LA REESTRUCTURACIÓ DEL CAPITALISME ECSPANYOL

A ningú no se li escapa que els darrers moviments empresarials a l’Estat ecspanyol, relacionats principalment amb el sector energètic (electricitat, gas), són preses de posició de cara als enormes canvis que s’aproximen en el context europeu i global d’aquest sector.

Concretament, a escala europea, estem assistint a una veritable ofensiva de Rússia per esdevenir el gran proveïdor de recursos energètics a l’Europa rica. Un oferiment que, per descomptat, comporta un preu polític: el suport o, si més no, la no crítica als actuals governants de Rússia. Putin, per descomptat, vol impedir que la comunitat internacional, en general, i l’europea, en particular, fiquin els nassos en els seus afers interns (llegeixi’s, Txetxènia). I ho està aconseguint gràcies a una política de comprar voluntats i influències, com el patètic cas de l’ex-canceller alemany Gerhard Schroeder. L’aposta del Kremlin és que els europeus acabin depenent dels recursos energètics russos, fet que li permetria assumir un protagonisme estratègic enorme.

Això no obstant, més enllà de la dimensió europea, hi ha el pols entre Xina i els Estats Units per controlar els recursos energètics mundials al llarg del segle XXI. L’enorme ritme de creixement econòmic del gegant asiàtic, requereix cada cop més recursos energètics, tals com el petroli i el gas, o altres productes claus per sostenir-lo, tals com el ciment. Aquest pols es trasllada arreu del món: des de l’Àfrica a l’Amèrica Llatina, passant per la pròpia Àsia. En aquest context, els xinesos estan teixint aliances estratègiques no només amb la pròpia Rússia, sinó també amb Veneçuela o l’Iran, països exportadors de petroli, de manera que els americans veuen com el seu competidor més directe, acumula suports.

Per contra, els Estats Units estan fracassant en els intents d’aconseguir un Afganistan i un Iraq amics i oberts als interessos empresarials americans i aliats, per on s’han de construir estratègics gasoductes, arran de la resistència armada, bàsicament de caire islamista, que es troba plenament activa. Per altra banda, el desenllaç de la guerra al Líban, amb la retirada israeliana dels territoris ocupats, també ha estat considerat un contratemps important, si bé en aquest cas qui ha fracassat ha estat aquesta gran peça estratègica amb què compta Washington per fer de guardià dels seus interessos més delicats a la regió, com és l’Estat d’Israel, a més a més de Turquia.

Si tenim en compte aquesta doble dinàmica: europea i global, podem comprendre millor perquè el sector energètic ecspanyol s’està reestructurant. Volen preparar-se davant l’eventual arribada de l’amic rus al mercat energètic ecspanyol. Certament, a diferència d’altres estats europeus, l’ecspanyol s’ha beneficiat de les exportacions gasistes del Magreb, com es prou conegut. Una característica en la qual empreses amb seu a Catalunya han tingut un protagonisme capdavanter. Però aquesta especificitat ecspanyola, segurament, acabarà desapareixent, sobretot si Rússia i la Unió Europea, malgrat les diferències que les separen, acaben per fer un exercici de realpolitik i es converteixen en aliats estratègics. Una eventualitat que significaria un contratemps important a la dimensió trans-atlàntica de la política europea. Ras i curt significaria també reduir una mica més l’aliança històrica amb els Estats Units.

En aquest escenari, tothom és conscient que les empreses energètiques han passat a assolir una importància estratègica de primer nivell, i és per això, per les expectatives que generen, que s’han convertit en les grans proragonistes de les darreres setmanes: fusions, OPES, contr-opes, però també acomiadaments massius i un increment de la precarització laboral, han estat a l’ordre del dia.

Uns moviments empresarials que han vingut protagonitzats per les grans empreses de la construcció ecspanyoles, empreses que disposen d’enormes quantitat de capital, producte del boom immobiliari i de les contractacions públiques dels darrers anys. És així com, atretes per l’olor de la “sang” les empreses constructores s’han llançat a una cursa boja d’adquisicions d’empreses energètiques.

En definitiva, doncs, les empreses energètiques ecspanyoles, davant les perspectives generades en el context europeu, s’han convertit en un objecte del desig dels grans grups empresarials ecspanyol, de manera que la concentració del poder privat a l’Estat ecspanyol és cada cop més intensiva. Es tracta a més d’una concentració que reforça Madrid com a metròpoli ecspanyola i margina sistemàticament els intents de crear grans grups empresarials amb seu a Catalunya. De fet, l’economia catalana està patint un procés accelerat de pèrdua de valor afegit i un increment de les activitats de serveis i oci en detriment de les de recerca i coneixement.

Tot apunta a que a la Catalunya ecspanyola se li ha assignat el paper de la Florida -o el Cancun- d’Europa, i no el de la Finlàndia del Mediterrani. Amb mafiosos russos i d’arreu del món ben connectats amb la classe política indígena. Aviat, Barcelona serà Gaudí’s City, com Figueres ja és Dalí’s City, i els Pérez, Botin, Entrecanales, Polanco, Koplowicz de torn s’apropiaran del territori, com ja ho ha fet P. Jeta Ramírez amb la seva piscineta, amb la benedicció del PSOE. Un futur preocupant, però està en les nostres mans evitar-lo.