CONTRA LA PESTA BLAVA

Organitzar-se i lluitar contra la pesta blava.

Aquest és el mot d'ordre que s'imposa després dels resultats de les eleccions de diumenge passat. En els propers mesos assistirem a una exhibició impúdica de catalanofòbia desfermada. Que la cabra tira al monte, potser les úniques paraules assenyades que he sentit pronunciar a l'Artur Mas. Efectivament... i les rates corren atapeïdes per les clavegueres.

Jo ... què voleu que us digui, em nego a lluitar amb una mà lligada al darrere. Com volen fer els autonomistes, els dependentistes. No ho faré, ni ho he fet ni ho faig en l'actualitat. De fet, és que no volen lluitar. Volen la menjadoreta.

La situació, no ens podem enganyar, no és gaire afalagadora, tot i que podem dir que s'han salvat els mobles, a nivell partidista -o de candidatura. Però a nivell de país ens espera una enorme i podrida pesta blava que intentarà fer-nos la vida impossible.

Ben mirat, no és un escenari desfavorable. Possiblement la seva bogeria no tindrà límits, i es passaran tants pobles, que la gent, en algun moment, haurà de dir prou.

Per això és tant important organitzar-se i lluitar, metre a metre, casa per casa, carrer per carrer, sense quarter. Si els franquistes no ens van liquidar, tot i tenint l'ajuda de Hitler i Mussolini, menys ho faran aquests xixarel.los. Malgrat la seva fatxenderia consubstancial, Ecspanya és un estat intervingut de facto. Fixeu-vos que els mercats no van registrar cap entusiasme per la victòria pepera...

I és que Ecspanya ni ocupa ni preocupa a ningú. Bé, si al milió i escaig de persones que van votar per continuar quatre anys més sota la bota ecspanyola. Però a la resta del món mundial, li rellisca el resultat de les eleccions ecspanyoles. Per això cal donar-los la importància que realment tenen, que és més aviat escassa.

El que és realment important, el que és realment clau, és que s'ha començat a bastir un cap de pont que haurà de permetre consolidar una opció independentista unitària. Els resultats són els que són i cadascun en farà la valoració adient. Però ara comença a albirar-se un pol de la resistència, que encara ha de depurar alguns elements, diguem-ne que de l'Antic Règim, però que comença a assenyalar un camí definitiu.

Queda molta lluita per fer. No és el moment de renúncies, ni de dimissions. És el moment de tornar-se a carregar les piles. De sortir al carrer i engrescar la gent. De convèncer els que han tornat a tirar la bola de pedra avall va de la muntanya i ara cal tornar-la a pujar al capdamunt. És l'hora d'una nova Au Fènix, que acabi amb els nostres enemics...

En aquest camí, no tinc cap mena de dubte, que ens ajudarà l'estúlticia ecspanyola. Però no ens hem de conformar en ser reactius... hem de ser actius i hem de marcar l'agenda. Com es va fer amb el tema de les consultes. S'ha de continuar aquesta política, no podem deixar que d'altres portin l'agenda política del país. Aquesta ha de ser nostra, l'hem de marcar. I si cal estirar de la màniga al ganàpia, se l'estira. I punt.

Hi ha molta feina per fer i (encara) tot és possible.

No hi ha un altre camí.