dilluns, 9 de juliol de 2007

LONDRES (O LONDRA)

Ahir vaig tornar, a les onze del vespre, de la meva estada de quatre dies a Londres (o Londra). Al marge del fet acadèmic, del qual parlo aquí, l'estada ha tingut fets positius i negatius.

Comencem pels negatius: Londres era una caos. Que si el Tour, que si Wimbledon, que si Silverstone, que si no sé quin concert ecologista, que si Genesis... total, un merder enorme i el metro ple de gom a gom i l'estació de Mile End, la més propera a la Universitat on ens hem aplegat, tancada per un descarrilament. Per acabar-ho d'adobar, el segon aniversari del 7/7, amb les típiques reaccions de falses amenaces de bomba, desallotjament d'estacions, tancament de línies, etc. Torno a dir-ho, un total i complet caos. Per últim, els Dragons Catalans, van perdre amb el Twickenham Stoop per 30-22, en el campionat de la Super Lliga XII de Rugby a 13, tocant a Londres.

Els positius han estat les coneixences que he fet o que he retrobat després de molt temps sense veure-les. Em refereixo, i disculpeu si em deixo a algú a la Llum, la Laura, el Josep-Anton, la Laia, la Núria, el Guillem, la Marta, la Isabel, l'Ivan, el Martí, la Roser, l'Anna (amb nen incorporat), gent que viu arreu de la nostra Pàtria o fins i tot fora, fent de lectors de català, i que contribueixen sense cap mena de dubte a fer un país més savi, més culte i en definitiva més digne. També he tingut ocasió de sopar amb el Vicent i l'Assumpció, amb en Josep i en Miquel i de fer-la petar amb l'Imma i la Monsterrat. Aquesta darrera, per cert, va ser membre del tribunal de la meva tesi doctoral.

Un altre fet positiu ha estat retrobar-me amb el Leandro i la Maria Isabel, dos germans, i el marit d'aquesta, en John. Als dos últims feia 25 anys que no els veia: 25 ANYS! Sembla mentida. El Leandro i la Mary, són fills del Sr. Leandro i de la Isabel, tots dos ja morts (el 2005 i el 1998, respectivament). El Sr. Leandro era un lleonés que va lluitar contra el feixisme a la península ibèrica, als fiords de Nàrvik i a les platges de Normandia. Va fer dues guerres i jurà que mai tornaria a l'estat ecspanyol (si bé ell, naturalment, l'anomenava de diferent manera) mentres visqués el dictador. I com no podia ser d'una altra manera, va complir la promesa. Els darrers anys de la seva vida va comprar una casa al Mar Menor i el matrimoni hi passava mig any. La Isabel, la seva dona, és la connexió entre aquesta família i la meva. De molt jove va emigrar de Castella a Barcelona i va fer-se càrrec de la meva mare, encara una nena, mentre la meva àvia, vídua des del 1940, treballava en acadèmies i en despatxos per guanyar-se la vida. Durant uns deu anys, la Isabel va passar a ser una més de la família, formada per tres dones i fins i tot li tocà "fer de carrabina" quan la meva mare va començar a sortir amb el meu pare. Probablement aquesta és una de les raons que expliquen que la meva mare parlés més castellà que català. A més a més de les monges franceses, que reprimien qualsevol diàleg en català, és clar. Quan finalment la Isabel se n'anà de casa de la meva àvia, optà per tornar a emigrar, aquest cop a Anglaterra. Allà va conèixer el Sr. Leandro, es van casar i van tenir els dos fills abans esmentats. L'última vegada que els vaig veure, al matrimoni, va ser ara fa 10 anys. Eren gent entranyable i tots dos tenien un profund respecte per Catalunya. Quan el Sr. Leandro va morir no va voler cap cerimònia ni cap símbol religiós. Va mantenir-se ferm fins al final.

Ahir diumenge, pel matí, el Leandro fill i jo mateix vam anar al North Sheen Cemetery a deixar-hi unes flors. És un lloc agradable i civilitzat, no com d'altres. Molts dels morts eren d'origen irlandès. També n'hi ha de polonesos i hongaresos. Un cop enllestida la feina floral li vaig suggerir al Leandro que cantéssim la Internacional. Però ell va dir que al seu pare no li hauria semblat una bona idea que el morts, són morts i punt i que cal deixar-los en pau. Per què sempre han de ser uns els que obliden? I no uns altres, com el malparit d'en Garcia Gascó (sí, amb accent, desgraciat!)? Tanmateix, jo la vaig cantar, interiorment. En català, per descomptat. Sóc internacionalista, però no imbècil.

Etiquetes de comentaris: ,

1 Comments:

Anonymous Guillem said...

Hola Josep,

Curiosament vaig coincidir amb els Dragons Catalans, a l'avió que ens retornava a Girona ("Sem de Perpinyà!", em deien).

Uns van seure al meu costat i malgrat la derrota estaven contents; tant, que quan vam aterrar tots plegats, de punta a punta d'avió, van cantar els Segadors. Imagina't les cares dels passatgers.

Una abraçada i fins aviat!

11 de juliol de 2007 a les 19:40:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home