada constitució europea. Tanmateix, ja fa setmanes que a Catalunya es discuteix sobre el sentit del vot que aconsellaran els diferents partits polítics.
Es tracta d’una polèmica ben específica, atès que es debat no només sobre el reconeixement de Catalunya com a nació o poble, sinó també sobre el de la llengua catalana. Des d’aquest punt de vista i, independentment dels resultats referendaris, ja podem dir que Catalunya compta amb una dinàmica pròpia, diferenciada, a la de la resta d’Europa, atès que ni bascos, ni escocesos posen el mateix èmfasi en l’aspecte lingüístic, i que els gallecs i els flamencs ja el tenen mig resolt, amb el portuguès i el neerlandès, respectivament. De cap de les maneres, no és casualitat, en aquest sentit, que els grans líders de la UE, hagin previst fer el principal míting a favor del vot afirmatiu al sud d’Europa a Barcelona. (Dit sigui de passada, preparem-nos per l’arribada de milers d’autocars de tot l’arc llatí, amb entusiastes partidaris del Sí, que de ben segur ompliran el Sant Jordi).

Aquest debat intens és motivat pel fet que el redactat actual del projecte de constitució és molt poc satisfactori. De fet, fins i tot molts dels partidaris catalans del Sí reconeixen que només és un primer pas i que amb el temps, i des de dins, es podran introduir reformes que el facin més proper al reconeixement de Catalunya i del català. Tal vegada, titllar de somniatruites aquest possibilisme o “entrisme”, fóra massa agosarat. Però tothom sap, o hauria de saber, que en política constitucional quan s’arriba a un consens, la reforma posterior del text resultant és altament rígida. Si a més a més, qui se’n vol beneficiar, d’aquesta reforma, no té ni veu ni vot propis, llavors es converteix en una tasca quasi impossible.

I tal vegada aquesta és la qüestió: tenir-hi veu i vot propis o no tenir-los-hi. De fet, la Unió Europea, en contraposició als Estats Units, sempre s’ha vantat de ser el bressol de la diversitat. Però ara sabem que la diversitat a la que es refereix no és una diversitat qualsevol, ni tan sols la diversitat cultural declarada per la UNESCO el mes de novembre del 2001. No, la diversitat a la que la Unió Europea respon, és a la diversitat estatal –i a la dels seus ciutadans. I punt. Ni regions, ni llengües.

Quant a la qüestió lingüística, és un veritable despropòsit que més de 7 milions de catalanoparlants no tinguem cap mena de reconeixement constitucional, mentre que el menys de mig milió de maltesos, sí. Cal tenir present que la majoria de les llengües que gaudiran de reconeixement constitucional compten amb menys parlants que la llengua catalana. És això igualtat? Fixem-nos que es pot donar el cas que la llengua catalana, que va ser la que va donar origen a la paraula “Parlament”, que a hores d’ara és d’ús comú en la majoria de llengües del món i que fins i tot ha estat adoptada per una de les institucions claus de la Unió Europea, no tingui un reconeixement de primer ordre.

Pel que fa a les regions, no podem més que aixecar acta del rotund fracàs que han representat els darrers vint anys i escaig de política regionalista europea, menada des del govern de la Generalitat. Lluny de ser un actor principal, les regions ja es van veure rellegades a una posició exclusivament consultiva en el marc del Comitè de les Regions (CoR), instituït en el Tractat de Maastricht. Per més inri, les regions són equiparades als poders locals (àrees metropolitanes, municipis, etc.), amb la qual cosa encara es desdibuixa més la seva singularitat. Els darrers intents per salvar els mobles, consistiren en crear una mena de lobby format per les regions constitucionals, que també va fracassar, atès que les seves demandes no van ser ateses per la Convenció Europea, presidida per Valery Giscard d’Estaign. La conclusió, doncs, és evident: tenir l’estatus de regió europea no garanteix cap mena de presència política a la Unió Europea. L’únic estatus, de caire supraindividual, que el garanteix, és l’estatal. Vet aquí que es pot donar el cas que el debat europeu es converteixi en un autèntica fàbrica d’(encara més) independentistes, sobretot si tenim present que molts dels estats que han ingressat en la darrera ampliació van assolir la independència fa molts pocs anys, com és prou conegut.

Diguem-ho clarament, únicament els estats –i els ciutadans- compten. Qui no és estat, com qui no és a la taula d’en Bernat, no hi és comptat. En conseqüència, tenim les següents opcions.

Per resoldre el dilema lingüístic podríem: a) Convèncer a un dels governs dels tres estats membres amb població catalanoparlant (els estats espanyol, francès o italià) que intercedeixi per nosaltres, o, b) Afavorir que Andorra entri a la UE, fet que mig solucionaria el tema.

Tanmateix, si realment volem solucionar tot plegat, només ens queda l’opció c) Aconseguir un estat propi, que ens permeti tenir veu i vot directament. És a dir que tinguem plat i got a la taula d’en Bernat.

Josep Sort i Jané
Professor a la FCC i a la FPCEE