dissabte, 21 d’abril de 2007

REVISTES QUE M'HAN IMPACTAT

Fa unes tres setmanes vaig escapar-me a l'Illa Diagonal. Al quiosc de premsa que hi ha a l'entrada de la FNAC em va cridar l'atenció la portada de la revista Vanity Fair, on apareixia en Toni Soprano (l'actor James Gandolfini) agafant per la cintura una xati. Com que tot el que tracta dels Soprano m'interessa (veure aquí, aquí i aquí), doncs vaig decidir comprar-la (més de 7 euros!). Tanmateix, des de que la tinc no ha passat un dia que no he llegit algun article sencer o en part. Val a dir que n'hi ha de llarguíssims. Però tots ells prou interessants: a banda de l'article dedicat als Sopranos, en ocasió de l'inici de l'emissió al canal HBO de la que sembla que serà la darrera temporada de la sèrie (86 episodis en total), he trobat tot un seguit d'articles altament interessants. Un sobre l'espia Litvinenko, emmetzinat suposadament per ordre de Putin o dels serveis secrets russos; un altre sobre els generals americans retirats crítics amb la Guerra d'Iraq; un tercer sobre els veterans alts càrrecs de les successives administracions nordamericanes, des de Truman; un sobre el Kurdistan autònom al nord de l'Iraq; i entre d'altres, tot un reportatge sencer sobre l'Illa d'Eivissa i la seva degradació a mans del cacic local, Abel Matutes. Com podeu veure, tot un seguit de temes prou interessants, i me'n deixo algun. Però al marge del contingut, el que em crida l'atenció és la qualitat de la publicació i l'enorme pes que té la publicitat, bàsicament amb fotos de ties espaterrants, cotxes i alguna cosa més. Sembla que sigui bàsicament una revista de publicitat amb articles entremig. De totes maneres, transmet una sensació de riquesa, de benestar, que fins i tot t'acaba xuclant i et fa sentir com si tot plegat ho tens a l'abast de la mà.

La veritat és que aquesta sensació de poder ja me l'havien transmesa altres revistes americanes prou conegudes. Per exemple, fa uns deu anys, em vaig enganxar, durant una temporada, a la revista George, que duia per subtítol "Not Just Politics as Usual". Va ser una revista impulsada fins a la seva tràgica i estúpida mort, per John John Kennedy, el fill de JFK. Es tractava d'una revista evidentment de política però en en embolcall de paper couché i amb una tirada publicitària idèntica a la que he esmentat a Vanity Fair. No sé si m'erro, però em sembla que precisament el que pretenia George és fer-li la competència. Objectiu que, no cal dir-ho, no se'n va ensortir.

Més o menys a la mateixa època, una altra revista em va cridar molt l'atenció, i em continua cridant. Em refereixo a Wired. És una publicació mundialment coneguda per ser la representant de la cibercultura més consumista, basada en els gadgets i en l'estil de vida de Silicon Valley. La veritat és que de Wired n'he tret articles molt interessants que he fet servir a les meves classes. Particularment em van interessar la sèrie sobre la New Economy. la classificació del Wired40, o els articles de la columna Netizen. Fins i tot vaig estar a punt de fer un article arran del seu 1oè aniversari, però finalment, ho vaig deixar córrer. De totes maneres, potser sí que acabaré fent alguna cosa al respecte. Aquí la publicitat se centra més en els temes de consum electrònics i informàtics, els mòbils i... els cotxes.

En definitiva, tres revistes que m'han impactat i que quan les compares amb les pretensioses revistes ecspanyoles, et fas un tip de riure pensant en com són d'imbècils i poca-penes els ecspanyols.

Etiquetes de comentaris: , ,

2 Comments:

Anonymous Anònim said...

venuts a la satisfacció....

el poder d'atrecció del dollar és imens però la cosa va 1 ric per cada 7 pobres...

endavant les atxes....

a1

23 d’abril de 2007 a les 12:57:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

fatxendes

Terra Lliure torna a la TeVa3

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/299624/index.php

23 d’abril de 2007 a les 13:03:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home