dissabte, 30 de setembre de 2006

MÉS PAPISTES QUE EL PAPA

Aquest és un post que fa temps que volia escriure, i que fins ara no havia tingut el temps necessari per reflexionar-hi amb calma i dedicació. Som-hi doncs.

En un dels seus discursos més abrandats, Lluís Companys i Jover (1882-1940), va afirmar que per defensar les grans idees universals (per entendre'ns, la justícia, la igualtat, la fraternitat) podríem trobar moltes persones en el món, però que per defensar Catalunya, només hi havia els catalans (i les catalanes, afegeixo jo). Aquesta afirmació, sensata i de sentit comú, sembla ser que no ha acabat de ser païda per una part important del món polític català.

Efectivament, Catalunya ha parit individus que han destacat pel seu radicalisme ideològic, tant d'un cantó com d'un altre: anarquistes, feixistes, liberals, socialistes, comunistes, ultracatòlics. El radicalisme d'aquests individus, tanmateix, té un altre tret que els uneix: el seu universalisme menyspreador de la lluita d'alliberament nacional de Catalunya. Per ells, Catalunya, la seva Catalunya, és massa petita i doncs aspiren a ser universals. Cauen, doncs, en allò que jo anomeno Complexe Urales, en record de l'anarquista Joan Montseny (1864-1942). Aquest individu, pare de Frederica Montseny (1905-1994), també anarquista i, tanmateix, Ministra del govern de la República ecspanyola, considerava que dir-se "Montseny" era massa d'estar per casa, massa rural, pot ser. Massa petit, en definitiva. I, suposo que influenciat per la lectura dels grans novel.listes russos, va optar per emprar el pseudònim Federico Urales, donant per descomptat que els Urals, són la quintaessència de l'universalisme i el cosmopolitisme, naturalment.

El complexe Urales, és una malaltia en la que cauen no només els catalans, sinó tots els pobles que no tenen estat. En el seu interior, al costat de veritables herois en la lluita per la independència, apareixen individus que són consumits per l'auto-odi inoculat pels aparells ideològics de l'estat opressor. Puc posar exemples: des del propi Napoleó (cors), Stalin (georgià), fins al Trudeau (quebequès) o, en un nivell molt inferior, els Mayor Oreja (basc), Vidal-Quadras (català) o Fraga Iribarne (gallec).

Però en el cas català, aquest auto-odi, es disfressa d'un hiperideologisme de difícil digestió. Fixem-nos. Catalunya, d'ençà 1820, aproximadament, ha estat el bressol de tots els ideologismes que vulgueu: des dels reialistes, els bullanguers, els carlins, els republicans radicals, socialistes, moderats, federalistes, anarquistes, comunistes, ultracatòlics, feixistes, liberals. Com pot un mateix país, parir gent com el fatxa Pla i Deniel (1876-1968), autèntic ideòleg del nacionalcatolicisme, els comunistes Andreu Martí (André Marty) (1886-1956) o Ramon Mercader (1914-1978), o tot el catàleg d'anarquistes, carlins, socialistes de tot pelatge, etc. etc?
Darrerament, estem assistint a un auge del liberalisme més radical a casa nostra. És un procés que va paral.lel a la reubicació ideològica de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Es vol que deixi de ser un partit caracteritzat més pel seu compromís nacional que no per la seva coherència ideològica, per tal que esdevingui un partit liberal clàssic. És un model altament perillós. Passar d'emfasitzar el component nacional a emfasitzar el component ideològic, pressuposa abandonar el nacionalisme i caure en el reformisme... ecspanyol. És la temptació de convertir-se en un partit-crossa en el qual es recolzen els dos partits grans ecspanyols (PP i PSOE) quan necessiten un soci parlamentari de confiança (és a dir, acostumat a que li endinyin sense fer escarafalls). És la temptació de caure en el model del Partit Liberal Alemany, sempre en el poder, sense haver-lo guanyat. És una aposta que du, a mig o llarg termini a caure en la corrupció.

Però aquests liberals prenen com a referent la figura emblemàtica de Frederich Von Hayek (1899-1992), i amb això obren una altra porta com en la proximitat al model social i econòmic nordamericà. Això no obstant, tinc dubtes sobre la sinceritat liberal d'aquesta gent. En primer lloc, perquè escoltant-los, sovint he conclòs que es tracta d'un liberalisme més aviat de la vella escola, sense gaires components filosòfics i ètics, només estrictament empresarial. I en segon lloc, perquè contràriament al que han fet molts partits liberals de nacions sense estat, el darrer dels quals, per exemple, el montenegrí, els nostres liberals no figuren precisament al capdavant de la lluita per la independència de Catalunya, sinó que més aviat es troben comfortablement instal.lats en les poltrones que els cedeix l'estat ecspanyol. Tant que fins i tot toleren que de tant els tant els insultin per tal de donar carnassa a les seves masses.

En definitiva, doncs, molts catalans, producte del seu auto-odi, s'han convertit, històricament, en més papistes que el papa, i són més liberals, més comunistes, més anarquistes, més catòlics o més sociates que ningú altre en el món. Bé, ja va sent hora que dediquin, si més no, una mica d'atenció a allò que encara tenim pendent: la independència de Catalunya. Dit això, només em resta afegir que en cap cas blasmo les ideologies polítiques. Tot el contrari, jo també en tinc una, però considero que només la puc defensar amb plenes garanties en el context d'una democràcia catalana, europea i àdhuc global.