"DEFECTE MARÍN"

La veritat és que avui no tenia pensat escriure al bloc. Volia descansar tot veient els freakis ecspanyols fotent el xorra. Però la lectura digital dels diaris m'ha tornat a crispar. Dos articles, dos, m'han indignat.

Un és el del provocador nat, l'Antoni Puigverd, és un tipus més fals que un duro de sis pessetes. Tot en ell és artificial. Sota la capa d'escriptor mesurat, de formes cuidades, de veu suau i modulada, de seny a prova de bomba, s'amaga un manipulador com una casa de pagès. Avui se li ha vist, massa, el llautó. Posar en Joan Laporta al mateix nivell que determinats personatges, diguem-ne, pintorescos, demostra l'odi profund que l'esquerra caviar, l'esquerra pija, sent per ell. I dels informes de la Generalitat i de l'Ajuntament, no diu res. Silenci. Omertà. No vull incidir més en aquest article destraler i que trenca amb la imatge ponderada que ens vol vendre quan surt a la televisió. Puigverd, ets més fals que un duro de sis pessetes, nano! Que en Laporta us està posant del nervis, i pregueu perquè arribi la seva sortida del club. Tot arriba, ja no falta gaire. Però tu tranquil, sempre tindràs La Vanguardia per dir pestes de l'independentisme en general, i de Laporta, en particular. I a més, et paguen!

Però si l'articlet d'en Puigverd és fins a cert punt negligible, producte de la típica rebequeria del pijo independentistafòbic, molt més preocupant, és la peça escrita pel professor de la UAB, Enric Marín, a El Periódico de Catalunya. Vull dir per endavant que sempre he considerat en Marín i el seu partenaire de facultat, i actual conseller de cultura, Joan-Manel Tresserras, dos dels meus intel.lectuals de referència. Però és clar, l'aposta que feren per acompanyar en Carod i convertir-se en els seus maitres à penser els ha cremat més que un misto. I no entro en detalls, perquè em sap greu.

L'articlet de marres, comença amb el típic i tòpic paral.lelisme amb el PI. A veure si ens entenem: hi ha una diferència abismal entre tots dos que considero que és clau. El PI sorgeix en un context en el qual ERC estava a punt de fer el gran salt endavant, aprofitant la debacle pujolista de la darrera legislatura (1999-2003), caracteritzada pel pacte de sang entre CiU (Pujol) i el PP. Vull dir que era una opció en ascens, com es va demostrar en les eleccions del 2003 i del 2004.

El sorgiment de Reagrupament, per contra, es dóna en un context caracteritzat per la caiguda lliure d'ERC d'ençà el 2006. És un partit que fins fa poc pensava que obtindria uns resultats catastròfics, però és que cada dia que passa, em convenço més, que pot arribar a desaparèixer del Parlament del parc. És a dir, a ser extraparlamentari. No és conya, no. Ha aconseguit tenir més ex-votants que votants i continua la tendència down-down sense cap tipus d'aturador. Només ha faltat la decapitació d'en Carod-Danton, per en Puigcercós-Robespierre, per certificar la seva pràctica defunció. Ara ERC és com aquella gallina que, quan li han tallat el cap, encara camina uns quants metres... De manera que comparar el PI i Reagrupament, és com comparar un ou amb una castanya.

Però on Marín demostra que portar massa temps colze a colze amb els sociates, contamina el cervell i fins i tot el bon gust és en el tercer apartat de l'article on, vés per on, segueix l'estela d'en Joan Ferran i compara Carretero amb... Umberto Bossi, sí senyor. Quina enorme, quina brutal decepció, Enric. Quina pena i quina misèria. Com es pot arribar tan baix? (Resposta, anant al llit amb els sociates, és clar, tot s'encomana). Si vols discursos populistes, vés al carrer Nicaragua o a Ferraz, o a la Plaça Sant Jaume o a la Moncloa. Però no el busquis en un discurs que és tot el contrari del populisme: un discurs que es fonamenta en els grans discursos polítics que reivindiquen la Llibertat i la Independència, i que no es basen en excuses de malpagador. Un relat que no combrega amb les rodes de molí dels portaveus mediàtics.

La cirereta la trobem en la seva previsió de diputats per a Reagrupament -entre dos i cinc, vaticina- i la referència inevitable a la suposada "fragmentació" del vot sobiranista. Eheheheh, l'acudit seria bo si no fos que fa pena. Pel que fa al nombre de diputats, ja ho comprovarem en el seu moment. Ara, això de la "fragmentació", és una conya. Aquí, l'únic que ha fragmentat és la direcció calabresa, que ha aconseguit que centenars de milers de patriotes catalans deixessin d'anar a votar! Aquesta és la veritable "fragmentació"!

Bé, tot plegat un despropòsit monumental. El cas del binomi Marín-Tresserras, és exemplaritzant de com dos acadèmics de prestigi poden arribar a vessar-la quan juguen a la política professional. És una lliçó que cal tenir molt present i intentar no repetir-la. Pel bé de la Universitat, i pel bé del país, és clar.