dijous, 1 de juliol de 2010

LA DISSOLUBILITAT D'ECSPANYA, UNA EVIDÈNCIA PALMÀRIA

La història del nacionalisme ecspanyol és plena de trampes i enganys. La més gran de totes és la de la suposada indissolubilitat de la Nació (sic) ecspanyol. A veure si ens entenem: la història ens demostra fefaentment que Ecspanya és la nació més soluble del món mundial. Un exemple?


L'any 1812, la suposada "Nació espanyola", la formaven persones d'ambdós costats de l'Atlàntic. Bé pocs anys després, prop del 90% d'aquestes persones havien deixat de ser-ho (Foto: La declaració d'Independència de Veneçuela). Voleu un exemple més evident?

Per tal de subliminar aquest trauma, la historiografia nacionalista ecspanyola al llarg del segle XIX va anar oblidant els "altres" ecspanyols que ja no ho eren. A partir de la Restauració i sobretot a partir de la nova crisi del 1898, el nacionalisme ecspanyol es bolca en considerar Ecspanya en els seu límits actuals, a l'hora que orientava les seves ambicions colonials al Nord d'`Àfrica. També el catalanisme emergent es convertia en el seu particular enemic, rebrotant la històrica catalanofòbia, una ideologia de masses de l'ecspanyolisme que es remunta al segle XVII.

En definitiva, Ecspanya és dissoluble com un terròs de sucre. I per aconseguir-ho el camí més directe, el més ràpid és la Declaració Unilateral d'Independència (DUI), feta pels diputats i diputades escollits en una llista independentista transversal.

A ningú se li escapa que estem vivint moments cabdals que desembocaran en la formació d'una potentíssima candidatura que té l'ambició d'arrassar amb tota la patuleia dels darrers trenta anys.

Hi ha molta feina a fer, no ens podem ni desencantar ni desencisar.

Tothom per la Independència!