RESSENTIMENT ECSPANYOL (2005), COM EL SERBI (1989)

Portem unes setmanes d'autèntic histerisme ecspanyol que, després de la votació al parlament dels lleons del passat dia 2, s'ha convertit en una onada de ressentiment i de malestar que recorda d'allò més a les reaccions irades de la intelligentsia sèrbia l'any 1989. I tot plegat per quelcom tan light com és el nyap de nou estatut. El nacionalisme ecspanyol està sortit de mare. La manifestació d'aquest dissabte a Madrid és un exemple clar d'això.

Realment si hi ha una cosa patètica en aquest món és sentir un ecspanyol donant lliçons de democràcia i de constitució. Però si no tenen ni punyetera idea del que volen dir aquests conceptes!

També ha tingut lloc una manifestació blavera a València. És un bon senyal. Els ecspanyols ja veuen que el 2007 pot ser un any clau per netejar i desinfectar els governs autonòmics del País Valencià i les Balears-Pitiüses. I ja posen tota la carn a la graella per evitar-ho. L'activació del blaverisme és un recurs per evitar el fet que cada cop hi ha un patriotisme català més desacomplexat al País Valencià, i es tracta de lluitar pel control del carrer, de l'espai públic.

1.346
No és un número qualsevol. De fet és el nombre de treballadors de la SEAT que pressumiblement seran acomiadats. Motor de la indústria i del moviment obrer, els sociates la van privatitzar i la vengueren al grup Volkswagen. Durant els darrers anys, ha vist com la globalització i, més concretament, l'obertura cap a l'Est europeu, li complicava la vida.

La història de SEAT, és una de les històries de Catalunya dels darrers cinquanta anys. Qui no ha tingut mai un SEAT? La meva infantesa està lligada a aquesta marca: 600, 850, 1430 i 131 són els models que successivament vam tenir a casa, fins que vam fer el salt a altres marques. Encara recordo com el 1983 anava, de vegades, a la universitat amb el darrer dels models esmentats. Era un cotxe familiar de color verd fosc (si bé el primer automòbil que vaig tenir va ser un Citroën Visa, blanc).

Bé deixem-nos de sentimentalismes. No hi ha cap mena de dubte que aquesta crisi tindrà un gran impacte políticomediàtic i socioeconòmic. Donarà lloc a un devessall de notícies, opinions. Hi haurà, lògicament, mobilitzacions, declaracions i contra-declaracions. Cal fer el possible per arribar a un acord que faci canviar de parer els amos alemanys, tot i que es presenta difícil.

De totes maneres trobo a faltar actors clau en aquest escenari. En primer lloc un sindicalisme nacional amb presència en l'empresa. En segon lloc, uns executius de l'empresa realment arrelats al país, i no com ara, que són uns autèntics paracaigudistes enviats des de Wolfsburg. I finalment un govern català que realment intervingui i no s'inhibeixi en favor del govern ecspanyol (que en aquest cas vol dir, a favor d'en Montilla). Amb aquestes mancances, el futur és preocupant.

Des del meu punt de vista, el futur de Catalunya depèn molt de les decisions preses per grups com Volkswagen o altres grans multinacionals presents al país, i no tant de les reaccions histèriques dels ecspanyols. Per això és fonamental que Catalunya es doti d'una xarxa de relacions internacionals (polítiques, econòmiques, culturals, etc.) que defensi els seus interessos. I també per un altre motiu. Contràriament al que diuen els ecspanyols, una Catalunya independent no tindrà les portes tancades a la Unió Europea. D'això se n'encarregaran les grans empreses alemanyes, holandeses i fins i tot franceses, que pressionaran per facilitar-li l'ingrès. I que el govern ecspanyol de torn digui missa.