Aquest article de David Miró a l'AVUI, en la seva edició del 28 de juny, és especialment repugnant, i mereix ser contestat de manera tranquil.la, però contundent.

A continuació reprodueixo l'article. Després ve la resposta meva.

"ERC i els Països Catalans

David Miró
davidmiro@correu.vilaweb.com

Tres dies després de les eleccions europees Josep-Lluís Carod-Rovira escrivia en aquest diari un article titulat ERC, feina feta on a propòsit dels resultats del seu partit al País Valencià i les Illes Balears deia: "Tothom, començant pels republicans, haurien de saber llegir bé els resultats i entendre que fer un front comú amb altres socis, per al 2007, amb l'objectiu de fer passar el PP a l'oposició ha de ser l'horitzó prioritari compartit". Resulta com a mínim sorprenent que més d'una dècada després de la implantació d'ERC en aquests territoris l'objectiu hagi de ser "fer un front comú amb altres socis" en lloc d'apostar per convertir-se en el referent principal de l'espai nacionalista valencià i balear. O és que Carod té problemes de consciència perquè sap que ha plantat la llavor de la divisió en el nacionalisme fins ara hegemònic, el que representa el Bloc Nacionalista Valencià i el Partit Socialista de Mallorca, i ha abocat els militants nacionalistes a un clima d'enfrontament civil irrespirable?
Resulta evident que una de les coses més importants que van passar el 13 de juny és que per primera vegada el nucli dur del nacionalisme valencià i balear es va partir gairebé per la meitat. 19.536 vots per al BNV i 15.882 a ERPV en un cas, i 9.375 per al PSM-EN i 7.564 per a ERC en l'altre. Hi ha casos paradigmàtics, com ara el de les ciutats de Castelló i a Manacor, on el vot nacionalista s'ha dividit pàcticament a parts iguals. On abans només hi havia una opció, doncs, ara n'hi ha dues.
El cas valencià resulta especialment dramàtic, ja que el nacionalisme no ha obtingut mai representació parlamentària en solitari. A les passades eleccions, el BNV va obtenir 114.000 vots, un 4,66%. Li van faltar 7.000 vots, just els que va treure ERPV. Aquest partit ha fracassat en dos aspectes clau: no ha sabut construir i transmetre un projecte coherent de país i, en segon lloc, ha renunciat a ocupar l'espai simbòlic del nacionalisme clàssic, que ha quedat en mans d'Eliseu Climent, i això és a la base mateixa de la considerable fuita de vots que ha patit.
Però sí que ha tingut èxit en un tercer aspecte: ha bastit l'organització humana més potent amb què mai ha comptat el nacionalisme valencià, un partit implantat a tot el territori i que a les passades eleccions municipals va aconseguir 300 regidors i 140.000 vots. Qualsevol analista polític consideraria un suïcidi renunciar a aquesta base per construir un projecte alternatiu i partir de zero en un país on justament el problema és la manca d'una massa crítica suficient per obtenir representació institucional i visibilitat social.

Maniobra des de Catalunya
Però aquest projecte alternatiu ja està en marxa i ha penetrat amb força. Això no es pot negar. El que resulta insultant des de l'òptica del BNV i el PSM és que aquesta maniobra s'hagi impulsat des de Catalunya i que ara el líder d'ERC faci una crida a la reconciliació, a la unió i a la pau eterna.
Si jo hagués hagut d'idear una estratègia per desactivar els nacionalismes valencià i balear durant uns quants anys no ho hauria fet millor. És l'ABC dels manuals de política aplicada a la destrucció de l'enemic. Provoca una escissió, finança-la, dóna-li protagonisme (un diputat a Madrid o un candidat europeu, per exemple?). Acusa els altres d'impurs, de traïdors, de venuts. I deixa que es matin entre ells. Quan se n'adonin, ja serà tard. ERC, feina feta. I tant que sí!"


RESPOSTA
Tal i com ja he dit en altres posts, els resultats d'ERC de les Illes i d'ERPV, són molt esperançadors. Per primera vegada tenim un partit polític que comença a implantar-se arreu de tot el territori nacional i fa bona la consigna de la Reunificació Nacional. La histèria que han generat uns percentatges encara minsos, cal atribuir-la a que marquen unes perspectives molt més ambicioses en les properes cites electorals, singularment en les autonòmiques del 2007. El suposat nacionalisme dels actuals dirigents del BNV, cal contextualitzar-lo si tenim en compte que un d'ells va declarar que la relació entre Catalunya (el Principat) i el País Valencià hauria de ser semblant a l'existent entre Alemanya i Àustria. A això jo li dic somniar truites. Per un motiu obvi, està més que demostrat que les opcions regionalistes (BNV i PSM) per elles soles no aixequen el vol. Només una estratègia unitària pot donar esperances al 40% del territori català. I no es tracta de fer maniobres "des de Catalunya". Aquesta afirmació només denota que el senyor David Miró és un exemple paradigmàtic de blaver del nord. De fet, hi ha molts més blavers al nord que al sud del nostre país. Coincideixo, això no obstant, en el fet que l'única aportació positiva és en l'àmbit local. Però analitzem-ho. En les eleccions locals, com tothom sap, les circumscripcions són els municipis, per la qual cosa és relativament senzill obtenir representació. Una altra cosa és en l'àmbit provinicial o illenc. Aquí l'existència de barreres com el 5% (cas valencià) fa molt difícil obtenir representació a un partit com el BNV, el missatge nacionalista del qual és de naturalesa regionalista i això l'allunya d'aquells i aquelles patriotes de les comarques del sud que això no ho veuen clar. Malauradament, això porta a molts a abstenir-se, mentre que a d'altres, en un exercici de pragmatisme poc intel.ligent, prefereixen votar opcions d'esquerra ecs-panyoles (sic) per evitar el triomf de la dreta, ecs-panyola també. Molts d'aquells que voten nacionalista a les locals, també votarien nacionalista a les autonòmiques si es presentés una opció realment nacionalista, d'esquerres i que té en la reunificació nacional, un dels seus trets d'identitats principals. I aquest és el rol que juga ERC-ERC de les Illes i ERPV. Tenint present l'actual visibilitat mediàtica dels líders d'ERC, i òbviament, la presència en el territori, no seria gaire difícil que ER obtingués diputats a les Corts Valencianes i no gens al Parlament de les Illes. Si això s'aconsegueix el 2007, seria un gran èxit per a tota la Nació Catalana. L'únic que s'hauria d'evitar és humiliar les opcions que, amb encerts i errors, han lluitat aquests anys per mantenir viva la identitat catalana en uns territoris sota una pressió duríssima d'un ecs-panyolisme cafre i feixistitzant. Cal ser ferms, per descomptat, i no tolerar cap mena de desviació "austriacista", per entendre'ns, però també cal ser hàbils i saber incorporar a centenars de militants i dirigents regionalistes i a milers de votants regionalistes al projecte unitari de reconstrucció i reunificació nacional. Després de molts anys, ara és possible!

PD. Que l'estratègia d'alliberament nacional ha de ser unitària, no pressuposa de cap de les maneres quina seria l'organització territorial d'una Catalunya lliure i reunificada, que podria ser perfectament federal. Però aquesta qüestió només es pot plantejar un cop s'ha assolit la llibertat, és a dir, la independència.