dissabte, 14 d’octubre de 2006

CHAPEAU, MADÍ

S'ha de reconèixer. En David Madí ha clavat un gol per tot l'escaire als seus adversaris. I me n'alegro. Potser això pot sobtar a algú. Però després d'anys d'anar a remolc dels slògans sociates, fet que els afavoria d'allò més perquè els posava a l'ull de l'huracà, ara s'ha girat la truita. La tempesta que s'ha desfermat arran del Confidencialcat, és la primera victòria per KO contra la gentussa dels Zara, Iceta, Figueres and co., colla d'ignorants, que no saben ni llegir números romans. Per fi sembla que els seminaris que en Madí rep als Estats Units serveixen per alguna cosa. Que el DVD ha fet mal, es comprova amb la reacció histèrica de TVC que ha entrat a sac en el debat. Que un poder fàctic a la CAC, com és TVC s'abraoni en el debat polític vol dir que la cosa va de debò.

Penso que l'anècdota també és una lliçó per ERC que darrerament no va gaire fina. En primer lloc, pel seu error en persistir en parlar de conselleries, com si el màxim a què aspiressin és a ser consellers i no presidents, ni que sigui de la CAC. És sortir com a perdedors, i això, la veritat, destrempa a la gent. Després, hi ha el gran error, l'enorme espifiada de votar a favor de la Ley de la Dependencia impulsada pel jacobí Jesús Caldera. La reacció d'ERC és de psiquiatre. Sembla que van caure en el complex de no ser massa d'esquerres segons el barem del PSOE, i per demostrar que ho eren van i voten una llei totalment vulneradora de les competències de la Generalitat d'adalt. Això al Quebec no hauria passat mai. Es veu que els ecspanyols ja han après què és l'spending power, és a dir, la capacitat del govern federal canadenc d'aprofitar la seva fortalesa financera per intervenir en àrees de jurisdicció provincial, atesa la feblesa econòmica de les províncies. Doncs, això és exactament el que ha fet Caldera amb la seva famosa llei de marres, com sempre, portant la manipulació a les seves darreres conseqüències. Probablement aquí ha tingut un paper destacat la inefable Carme Chacón, col.lega meva i canadianista de pro. Però ERC també l'ha espifiada amb el tema de la provocació feixista de Martorell. Com sempre, volent-se perdonar el seu passat, els seus altaveus mediàtics, van menysprear el que ells anomenen independentisme freaky, i es van desmarcar del tot. Després, quan la televisió ha deixat en evidència com els del PP intentaven coartar el dret fonamental d'expressió i manifestació mitjançant la violència física, han quedat en evidència. Vaja que s'han hagut de menjar el seu anti-freakisme amb patates. Total, tres cagades de manual.

Però tornem a en Madí. Ara que deu estar en estat orgasmàtic, més li valdria vigilar que ni el sector negocis, ni per descomptat el sector ultra (llegeixi's Duran i Lleida) li treguin la glòria. En Madí, pot ser el que es vulgui, segurament és el que es diu un maquiavel. Però és un maquiavel dels nostres, vull dir que és d'aquell sector d'independentistes de dretes que tradicionalment no han destacat gaire, perquè sempre s'ha dit que l'independentisme és d'esquerres o no és independentisme. Jo mai he estat d'acord a considerar Catalunya com una nació d'esquerres. Aquesta ideologització de la nació és totalment falsa. És més, és totalment antimarxista. Les nacions són els escenaris on té lloc la lluita de classes, i aquella classe que aconsegueix ser identificada com a classe nacional és la que acostuma a guanyar, perquè aconsegueix que els seus interessos particulars siguin percebuts per una major part de la ciutadania com a interessos nacionals, col.lectius. Això és el que va fer durant molts anys el pujolisme a la CAC, i també, a Ecspanya, el felipisme. Però de qui ha d'anar amb més de compte el maquiavèlic Madí és del propi Artur Mas. És de sobres conegut que molts líders acostumen a carregar-se als seus col.laboradors més estrets, un cop ja els han utilitzat i han aconseguit les seves fites. I Mas s'ho juga tot en aquestes eleccions, ja ho he dit en posts anteriors. Si guanya, probablement el que primer farà serà carregar-se aquells a qui els deu el càrrec. I el primer d'aquests és, sense cap mena de dubte, en David Madí. Quedes advertit.

Per acabar dues anècdotes personals amb el Madí. La primera és que dec ser l'única persona -ho això m'agrada pensar- que s'ha atrevit a expulsar-lo d'una assemblea d'estudiants independentistes que vam celebrar a l'Autònoma fa una pila d'anys. Sí, sí, el vaig fer fora perquè feia d'espieta del seu sindicat estudiantil. No era de rebut que la competència sabés quins eren els nostres plans, oi? Doncs el vaig fer fora.

Dos. Més recentment, el vaig convidar a participar en un debat universitari. Jo hi feia de moderador i ell havia de fer una intervenció d'uns deu minuts. Hi havia altres oradors. Abans de l'acte, ens vam trobar tots en el despatx del degà de la Facultat per fer un cafè i petar la xerrada. Doncs bé, llavors vaig cometre l'error -sí algun en faig, d'error- de deixar-li llegir una part de la meva intervenció que tenia preparada. El tio va treure el bolígraf i va començar a apuntar. Jo no hi vaig parar compte. Però després quan li tocà intervenir a l'acte, bàsicament la meitat del seu discurs no va ser altra cosa que les notes que havia pres del meu paper. Em va fer una afusellada de manual! I sense que li caigués la cara de vergonya, perquè no en té, va dir les mateixes paraules que jo tenia preparades per dir per iniciar el debat posterior amb els alumnes. Total que vaig haver d'improvisar. Per sort, per mi, això no m'és cap problema.