L'ESTATUT NAZI D'ARAGÓ

Aragó acaba d'iniciar el tràmit de presentació del projecte de nou estatut d'autonomia al Congrés de les hienes, a Madrit. Des de la Franja de Ponent estant, s'ha denunciat que el projecte no fa cap menció de la llengua catalana que es parla en les quatre comarques que la formen. A l'actual Comunidad Autónoma de Aragón es parlen tres llengües: l'ecspanyol, l'aragonès i el català. A banda és clar de les llengües de les comunitat immigrants. Doncs bé, els partits ecspanyols que controlen les Corts Aragoneses, han decidit no reconèixer el català en el nou estatut. Quin nom té això? Senzillament, nazisme en estat pur. És de calaix.

La veritat és que el que anomenaríem el problema aragonès, sovint m'amoïna. Ens trobem davant una realitat que, en paraules pujolianes, podríem anomenar entranyable, pels molts lligams que ens uneixen, a més dels estrictament geogràfics. Però els aragonesos han anat perdent la seva identitat, o han patit un procés de folklorització de manual. Ara estan més castellanitzats que mai.

Recordo un viatge que vaig fer prop d'Osca a casa d'una amiga. Fa molts anys, potser vint. Recordo que m'anava indicant tots els Guàrdies de Franco que ens creuàvem pel carrer. N 'hi havia un munt! Tots amb la seva boina i amb una cara de no haver matat ni una mosca, els grans fills de puta. Després, la meva amiga em va confessar que a poca distància del seu poble hi havia una fossa on tothom sabia que havien soterrat tres "catalanes", després d'haver-los afusellat. Anarquistes? No, em va contestar, "catalanes". I és que per a la fatxeria manya, les columnes de milicians que van anar a l'Aragó eren per damunt de tot, "catalanes". Vull dir per damunt de les ideologies: encara que fossin de la CNT-FAI, del PSUC-UGT, del POUM o la Macià-Companys. La catalanofòbia és un recurs molt a flor de pell. Recordo també que durant el mateix viatge a Osca, vam fer una excursió. Mentre caminàvem, vam trobar-nos un conegut de la meva amiga. Un altre de la boina, però aparentment, aquest no era Guàrdia de Franco. Després d'una breu conversa obligada ens acomiadàrem, tot dient-li "adéu". L'home es regirà i amb un to de veu desagradable ens deixà anar "Aquí se dice adiós!". Au i que et bombin, caracul.

Anècdotes al marge, és públic i notori que Aragó sempre ha tingut somnis expansionistes. Bé sigui Lleida, bé les comarques de l'Ebre, per aconseguir una sortida al mar. Ara la reivindicació expansionista està aturada, però, sibilinament es continua exercint una certa actitud imperialista, sobretot a través d'òrgans aparentment tècnics com és la CHE (Confederación Hidrográfica del Ebro), que té competència sobre tots els territoris de la conca de l'Ebre i els seus afluents -el Segre inclòs, per descomptat. La seu de la CHE es troba a Saragossa, per cert. Per altra banda, no podem oblidar que l'Opus hi té una influència enorme, que segurament va emprar per aconseguir que les parròquies de la Franja fossin segregades dels bisbats catalans.

Arribada la independència de Catalunya, sóc partidari de la reincorporació a la Catalunya Lliure no només de les quatre comarques actuals de la Franja, sinó també de gran part de la vall del Cinca, per la simple raó que fins a la Guerra dels Segadors eren territoris catalanoparlants, els habitants dels quals van ser expulsats per les tropes castellanes de l'època i repoblades per colons castellans. Va ser una veritable neteja ètnica, en la qual, sens dubtes els nazis s'inspiraren segles més tard.

Però coneixent els ecspanyols, és evident que la nostra frontera de ponent estaria massa exposada a les seves paranoies recurrents, per la qual cosa fóra intel.ligent tenir un control directe o indirecte d'una part del territori aragonès, aproximadament aquell que ja va ser conquerit durant el 1936-37 (veure mapa). D'aquesta manera disposaríem d'una mena de coixí de protecció enfront hipotètiques accions hostils. Quan dic, indirectament, em refereixo al fet que, fent gala de bona fe, podria ser acceptable deixar que aquesta franja fos governada pels independentistes aragonesos, que n'hi ha, encara que sovint costa de trobar-los. I que tenen una bandera que realment fa patxoca (abaix).

Això no obstant, mentre no arriba la independència... què podem fer? Doncs jo ho tinc claríssim, exigir al Parlament del Parc -fer-ho al govern actual és perdre el temps- que presenti un recurs d'inconstitucionalitat contra l'estatut aragonès, al.legant la vulneració dels drets humans més elementals, àdhuc deixant entreveure la possibilitat de portar el cas davant els tribunals internacionals sota l'acusació de genocidi. Penso que són mesures raonades i raonables. A sac contra els genocides ecspanyols del PSOE i del PP!

PD. La major part d'aquest post el vaig escriure ahir a la matinada. Se'm va fer tard i el vaig deixar per acabar per avui. Detallo això perquè vull que quedi clar que el seu contingut no té res a veure amb l'estat raonablement eufòric en què em trobo a hores d'ara, després d'haver assistit a l'acte de presentació de la nova plataforma Sobirania i Progrés que s'ha fet avui al Palau Petit del Palau de la Música Catalana. En parlaré en un proper post.