QUATRE DIES A L'HOSPITAL

Acabo de passar quatre dies a l'hospital per una operació lleu. Inicialment només n'havia d'estar dos, però la cosa es va complicar una mica i es va allargar més. Ara tinc per endavant uns quants dies de recuperació.

Ha estat una experiència interessant. No m'havien operat des dels quatre anys, així que tenia curiositat per saber com anava tot plegat, ara que sóc allò que es diu un adult. L'anestèsia va ser total i, la veritat, vaig caure com una mosca. Quan em vaig despertar, només pensava en un submarí i vaig estar grogui tota la resta del dia. Quan al matí del dia següent em van donar sòlid per menjar, unes galetes Maria, les vaig endrapar com si fossin d'or.

L'estada a l'hospital va ser també molt interessant des d'una perspectiva sociològica. Per una banda, he de reconèixer que les infermeres es van portar molt bé, tot i que anaven de bòlit i que havien d'aguantar el típic bronques que cridava a mitja nit la policia, els bombers perquè tenia por de la foscor. Un altre es va dedicar a trencar-se les dents contra el llit.

Una altra experiència interessant és la convivència amb els familiars de l'altre operat que compartíem habitació -vaig anar a la sanitat pública. A l'habitació hi havia una televisió que funcionava amb monedes. Doncs bé, la dona del meu veí de llit, va tenir els sants collons d'empassar-se tretze hores seguides de Tele 5. Jo, òbviament, mai he aguantat més de dues hores aquest canal, les necessàries per veure una pel.lícula, per exemple. L'experiència de veure tretze hores seguides aquesta merda em va resultar molt alliçonadora. Pràcticament la pava no parlava amb el pavo acabat d'operar. I vinga a empassar-se màquines de la veritat, grans hermanos, tomates, operaciones triunfo, et tutti quanti. Total un desastre. He dit que vaig veure les tretze hores, no les vaig escoltar pas perquè tenia una ràdio de butxaca i el meu ipod i això em salvava.

Quan finalment la pava es va adormir, vaig reflexionar sobre aquesta experiència: realment una societat que consumeixi aquesta merda, és una societat malalta. La gent que creix en aquest ambient són autèntics zombis. Podem esperar d'aquesta patuleia alguna cosa interessant? Són autènticament autistes. De totes maneres, optimista de mena com sóc, em nego a pensar que són irrecuperables. Però, com fer-ho? That's the question!

Adjunto una foto de l'ampolla que porto encara enganxada en el dranatge. No és precisament la sang de Crist que deien a missa, sino sang de la meva sang. Ara ja cau molt poca. Els dies anteriors vaig omplir quasi la meitat d'una altra ampolla. I ben roja que és!