A la blogosfera no hi ha ordenances de cinisme, Sr. Bassas

Jo a aquesta patuleia dels cristians pel socialisme no els trago, perquè sempre he considerat que són gent molt covarda. Es pot ser socialista, encara que no se n'exerceixi, i es pot ser catòlic, encara que tampoc se n'exerceixi. És legítim ser una cosa o l'altra, però no les dues alhora. Des del meu particular punt de vista, i sobretot, des de la concepció que jo tinc del que és una cosa i del que és una altra, són incompatibles. Com l'aigua i l'oli. Per això sempre he considerat que tots aquests moviments pretesament de base que combinen aquests dos plantejaments, estan formats per individus, en la seva major part, covards, que van pel món com equilibristes que tenen una doble xarxa. Si cauen pel cantó esquerra, doncs una xarxa els salva, si cauen pel cantó dret, una altra xarxa els salva. Cap problema, doncs.

El problema, però, d'aquesta genteta és que aquesta (aparent) seguretat psicològica els dota d'un profund dogmatisme ideològic. Es creuen el centre del món, es creuen imprescindibles, assumeixen una actitud política de croat, de missioner, d'inquisidor, en lluita permanent contra l'infidel, contra el bàrbar... contra el salvatge. Quan un individu d'aquesta mena toca cuixa, i sempre la toquen, perquè no tocar-la els ocasionaria un desequilibri emocional irreversible, es converteixen en autèntics martillos de herejes i es llancen amb cos i ànima (mai millor dit) a la destrucció total i completa de l'enemic -que no adversari.

Aquesta reflexió ve a tomb arran d'un cas de manual que reprodueix aquest esquema. Cosa no del tot difícil atès que aquests neo-inquisidors no poden viure si no tenen un manual que els instrueix en la seva actuació quotidiana. Em refereixo no a en Mossèn Bassas de Catalunya Ràdio, sino a en Ramon Bassas de Mataró, el comissari polític del PSC a la capital del Maresme, i ben probablement de tota la comarca. Es tracta del típic xaval catòlic i d'esquerres, que a mi tan em rebota. He de dir que no el conec personalment, però alguns companys me n'han parlat, i no me n'han dit precisament floretes. He llegit el seu bloc, i no cal dir que quan ja portes dos o tres posts llegits no cal continuar més, ja el tens apamat i saps del cert que la possibilitat que et sorprengui és zero.

Bé, doncs el tal Bassas, em diuen, com no podia ser altrament, s'ha erigit en el gran inquisidor de l'ordenança del cinisme a Mataró i està massacrant la dissidència política amb multes estratosfèriques i amb un assetjament policial sense precedents contra l'independentisme combatiu i, en general, contra els moviments alternatius. I això amb el vist-i-plau d'ERC, que ja té delicte! Per sort encara a la blogosfera no són aplicables les ordenances de cinsme, perquè altrament, ja saltaria el Bassas de torn per intentar coartar la llibertat d'expressió. L'objectiu d'aquesta pressió sistemàtica és acoquinar, silenciar, atemorir, posar contra la paret els moviments de protesta i de crítica. Les multes que s'han imposat -que arriben als milers d'euros, així com els abusos d'autoritat per part de la Policia Local, intenten desactivar qualsevol alternativa de poder popular.

El cert és el modus operandi d'aquesta genteta és més vell que l'anar a peu. Es tracta de ser fort amb el dèbil i dèbil amb el fort. És a dir, que de la mateixa manera que es pretén ofegar la dissidència política, i de forma molt especial, no cal dubtar-ho, l'indepenentisme combatiu, de l'altra hi ha una submissió total a les directrius de les grans corporacions, sobretot immobiliàries, especulatives i comercials (El Corte Inglés, per exemple).

En el fons, no tinc cap dubte que davant la façana de duresa, hi ha una por cerval a l'ascens del moviment popular i democràtic. La seva duresa és signe de la seva feblesa. Per això, l'únic que ens ha d'importar és que les amenaces i els assetjaments no portin els sectors combatius a deixar-ho córrer i abandonar el camp de batalla. Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Fins que derrotem tots els Bassas que es fan i es desfan. Que els derrotarem.