LA FI DELS BLOCS?

Acabo de llegir l'article de Paul Boutin a Wired, que porta per títol Twitter, Flickr, Facebook Make Blogs Look So 2004, i on planteja que, decididament, l'era d'or dels blocs, de la blogosfera comença a arribar a la seva fi. Molts blocaires de renom han plegat d'escriure i es passen a altres canals com poden ser el Twitter, el vídeobloc, el Flickr o el Facebook.

Una de les principals raons que al.leguen els blocaires per deixar-ho córrer és la pèrdua de la personalitat, en el sentit que a hores d'ara els blocs més llegits ja no són els dels blocaires individuals, que transmetien autèntic i propi, sinó els blocs col.lectius, que pengen 30 posts diaris (a l'estil The Huffington Post, per entendre'ns).

Una altra raó al.ludida és l'efecte distorsionador dels comentaristes que insulten i toquen el que no sona. Clar que això té diverses solucions. Moderar els comentaris, o fer que el bloc sigui d'accés privat, no públic. La primera solució, però, pressuposa haver d'esmerçar temps en la moderació, tasca que pot ser feixuga si se'n reben molts. La segona, limita considerablement l'impacte del bloc, ja que només el podran llegir aquelles persones que l'autor conegui o que les hagi acceptat.

Finalment, una tercera raó que esmenta, és de caràcter tecnològic. Quan el 2004 es produeix el boom de la blogosfera (als Estats Units, naturalment), aquí trigarà una mica més, com sempre, les descàrregues de vídeo i àudio no eren tan senzilles, ràpides com ho són ara, per la qual cosa, el text predominava clarament sobre el multimèdia. Ara això ja no és així, i cada cop més els blocs amb predomini de text (text-heavy) són rebutjats pels lectors, sobretot entre els més joves.

Bé, en termes generals, estic bastant d'acord, en el sentit que tot sembla indicar que s'evoluciona cap aquesta direcció. La qual cosa no vol pas dir, necessàriament que m'agradi.

Darrerament he estat enganxat bastant al Facebook, sobretot d'ençà que vaig crear dues causes que han tingut un èxit, jo diria que brutal (per als meus estàndards, si més no).

De la primera d'aquestes causes ja en vaig parlar en un post anterior. Es tracta de la World Coalition for Catalonia Independence, a la qual, aquest dissabte s'ha arribat als 2000 amics! Una passada! Penso que el seu creixement exponencial durant els mes d'octubre demostra que el Facebook a casa nostra està expandint-se d'una manera sense precedents, com mai en els anteriors mesos.

L'altra causa que m'ha tingut ocupat és la que porta per nom Maken Geen Fouten: Oleguer is Catalaans, niet spaans, escrit en holandès, i que traduït, vol dir No t'equivoquis: Oleguer és Català, no espanyol. Aquesta causa a hores d'ara compta amb uns 225 amics, la majoria catalans, però ja comencen també a afegir-se d'holandesos.

Naturalment, convido els lectors d'aquest humil i senzill bloc a entrar a Facebook i apuntar-se a les dues causes. Molts ja ho heu fet, i us ho agraeixo càlidament.

Per altra banda, la lectura de l'article de Boutin, m'ha portat a reactivar el meu compte al Twitter, que el tenia mig abandonat d'ençà que el vaig obrir el mes de febrer passat, si no m'equivoco. La veritat, escriure missatges que com màxim comptin amb 150 caràcters resulta bastant frustrant. Però m'ho prenc com un repte. A més acabo de descobrir que també els puc enviar des del meu nou i flamant iphone 3G de 16 GB (foto), la qual cosa segur que facilitarà molt que em tregui la mandra d'escriure missatgets, que fins ara he tingut. En aquest sentit, he afegit en la barra esquerra d'aquest bloc, una secció de Twitter Updates, on aniran apareixent tots els missatges que escrigui d'ara en endavant. Qui sigui tan massoca per voler seguir-me al Twitter, ho pot fer clicant a l'enllaç Follow me on Twitter.

