CUATRO i LA SEXTA

Insisteixo en l'anàlisi de l'anterior post. Fent zàpping, ahir vaig veure, durant dos minuts, l'acte de lliurament dels premis Ondas. Un acte presentat per en Francino i la Nierga, dos dels referents dels progressisme ecspanyol. En l'escenari actual dels mèdia, i en concret en la televisió, allò més cool, allò que marca la línia de la modernitat, són les dues cadenes privades Cuatro i La Sexta. D'aquesta manera, TVC en general, ha esdevingut una televisió de segon ordre, plena d'aspirants a fer el salt, un cop han aconseguit una certa popularitat o renom, a una d'aquestes dues cadenes (ie, Buenafuente and cia). La conseqüència és que els canals de TVC no són més que una mena de ritus de passatge cap a les televisions de debò, modernes i de qualitat. Diverses consideracions al respecte:

1. En l'origen de tot plegat hi ha l'enorme jugada maquiavèlica del felipisme, quan va aprovar la Llei de la Televisió privada, el 1989. En aquella Llei, només es contemplava televisions privades d'àmbit estatal, i es negava o s'impossibilitava de facto l'existència de televisions privades d'àmbit subestatal o autonòmic (o nacional, en el cas català). La jugada era mestra: en el fons hi havia el missatge que la televisió en català és quelcom administratiu, oficial, i en conseqüència encarcarat, cutre, artificial. Que quasi vint anys després, no s'hagi aconseguit la consolidació d'un, dos o tres televisions privades en català, emfasitza aquesta associació entre catalanitat i artificialitat, oficialisme, etc., de manera que s'intenta desprestigiar i a l'hora equiparar modernitat amb ecspanyolitat.

2. Una derivada de l'anterior, ha estat la conversió, al llarg dels anys 90, de Madrid com l'autèntica meca del sector audiovisual de l'estat, de manera que milers d'actors, tècnics, professionals catalans, han emigrat cap allà, deixant la indústria audiovisual catalana en pilota picada.

3. Al llarg d'aquests anys hi ha hagut episodis ben lamentables. Possiblement el que més és el cas de FlaixTV. Una televisió capdavantera, innovadora que trencava precisament l'associació abans esmentada i que va acabar com el rosari de l'aurora. Per la seva banda, el projecte CityTV/td8, a banda de ser d'abast territorial limitat, aposta més per una identitat metropolitana que no pas per la catalanitat. Això fa que doni molta rellevància a autèntics crims televisius com els programes en ecspanyol de l'Arús i les seves xatis, autèntics despropòsits de vergonya aliena.

4. La consolidació de Mediapro en el panorama comunicatiu de l'estat, està convertint el senyor Roures i companyia en l'autèntica icona referencial i en el signe de la modernitat per excel.lència... en ecspanyol, és clar. Fóra d'agrair que en Roures and co impulsés una televisió privada en català. Ara per ara, però, sembla que tots els esforços es concentren en l'impuls de La Sexta.

5. Per acabar-ho d'adobar, hi ha el paper ben galdós del Consell d'Audiovisual de Catalunya (CAC) en el repartiment de les llicències de televisió digital, afavorint descaradament la penetració del grup PRISA al Principat.

6. Pel que fa a la televisió digital al País Valencià, la situació és autènticament goebelsiana. A les Illes tampoc és millor.

7. Fa fàstic i repugnància sentir com el Departament d'Esports de TVC bavegen tot parlant del Real Madriz, sobretot durant la presidència de Florentino. Com es pot ser tan dat? És que no tenen vergonya? Realment molts -no tots, per cert- dels periodistes d'aquest departament podrien estar sense cap mena de manies a Telemadrid o al canal de televisió del club merengue. Impresentable i que lliga amb una qüestió que considero clau: la funcionarització dels treballadors de TVC, en el sentit que per molts d'ells treballar a TVC no és un orgull, sinó més aviat una simple destinació, i només estan a l'aguait d'una destinació millor, si és possible en una televisió ecspanyola i privada.

8. Fa pena veure com davant la bava que els cau quan parlen del Madriz, trobem el total passotisme i desinterès enfront l'actualitat dels clubs de futbol del País Valencià, tals com el València, el Vila-real o el Llevant, i de les Illes, tal com el Mallorca. Realment els tracten com a marcians.

Last but not least, el més fort de tot és que per molts estudiants de comunicació catalans pensen que només a Madrid es pot triomfar, per la qual cosa ni Catalunya ni el català els interessa. Passa, però, que no entenen que això de Madrid no és més que un muntatge de cartropedra. La veritat és que el futur de la comunicació en ecspanyol no rau a Madrid, sinó en tot cas a Florida o Califòrnia, o sigui que si volen triomfar i ser universals, millor que s'oblidin d'Ecspanya i vagin pensant en saltar a l'altra banda de l'Atlàntic. Sempre és un consol veure com en el futur de la cultura hispànica, l'estat ecspanyol pinta cada cop menys, mentre que els referents que s'imposen són els americans, bé siguin dels Estats Units, Mèxic, Colòmbia o Veneçuela entre d'altres. L'auge de la música i el cinema hispanoamericà enfront l'ecspanyol així ho certifica (però el discurs oficial ecspanyol ho ignora o ho amaga).

PD. Recordo una màxima que diu que no cal tenir més enemics que els estrictament necessaris. I els catalans, amb Ecspanya i França ja en tenim prou. Des d'aquest punt de vista, Amèrica Llatina, ha de ser vista clarament com una aliada en el procés de desecspanyolització... entre d'altres raons perquè ells fa quasi dos-cents anys que es desecspanyolitzaren primer.