"Les nostres mares van plorar, ara que plorin les vostres"

El desenllaç del l'ocupació de l'escola a Ossètia del Nord ens ha de fer reflexionar molt seriosament. No cal dir que els ecs-panyols es troben d'allò més contents... malgrat la mort de centenars de persones (pecata minuta). La reflexió que pretenc fer serà aquest cop més acadèmica del que és habitual en aquest blog. Amb el benentès que, per descomptat, no serà neutral, atès que considero que en el món actual es pot ser objectiu, és clar que sí, però no es pot ser neutral, mai.

En la societat informacional en la que vivim, allò que compta és sortir en els mèdia i, de forma preferent, en la televisió. Qui surt per la televisió, existeix. Qui no surt, no. És una més de les moltes dimensions que té el fenomen de la desigualtat. Aquestes darreres hores hem vist mares i pares plorant per la sort dels seus fills. Han estat imatges colpidores, no cal dir-ho, que posen la pell de gallina, exciten les passions més baixes i provoquen la desesperació i l'odi.

Però el cert és que, paradoxalment, aquests pares i mares, són uns "afortunats". "Afortunats" perquè la seva desgràcia és pública, és mediàtica i tothom, des d'una punta del món a l'altra se solidaritzen amb ells. Ben cert que això no farà que els tornin els seus fills. Però dic que són afortunats si els comparem amb aquells pares i mares, esposes, filles que han vist com els seus familiars han estat exterminats sense compassió a Txetxènia i allà no hi havia ni una puta (vocabulari acadèmic) càmara de televisió que ho enregistrès tot o la meitat o el 10% del patiment que s'hi produïa.

¿I perquè no hi ha cap càmara de televisió a Txetxènia, on cada dia es cometen les mil-i-una barbaritats i en canvi a Beslan n'estava ple? Doncs perquè la comunitat internacional ha deixat mans lliures a aquest criminal psicòpata que es diu Putin per anihilar una petita nació. A Txetxènia ja no queden homes (vull dir mascles) lliures que puguin anar pel carrer o pujar als transports públics. Només hi ha dones (velles, la majoria) i nens (menors de 12 anys). On són el jovent i els homes madurs? O bé morts, o bé empresonats o a l'exili o directament amagats per por a la seva integritat física. I tot això es fa amb la complicitat dels USA i de la UE, de Xina i de tutti quanti. ¿Qui sent, qui veu com ploren les mares, les esposes txetxenes? Ras i curt, ningú, ni déu (bé, només Allah ho veu, i aquest és un dels drames).

La resposta és la violència indiscriminada i covarda, d'acord. Els nens mai no haurien de ser ostatges de res (fins i tot encara que vagin a les escoles riques de l'Opus). Però sobretot, és una resposta desesperada. D'aquells que ja ho han perdut tot i saben que al món se li refot la seva desgràcia. Davant d'aquesta constatació s'aplica la tàctica ja coneguda de la "socialització del dolor". Si els meus pares ploren, els teus també han de plorar. O millor dit, ¿perquè han de plorar els meus pares i els teus no? ¿És que són més macos?

La solució és desactivar la desesperació. I per fer-ho cal parar els peus i les mans a tots i cadascun dels genocidis que es cometen arreu del món, començant, perquè no, pel de Txetxènia. La comunitat internacional ha de dir prou a Putin. Perquè després de Beslan, en vindran d'altres. És físicament impossible protegir tots els col.legis, tots els hospitals, universitats, centres comercials, avions, trens, autobusos... Per això cal negociar i cal forçar la negociació. Ni que sigui per un interès egoista... No descarto que qualsevol dia un escamot txetxè (o para-txetxè) ocupi qualsevol dels objectius abans esmentats ... a qualsevol país occidental. I llavors què?

Els ecs-panyols avui estan contents, i en Maragall està de visita a un altre carnisser, de nom Bouteflika (suposo que per parlar del gas). Demà o passat demà, els tocarà el rebre (o potser a nosaltres) i l'espiral continuarà el seu curs.