MISCEL.LÀNIA

Un cop exhaurits els actes de l'aniversari, només em queda agrair les moltes mostres de suport que he rebut aquests darrers dies en resposta al post anterior, el número 500 d'aquest bloc. Com sempre, una part important dels missatges que he rebut són correus electrònics, per la qual cosa no queda constància en l'apartat de comentaris del bloc. Ja he dit moltes vegades que seria més interessant que en comptes d'enviar-me correus a mi, els pengéssiu en el bloc. Però no hi ha manera. Constato que els que s'inclinen més pel correu electrònic són la gent de la meva quinta, és a dir, els que tenim entre 35 i quaranta pocs anys. Per contra, els més joves, no s'estan de punyetes i pengen la seva opinió en el bloc. És interessant, tenir present aquest comportament diferencial, si més no des d'una perspectiva sociològica.

LA FAMÍLIA AL PODER
Dit això, i disculpeu-me pel tarannà acadèmic de la reflexió, passo a exposar algunes temes que darrerament m'han interessat. El primer, per raons òbvies, és que constato, també que la família, la meva, comença a ocupar poder. Si més no, això és el que vaig pensar, quan em vaig assabentar que la meva cosina, la Montsita, que és com l'anomenàvem quan érem crios, ha passat a ser la nova directora de TVE a Sant Cugat. Moltes felicitats! No vull semblar oportunista, però, he de confessar que ella va ser la primera nena que em va atraure, i això que no tenia ni deu anys! Llàstima, però, que en fa més de trenta que no ens parlem. Ja se sap, coses de família. Oi que m'enteneu?

Això no obstant, torno a constatar que la meva infantesa a Vilassar de Mar, s'està convertint en un autèntic trampolí cap a la fama: que si l'ara alcalde de Barcelona, que si la nova directora de TVE a Sant Cugat... i jo ni un kiko. Bé, paciència. Per un altre dia, deixo les històries i les hòsties amb els fills d'en Núnez, quan encara no era president del Barça, i es feien un fart de cantar cara al sol.

La Montsita, treu la cadira a un autèntic dinosaure de l'espai PM (politicomediàtic) català. En Joan (Juan) Tàpia. Quin un! Mà dreta d'en Serra en els seus moments gloriosos. Se li ha acabat la bicoca i xupar pantalla per la cara. No el planyo, segur que avui mateix, ja en té una altra.

EL PODER DELS AMICS
Bé, però si no tens poder, com a mínim procura tenir amics. Si fa unes setmanes ja vaig publicar una foto d'un dinar de germanor a Berga, ara, la foto adjunta recull un moment del sopar del dissabte passat, al restaurant Portofino d'Arenys.

L'àpat va tenir lloc després de la presentació del llibre d'en Josep Xaubet, Sociologia de la Guerra Revolucionària a Mataró (1936-39), que es va fer en una coneguda llibreria de la localitat. És un llibre del qual ja ens en vam fer ressò en aquest bloc. Jo, com els quefes, vaig fer tard, i vaig arribar tot just a l'hora de seure a taula.

Per cert, ara que parlo d'en Xaubet, us recomano la pàgina web del Grup d'Historiadors Jaume Compte, del qual també formo part i que anem fent el que bonament podem.

UNA FOTO OPPORTUNITY?
Aquesta foto ha guanyat un premi molt important, no sé ben bé quin. Ho podria buscar però em fa mandra, i a més no és estrictament rellevant pel que diré. Es tracta d'una composició que fa l'efecte d'estar preparada. En mig del Líban destruït per les bombes israelianes, un cotxe descapotable d'època, conduït per un manso al qui acompanyen diverses noies que semblen extretes d'un book d'una agència de models. I elles, vinga a fer fotos amb les seves càmeres digitals o els mòbils... I si baixéssiu del cotxe i ajudéssiu una mica? Fins i tot després ho podríeu explicar als periodistes i encara us donarien un premi a la solidaritat! Quants en manté, la farina!