1-D: ELTRIOMF DE LLUÍS MARIA XIRINACS

Ho va dir en Toni Albà, tot just quan arribàvem al final de la manifestació, davant de l'entrada del Parc i l'Estació de França. Les seves paraules van ser d'agraïment i reconeixement a una persona que ahir al vespre no era físicament entre nosaltres. Però hi era políticament, moralment, humanament.


I efectivament, aquella manifestació, i sobretot, aquella resposta humana no hauria estat possible sense l'exemple d'en Xirinacs. Molt abans que totes les paranoies de la Renfe, l'adif, allò que va marcar un primer punt d'inflexió, que va fer que moltíssima gent comprengués que la paciència s'havia esgotat, va ser l'exemple Xirinacs.

Entre el 18F i l'1D hi ha els primers dies del passat mes d'agost, quan Xirinacs va decidir que no volia continuar sent un esclau d'Ecspanya.


Paradoxalment, com el súmmum del nacionalisme ecspanyol, el Cid, en Lluís Maria Xirinacs va vèncer després de morir. D'una mort, però, que no va suposar la mort d'altri, sinó la mort de l'esclavatge català envers Ecspanya.

Bon viatge pels guerrers, que al seu poble són fidels. Guerrers, és clar, de la Llibertat.