diumenge, 17 de desembre del 2006

QUATRE DIES A L'HOSPITAL

Acabo de passar quatre dies a l'hospital per una operació lleu. Inicialment només n'havia d'estar dos, però la cosa es va complicar una mica i es va allargar més. Ara tinc per endavant uns quants dies de recuperació.

Ha estat una experiència interessant. No m'havien operat des dels quatre anys, així que tenia curiositat per saber com anava tot plegat, ara que sóc allò que es diu un adult. L'anestèsia va ser total i, la veritat, vaig caure com una mosca. Quan em vaig despertar, només pensava en un submarí i vaig estar grogui tota la resta del dia. Quan al matí del dia següent em van donar sòlid per menjar, unes galetes Maria, les vaig endrapar com si fossin d'or.

L'estada a l'hospital va ser també molt interessant des d'una perspectiva sociològica. Per una banda, he de reconèixer que les infermeres es van portar molt bé, tot i que anaven de bòlit i que havien d'aguantar el típic bronques que cridava a mitja nit la policia, els bombers perquè tenia por de la foscor. Un altre es va dedicar a trencar-se les dents contra el llit.

Una altra experiència interessant és la convivència amb els familiars de l'altre operat que compartíem habitació -vaig anar a la sanitat pública. A l'habitació hi havia una televisió que funcionava amb monedes. Doncs bé, la dona del meu veí de llit, va tenir els sants collons d'empassar-se tretze hores seguides de Tele 5. Jo, òbviament, mai he aguantat més de dues hores aquest canal, les necessàries per veure una pel.lícula, per exemple. L'experiència de veure tretze hores seguides aquesta merda em va resultar molt alliçonadora. Pràcticament la pava no parlava amb el pavo acabat d'operar. I vinga a empassar-se màquines de la veritat, grans hermanos, tomates, operaciones triunfo, et tutti quanti. Total un desastre. He dit que vaig veure les tretze hores, no les vaig escoltar pas perquè tenia una ràdio de butxaca i el meu ipod i això em salvava.

Quan finalment la pava es va adormir, vaig reflexionar sobre aquesta experiència: realment una societat que consumeixi aquesta merda, és una societat malalta. La gent que creix en aquest ambient són autèntics zombis. Podem esperar d'aquesta patuleia alguna cosa interessant? Són autènticament autistes. De totes maneres, optimista de mena com sóc, em nego a pensar que són irrecuperables. Però, com fer-ho? That's the question!

Adjunto una foto de l'ampolla que porto encara enganxada en el dranatge. No és precisament la sang de Crist que deien a missa, sino sang de la meva sang. Ara ja cau molt poca. Els dies anteriors vaig omplir quasi la meitat d'una altra ampolla. I ben roja que és!

6 Comments:

Blogger Fantassin said...

Els independentistes som dels més habituats a mirar-nos el melic. Després, quan sortim a l'exterior i comencem a comptar, resulta que som quatre i que la majoria, no solament no combrega amb "la raó" sinó que, a més, els rucs en són gernació.
En altres temps, entre pintades i d'altres bretolades, recordo molts debats sobre aquest problema, però com en aquelles èpoques encara eren possibles les revolucions manu-militari tampoc no era tant important que la gent fos idiota, ni tan sols que ho fossin gairebé tots.
En canvi, a hores d'ara potser hauríem de repensar la societat i les estratègies d'una altra manera. ¿En concret partint del fet que la majoria són zombis i gaudeixen de tanta estupidesa?
¿De quina manera ens ho fem per a convèncer els zombis, que són immensa majoria i veuen tele5, de la necessitat de la independència, de la cohesió en base al català i del canvi d'estructures?

17 de desembre del 2006, a les 20:02:00 CET  
Anonymous Anònim said...

Ep...que aviat et posis bo. I el millor de tot ha estat veure que no ets de sang blava...aixó explica moltes coses de les que penses.
Una forta abraçada

17 de desembre del 2006, a les 21:11:00 CET  
Anonymous Anònim said...

"el típic bronques que cridava a mitja nit la policia, els bombers perquè tenia por de la foscor. Un altre es va dedicar a trencar-se les dents contra el llit"


Que potser estaves a l'ala de psicòtics???? he conegut més laes d'hospital de les que m'agradaria recordar, però mai he vist res així.

17 de desembre del 2006, a les 23:31:00 CET  
Anonymous Anònim said...

Això dels companys d'habitació ja sé de que va, quan em van operar del fibroma que s'em va fer a la planta del peu vaig estar tres parell de dies, quatre si comptem el d'abans de l'operació, ingressat a l'hospital, al del llit del costat el venia a veure cada dia un munt de gent, allò semblava la rambla, el millor de tot és que a ell no li fotien cap cas, gens ni mica, també li fotien monedes a la tele i encara que la programació no havia arribat als nivell de degeneració d'avui dia ja era força infame, a banda del volum que els agradava posar, quan ens quedavem sols no feia més que disculpar-se pel xivarri que havia organitzat la seva parentela.

17 de desembre del 2006, a les 23:51:00 CET  
Blogger JOSEP said...

Gràcies, companys i companyes, per les mostres de suport. De fet, ha estat una intervenció lleu, però fins i tot en aquest cas, al suposar un canvi en les meves activitats diàries, dóna lloc a noves experiències susceptibles de ser reflexionades i que molt probablement t'enriqueixen encara més.

20 de desembre del 2006, a les 10:58:00 CET  
Blogger Dessmond said...

Ostres Josep,
Espero que et recuperis del tot. Si pots tornar a escriure al blog, vol dir que el pitjor ja ha passat. És a dir, que has perdut de vista els companys tan selectes amb qui has compartit habitació.
Ha estat com fer un màster a la universitat de la vida.
Molt Bon Nadal. Jo demà m'escapo a Mallorca.
Fes molta bondat i recupera't del tot ben aviat!

20 de desembre del 2006, a les 23:07:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home