Bé, no sé si ara em convertiré en un malalt de Facebook o de Twitter, com de fet he estat aquests darrers anys un malalt de bloc. El que sí que puc dir és que, de moment, no se m'ha passat pel cap, deixar la blogosfera. Ho sento, encara m'haureu d'aguantar una mica més. Sí que és cert que si persisteixo en la publicació de posts llarguíssims, com aquest, per exemple, segurament la meva audiència potencial serà sobretot personal de la meva quinta o lleugerament més jove -posem trenta o trenta-cinc anys cap amunt- però ni pensaments de fer forat entre els crios (amb carinyo i de bon rotllo) més joves.

I és que jo, la veritat, no em veig fent un videobloc on em gravi a mi mateix teoritzant sobre el món, el país o sobre si avui em fa mal de cap, tinc mandra de treballar o si m'he discutit amb la parenta... però, com sovint es diu, mai diguis mai...

REVISTES QUE M'HAN IMPACTAT

Fa unes tres setmanes vaig escapar-me a l'Illa Diagonal. Al quiosc de premsa que hi ha a l'entrada de la FNAC em va cridar l'atenció la portada de la revista Vanity Fair, on apareixia en Toni Soprano (l'actor James Gandolfini) agafant per la cintura una xati. Com que tot el que tracta dels Soprano m'interessa (veure aquí, aquí i aquí), doncs vaig decidir comprar-la (més de 7 euros!). Tanmateix, des de que la tinc no ha passat un dia que no he llegit algun article sencer o en part. Val a dir que n'hi ha de llarguíssims. Però tots ells prou interessants: a banda de l'article dedicat als Sopranos, en ocasió de l'inici de l'emissió al canal HBO de la que sembla que serà la darrera temporada de la sèrie (86 episodis en total), he trobat tot un seguit d'articles altament interessants. Un sobre l'espia Litvinenko, emmetzinat suposadament per ordre de Putin o dels serveis secrets russos; un altre sobre els generals americans retirats crítics amb la Guerra d'Iraq; un tercer sobre els veterans alts càrrecs de les successives administracions nordamericanes, des de Truman; un sobre el Kurdistan autònom al nord de l'Iraq; i entre d'altres, tot un reportatge sencer sobre l'Illa d'Eivissa i la seva degradació a mans del cacic local, Abel Matutes. Com podeu veure, tot un seguit de temes prou interessants, i me'n deixo algun. Però al marge del contingut, el que em crida l'atenció és la qualitat de la publicació i l'enorme pes que té la publicitat, bàsicament amb fotos de ties espaterrants, cotxes i alguna cosa més. Sembla que sigui bàsicament una revista de publicitat amb articles entremig. De totes maneres, transmet una sensació de riquesa, de benestar, que fins i tot t'acaba xuclant i et fa sentir com si tot plegat ho tens a l'abast de la mà.

La veritat és que aquesta sensació de poder ja me l'havien transmesa altres revistes americanes prou conegudes. Per exemple, fa uns deu anys, em vaig enganxar, durant una temporada, a la revista George, que duia per subtítol "Not Just Politics as Usual". Va ser una revista impulsada fins a la seva tràgica i estúpida mort, per John John Kennedy, el fill de JFK. Es tractava d'una revista evidentment de política però en en embolcall de paper couché i amb una tirada publicitària idèntica a la que he esmentat a Vanity Fair. No sé si m'erro, però em sembla que precisament el que pretenia George és fer-li la competència. Objectiu que, no cal dir-ho, no se'n va ensortir.

Més o menys a la mateixa època, una altra revista em va cridar molt l'atenció, i em continua cridant. Em refereixo a Wired. És una publicació mundialment coneguda per ser la representant de la cibercultura més consumista, basada en els gadgets i en l'estil de vida de Silicon Valley. La veritat és que de Wired n'he tret articles molt interessants que he fet servir a les meves classes. Particularment em van interessar la sèrie sobre la New Economy. la classificació del Wired40, o els articles de la columna Netizen. Fins i tot vaig estar a punt de fer un article arran del seu 1oè aniversari, però finalment, ho vaig deixar córrer. De totes maneres, potser sí que acabaré fent alguna cosa al respecte. Aquí la publicitat se centra més en els temes de consum electrònics i informàtics, els mòbils i... els cotxes.

En definitiva, tres revistes que m'han impactat i que quan les compares amb les pretensioses revistes ecspanyoles, et fas un tip de riure pensant en com són d'imbècils i poca-penes els ecspanyols.