"LES COSES D'EN PERE"

No vull pas que aquest blog es vagi convertint en una mena de pàgines de necrològiques, però tanmateix, no puc deixar de referir-me al traspàs, anunciat també, d'en Pere Esteve. Penso que la seva decisió d'abandonar CiU i iniciar una nova ruta, la de la sobirania, té quelcom d'exemplar. M'explico.

Ell no tenia cap necessitat de fer el que va fer. Hauria pogut continuar en els seus càrrecs institucionals i orgànics i qui dia passa any empeny. Però va optar pel risc, controlat, això sí, però risc en definitiva i déu n'hi do el bé que li va sortir. És l'únic polític que ha aconseguit "ser en el poder" (orgànic o institucional) amb Pujol i amb Maragall. I ho va fer de forma elegant. Quan deixà CDC, va abandonar l'euroescó d'Estrasburg. Anava sobrat i el seu futur no depenia de la política, era lliure i això es nota. Per això, la ideologia va comptar més que la poltrona. Això és el que passa amb els homes lliures. I això els converteix en éssers perillosos per aquells que han fet de la política la seva menjadora.

Però per damunt de tot, el fet més transcendental, és que Esteve, a diferència de Mas, no va combregar amb les rodes de molí del tardopujolisme. I si bé és cert que va participar en els acords del 96, es va oposar de forma rotunda als acords, incomprensibles del tot, del 2000, amb un PP amb majoria absoluta. La marginació que això va suposar a tota la dinàmica generada entorn de la Declaració de Barcelona, va allunyar-lo del "Sant Pare", fins que a l'últim, es va produir el trencament. Esteve, malgrat que ha mort jove, no era cap xaval, i no estava disposat a acceptar el que després s'ha demostrat com inacceptable.

D'altres sí que ho acceptaren. I, els ha anat, molt, però que molt malament. Oi Arturet?