ECSPANYA ÉS CORRUPCIÓ, ECSPANYA ÉS CORRUPCiÓ

Les ràdios, els diaris, la TV, la xarxa van plenes de la nova batuda anti-corrupció en el món de l'esport ecspanyol... Anem a pams.

A veure, en els darrers anys, sobretot d'ençà de l'eufòria olímpica que es desferma el 1986 -tot i que alguns es remuntarien al 1982, amb la mascota idiota del Naranjito- i arriba al paroxisme el 1992, l'Estat ecspanyol ha tingut com a objectiu prioritari esdevenir una potència esportiva de primer nivell. Una categoria que ni per mida, ni per tradició, ni per res li correspon. I molt menys per potencial economicodemogràfic. Un país que precisament ha viscut d'ençà el 1986 del fons de cohesió europeus -a banda, és clar, de l'espoli que sotmet a Catalunya- no pot anar pressumint com un milhomes que és el més maco de la colla. Un país amb uns nivells d'atur brutals, amb una productivitat ínfima...Però els ecspanyols, no cal dir-ho, poden fer això i molt més.

Naturalment, aquest desfici per esdevenir Number One no tenia arrels sòlides, sinó que més aviat era -i és- una necessitat política. Es volia convertir l'esport ecspanyol en un referent tant a nivell internacional, com sobretot, a nivell interior... per combatre els projectes nacionals antagònics, i més concretament, el que té més força, que no és altre que el català.

Pels ecspanyols de les darreres dècades, doncs, l'esport ha estat una arma de nacionalització política, i no han estalviat esforços i diners en intentar-ho. El projecte, cal reconèixer-ho, els ha sortit bastant arregladet, amb un seguit de campions mundials que, com no podia ser altrament, han esdevingut referents mediàtics a escala global tant a nivell col.lectiu (La Roja), com a nivell individual (Gasol, Nadal, Alonso, Mengual....).

La culminació d'aquesta estratègia ja la va planificar el difunt feixista Samaranch, quan en una de les seves darreres intervencions públiques va demanar que es constituís un Ministerio del Deporte, i fins i tot va suggerir qui havia de ser el seu titular, l'ínclitJaime Lissavetsky.

Però és clar, tant ecspanyolisme desacomplexat i xulopiscines ha acabat de tocar la moral al personal internacional que, a diferència dels catalanets ecspanyolitzats votants de CiU, no beuen a galet totes les gràcies que surten de Madrid.

Des del món civilitzat, la pantomima patriotera ecspanyola ja cansa. Hi ha una tendència, més que evident, a traçar un paral.lelisme entre la política esportiva ecspanyola de les darreres dècades, i la dels règims totalitaris del període de la Guerra Freda. Una política que consistia en sublimar un desastre de país des de la perspectiva econòmica i social, amb una suposada potència esportiva. Quan veig la nena aquesta, la Mengual -per més inri, perica- no puc més que recordar la Nadia Comaneci...

I ara, s'ha vist clarament que, a l'igual que en els països totalitaris dels anys 60, 70 i 80, l'esport ecspanyol no és més que un femer de corrupció, de màfies, de delinqüència organitza, sota la benedicció de les autoritats polítiques, dels madamassos que quan moren se'ls reten homenatges públics enlloc de guardar un discret silenci.

El món civilitzat ja n'està tip de l'Ecspanya que va fardant per les cantonades. Li han pres les mides: res de Jocs Olímpics a Madrid, res de Copes de Món, no se'n refien, i amb tota la raó. Ecspanya és corrupció, i corrupció és Ecspanya... No debades és el paradís de les màfies ...

Això és Ecspanya, i els únics que no ho saben veuen sou els catalanets que voteu la perpetuació de la nostra submissió a aquesta gentussa.

D'aquí quatre anys, si encara existim, ja en tornarem a parlar...